El llegat cultural de les gravacions radiofòniques. El fons de Ràdio Girona

13 febrer, 2021 - Pau Saavedra, tècnic d’arxius audiovisuals del CRDI

El 13 de febrer és el dia escollit per la Unesco per commemorar el Dia Mundial de la Ràdio, en reconeixement al paper d’aquest mitjà en la difusió de la cultura i com a testimoni de la diversitat social dels pobles

Desconegut. Maria LLuïsa Figa, locutora, 1937.
Autor desconegut. Maria LLuïsa Figa, locutora, 1937.

El 13 de febrer és el dia escollit per la Unesco per commemorar el Dia Mundial de la Ràdio, en reconeixement al paper d’aquest mitjà en la difusió de la cultura i com a testimoni de la diversitat social dels pobles. El Centre de Recerca i Difusió de la Imatge (CRDI) de l’Ajuntament de Girona conserva la documentació sonora del fons de Ràdio Girona.

Ràdio Girona va emetre per primera vegada el mes de desembre de 1933. Aleshores es deia EAJ 38 Ràdio Girona i era una filial de Ràdio Associació de Catalunya, que tenia la seva seu a Barcelona. La primera veu que s’hi va poder escoltar va ser la d’una joveníssima Francina Boris (1915-2013) amb una locució que començava així: “Aquí Ràdio Girona, aquí EAJ 38 Ràdio Girona”. La mateixa Francina Boris va fer una recreació d’aquelles primeres paraules per al programa Ràdio Girona 65 anys, que es va emetre el 1998 amb motiu del seixanta-cinquè aniversari de l’emissora.

Àudio: Ràdio Girona, 65 anys

D’aquelles primeres emissions dels anys 30 i de la dècada posterior no es conserva cap document sonor. Sí que es poden trobar a l’arxiu algunes fotografies, així com documentació administrativa, guions, correspondència i documentació impresa que ens permet fer-nos una idea de com era la ràdio en els seus inicis, però desconeixem quina era la seva sonoritat, com eren les veus i la parla dels primers locutors, el tipus de música que s’hi reproduïa i, en definitiva, com era el paisatge sonor de la ràdio d’aquella època. De fet, els documents sonors més antics del fons daten dels anys 50 del segle passat però no tenim cap programa complet fins als anys 70. Aquest fet respon segurament a diverses raons, algunes de les quals desconeixem, però sabem que la major part d’aquelles emissions no foren gravades, no només a Ràdio Girona, sinó a la majoria de ràdios, ja que la tecnologia que permetia enregistrar les emissions en un suport eren cares i en molts casos inassequibles. D’altra banda, el caràcter immediat de la ràdio feia que, a efectes econòmics, no tingués massa sentit enregistrar uns programes que difícilment tornarien a ser emesos en el futur i no existia la conscienciació que tenim actualment en considerar aquests documents com una part del nostre patrimoni que cal preservar. Aquest fet no és exclusiu d’aquest mitjà i cal recordar, per exemple, que la gran majoria de les pel·lícules cinematogràfiques dels primers temps es destruïen quan la seva projecció a les sales deixava de ser rendible. 

La conscienciació a la qual fem referència és relativament recent. Com és sabut, la primera declaració d’àmbit mundial en considerar la necessitat de protegir el patrimoni audiovisual va ser la Recomanació per a la salvaguarda i preservació de les imatges en moviment que va fer la UNESCO el 27 d’octubre de 1980[1], però en aquest document es parla sobretot de la necessitat de preservar les imatges en moviment i no hi ha una menció específica a la documentació sonora, més enllà d’aquella que acompanya les imatges. En canvi, la inclusió de la documentació sonora com a part del patrimoni cultural universal queda explícitament recollida en el programa Memory of the World de la UNESCO, iniciat el 1992, on s’especifica la necessària protecció de la tradició oral no escrita i altres manifestacions sonores de la cultura universal.

Quan l’any 1906 l’inventor canadenc Reginald Fessenden va fer la primera radiodifusió d’entreteniment per a una audiència general, no existia un ampli ventall de dispositius tecnològics capaços d’enregistrar en un suport les ones sonores, més aviat al contrari. Els principals suports eren els cilindres de fonògraf, fabricats en cera i més endavant en cel·luloide. El fonògraf havia estat patentat l’any 1878 per Thomas Alva Edison i va viure el seu màxim esplendor durant les dues primeres dècades del s. XX. Les gravacions radiofòniques més antigues que han arribat fins als nostres dies daten de principis dels anys 20, moment en què es creen les primeres emissores estables. Per citar alguns exemples, podem dir que la BBC (British Broadcasting Corporation) es va fundar l’any 1922, i que la gravació més antiga d’una emissora de ràdio regular que es conserva als National Archives and Record Administration dels Estats Units és un cilindre de fonògraf realitzat pel tècnic Frank L. Capps el 1923 amb la veu del president Woodrow Wilson en l’Armistice Day[2]. A part del fonògraf, existien altres dispositius per a l’enregistrament sonor, com el gramòfon o el telegràfon, però no van tenir massa èxit en la gravació de sons en directe. Els discs de gramòfon s’utilitzaven principalment per a la gravació de música i la seva distribució en múltiples còpies, mentre que el telegràfon, inventat pel danès Valdemar Poulsen el 1898, no va gaudir de molta popularitat. El telegràfon es basava en la gravació d’un senyal electromagnètic en un cable d’acer, però caldrà esperar fins a l’aparició de la cinta magnetofònica perquè les gravacions en suport magnètic es generalitzin. 

L’any 1935 la companyia alemanya BASF va fabricar les primeres cintes magnetofòniques en suport plàstic, concretament en acetat de cel·lulosa, però no va ser fins després de la 2a Guerra Mundial quan les empreses van començar a desenvolupar a gran escala aquesta tecnologia, i ben bé fins als anys 50 no es va generalitzar el seu ús a escala mundial en els estudis de gravació. La cinta magnetofònica va significar un pas decisiu en l’enregistrament de les emissions de ràdio i serà el suport que s’imposarà en aquest àmbit fins a l’aparició de l’àudio digital. 

Malgrat que no es conservi el so de les primeres emissions, el valor del fons sonor de Ràdio Girona és inqüestionable com a testimoni de primer ordre de la situació social i cultural que es vivia a Girona en els darrers anys del franquisme i durant la transició cap a la democràcia. En aquest sentit, un element clau de la situació social i cultural és l’ús del català, que pràcticament no apareix en cap gravació fins a finals dels anys 60. El català es va començar a introduir tímidament en les emissions a partir d’aquesta època, primer en algunes cançons populars o poemes religiosos i més endavant en les veus dels actors que recreaven personatges de la vida rural o quotidiana. El primer programa emès íntegrament en català va néixer l’any 1974 i portava per títol Fòrum cultural. Es tractava d’una sèrie d’entrevistes amb una vocació pedagògica sobre temes diversos de l’àmbit cultural, i per ell van passar bona part dels artistes, músics, escriptors i intel·lectuals de la Girona d’aquella època. La ràdio començava a vèncer la censura franquista i el català esdevenia la llengua habitual a les emissores. Posteriorment, en els primers anys de la democràcia, el fenomen de les anomenades ràdios lliures i pirates va fer emergir una quantitat destacable d’emissores de ràdio locals que van fer arribar aquest mitjà a cada racó del nostre país.

Curbet Hereu, Joaquim. Francina Boris entrevista Modest Prats, 1978 

Pel que fa al fons de Ràdio Girona, a partir dels anys 90 es va generalitzar i sistematitzar la gravació dels programes per a la seva conservació a l’arxiu. L’any 2005 l’Ajuntament de Girona va signar un conveni amb la ràdio per la cessió del seu fons documental al Centre de Recerca i Difusió de la Imatge (CRDI). Des de llavors s’ha dut a terme una important tasca de catalogació i digitalització, i els fitxers d’àudio són actualment accessibles en format digital per a la seva consulta en línia.

El fons és obert i continua creixent amb les noves emissions que es realitzen als estudis de Ràdio Girona Cadena SER. Les transferències es fan periòdicament en format digital per via telemàtica. La necessitat de garantir la preservació dels documents i l’accés als seus continguts implica una important dedicació en la descripció de cada programa i en la creació i gestió de metadades interpretables pels sistemes informàtics. Les noves eines d’intel·ligència artificial ens permetran possiblement en el futur automatitzar algunes d’aquestes tasques, qui sap si la majoria, tant pel que fa a la transcripció del missatge sonor com a la classificació i interpretació dels continguts. 


[1] Recommendation for the Safeguarding and Preservation of Moving Images, 27 October 1980 http://portal.unesco.org/en/ev.php-URL_ID=13139&URL_DO=DO_TOPIC&URL_SECTION=201.html

[2] National Recording Registry Includes Three National Archives Sound Recordings Press Release. Friday, April 8, 2005 https://www.archives.gov/press/press-releases/2005/nr05-60.html?_ga=2.257874507.1110684465.1612971081-777004625.1603816444

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *