Els legisladors somien administració electrònica?

El Reial Decret 128/2018, que regula el règim jurídic dels funcionaris de l’Administració Local amb habilitació de caràcter nacional, en la delimitació de les funcions necessàries de les Corporacions Locals (Capítol I del Títol I), aprovat fa uns mesos, demostra les contradiccions i falta de confiança en el canvi de paradigma cap a l’administració electrònica que encara roman al sí de les institucions amb potestat legislativa.

Autor: Sergio Nanín

A l’article 3, on detallen les prerrogatives i funcions del secretari o la secretària, en el seu apartat d), explicita l’assistència i aixecament d’acta en les sessions dels òrgans col·legiats de la corporació local a la que pertany.

En la redacció d’aquest apartat de la normativa, encara es deixa veure de manera ben clara la desconfiança en l’administració electrònica pel que fa a la seva capacitat d’esdevenir un mitjà amb les mateixes garanties que el paper en quant a propietats essencials.

I suposa remar en contra de tota una línia legislativa que ve apostant durant els darrers anys per la millora de l’administració i la recerca de la seva eficiència en el medi electrònic, i en la col·locació d’aquest com a motor de canvi; en totes les lleis, reglaments, normes i instruccions tècniques —compendiat en el Codi d’Administració Electrònica— entre d’altres, que busquen modificar la forma en que treballa i es relaciona l’administració pública de cara a la ciutadania, en el seu fur intern i amb altres administracions.

L’article en qüestió obliga a que, en el cas de que la transcripció d’una acta d’un organisme col·legiat sigui electrònica —quelcom possible, aquest mínim el tenim—, el secretari, qui té la potestat, haurà de redactar un extracte que, pels continguts que detalla, no s’allunyaria en essència de ser una transcripció; ha d’incloure en paper el lloc, la data i la hora de celebració de la sessió, el caràcter de la mateixa —ordinari o extraordinari—, els assistents i membres que excusats, així com el contingut dels acords, de les opinions dels membres intervinents i de les incidències, amb l’expressió del sentit dels vots emesos. És a dir, una versió paper de l’acta eventualment electrònica perquè no ens creiem el document ni la seva informació si no la podem palpar? En una administració que va cap a la màxima de zero paper?

És un salt tecnològic, evidentment, i si posem perspectiva històrica és quelcom revolucionari si prenem com a comparativa el temps que portem fiant les nostres veritats al suport —en tots els sentits— del paper, però alhora és un canvi pel que s’està apostant fort des de tots els àmbits, i en el que l’administració pública ni molt menys du la davantera, sinó que va a redós de la pròpia transformació que està vivint la societat.

A més, aquest canvi de paradigma potser no ho és tant, doncs no han deixat d’aparèixer veus, en el sí de l’arxivística però també des d’altres sectors que participen d’una forma o altra d’aquesta transformació, que assenyalen que la transformació s’està duent a terme arrossegant els vicis i el model operatiu propi del paradigma anterior en paper; és a dir, el model datacèntric no és el destí on ens porta aquesta via, sinó un model docucèntric virtualitzat, traslladant la realitat paper, els seus usos, problemàtiques i estratègies pròpies a un entorn virtual, quelcom que pot ser un pas endavant en alguns aspectes, però que resta lluny de tot el potencial que podria assolir un model de gestió creat per aprofitar tots els avantatges operatius de l’entorn electrònic.