Falten arxivers. I no és una mala notícia

Com cada any els serveis d’arxiu i gestió documental de Catalunya (i de tot el món) commemoren el Dia Internacional dels Arxius el 9 de juny. Dins de les estratègies de posada en valor dels actius d’informació que gestionen, aquest és un dia més que significat. Des de fa ja uns quants a anys, a Catalunya es celebra amb activitats de força volada, cosa que fa més protagonistes aquests serveis, i els ciutadans ho copsen de manera més clara i diàfana. És una commemoració consolidada i interioritzada per l’arxivística catalana.

Falten arxivers. I no és una mala notícia.

El paper de l’AAC en aquesta jornada ha estat divers en funció dels anys. Hem proposat reportatges, entrevistes, actes, fins i tot un manifest força reivindicatiu l’any passat. Cal mostrar la versatilitat de la professió i la creativitat a l’hora de posar en valor la informació que governem. Els veritables protagonistes, tanmateix són i seran sempre els professionals que al peu del canó seguiu lluitant dia a dia perquè tot plegat tingui sentit. Aquest esperit es manté viu a Catalunya, però no és suficient. Ens falten arxivers. I per primera vegada en molt de temps hem de dir que no és una mala notícia.

Els indicadors pel que fa a les ofertes de feina, d’un any ençà, destaquen un creixement substancial respecte els últims anys. Sens dubte, hi té molt a veure que l’administració ha pogut reprendre l’apartat de contractacions de personal. Això, de retruc, ha suposat també un augment de la demanda per part de les empreses del sector. El mercat laboral s’ha animat i cal felicitar-se del fet que, sovint, costi trobar candidats. Ara bé, tampoc no podem caure en l’autocomplaença. En bona mesura, aquesta represa és fruit de la necessitat de regularitzar interins, cobrir baixes i un tímid augment pressupostari. D’altra banda, no podem obviar el grau de precarització laboral que, tristament, no només afecta el nostre sector, sinó que s’ha convertit en una característica general del teixit productiu al nostre país.

Falten arxivers, és cert, però sense un canvi de model que afecti tant a la funció social (àmbit públic i privat) dels arxius com a la formació dels arxivers, especialment, de cara a la seva inserció en el sector privat, probablement en un futur proper podrem tornar a iniciar una caiguda. I, si fem cas dels perfils que concentren la major part de les ofertes, sembla clar que és la gestió documental l’expertesa que té més demanda i és percebuda com a més útil. No és atzarós, ja que és imprescindible per encarar amb èxit la transformació digital, d’administracions i empreses, així com la transparència i l’accés a la informació pública per part de les primeres. Caldrà, sens dubte, posar sobre la taula aquesta mancança de personal qualificat i les necessitats formatives que hi van associades en el marc del Pla d’Arxius i Gestió Documental de Catalunya.

Pla d’Arxius i Gestió Documental de Catalunya.

 Aquest pla s’ha presentat en fase de projecte a la darrera Jornada d’Estudi i Debat que l’AAC va celebrar el 30 de maig. És un pla llargament esperat i reclamat que, finalment, prendrà cos entre el setembre de 2018 i el desembre de 2019. Hem de celebrar tant el contingut com l’esperit del pla, tal com van ser explicats pel seu coordinador.

El caràcter participatiu que interpel·la directament els professionals de l’arxivística i també de sectors afins és probablement el seu més gran actiu. Així, entre setembre i novembre de 2018, se celebraran reunions territorials obertes per recollir i reflectir la pluralitat de la professió a Catalunya i taules sectorials, de caràcter més reduït, on es tractaran de forma més aprofundida els aspectes més rellevants dels diferents àmbits en què el Pla pretén revisar el sector: el Sistema d’Arxius de Catalunya, Governança i funcionament dels arxius, Gestió dels documents, de la informació i la transparència, Memòria i patrimoni en la societat digital, La funció cultural dels arxius.

Certament, es tracta d’un pla de govern i no un pla nacional, tal com es va deixar prou clar a la seva presentació. Si bé es preveu la col·laboració amb professionals de totes les administracions i d’algunes entitats privades que són titulars d’una porció significativa del patrimoni documental català, caldrà trobar el marc adequat i la millor fórmula per tal de fer evident el compromís institucional per, un cop redactat, portar les seves directrius i guies a la pràctica.

Treball conjunt entre les conselleries de Polítiques Digitals i de Cultura.

El treball interdisciplinari ha estat la base de l’èxit de la inserció de molts professionals en el desenvolupament de l’Administració local. L’expertesa arxivística s’està demostrant imprescindible a l’hora de fonamentar el correcte disseny d’estratègies de govern digital. La presència continuada dels nostres professionals en les jornades i congressos que s’hi dediquen (Govern Digital, LocalTIC, …) n’és l’indicador més evident, però sobretot hem de destacar la seva inserció portes endins de les administracions, en el marc de grups formats per tecnòlegs, juristes i experts en gestió de les organitzacions.

Un cop ja s’han esgotat els terminis d’adaptació i consecució de la obligacions fixades per les principals lleis, és a dir, un cop ja han passat les presses per aparentar, tothom té clar que el gran repte de l’entorn digital no és com arribar-hi, sinó com mantenir-s’hi: la continuïtat digital. Aquesta es pot definir, simplement, com l’habilitat d’usar la teva informació en la forma que necessitis i tan de temps com la necessitis. Dit així sembla fàcil, però assolir-la requereix d’una implicació global (política, tècnica i administrativa) sota el paradigma de la gestió del canvi, en un continu exercici d’avaluació de riscos i oportunitats a partir de tres vectors principals: els actius d’informació, les necessitats de negoci i l’entorn tecnològic. Països referents en l’àmbit del govern digital tenen definides les seves estratègies de continuïtat digital i, en totes elles, l’estructura arxivística hi té un rol determinant: per citar-ne alguns de destacats, hi trobem Regne Unit, Nova Zelanda, Austràlia o Estònia. Preservació, gestió i accés de la informació pública, per tant, s’entenen des d’una sola iniciativa integral que, en rigor, no fa altra cosa que traslladar el paradigma arxivístic del records continuum en àmbit organitzatiu i normatiu.

Fruit de la formació del nou govern, per primer cop el Departament d’Administració Pública rep també la denominació de Polítiques Digitals. És, sens dubte, un començament molt prometedor. Però creiem que, per tal de dissenyar polítiques i procediments que garanteixin la continuïtat digital de la informació pública a Catalunya, cal la creació d’un marc estable de cooperació entre el Departament d’Administració Pública i Polítiques Digitals i el de Cultura. Un primer exemple d’aquesta cooperació es podria produir en ocasió de l’anunci fet pel Departament encapçalat per Jordi Puigneró d’una Llei de drets i deures digitals, on justament, el dret a la continuïtat digital s’hi recollís.

Crear comunitats d’arxiu.

I diem dret a la continuïtat digital perquè, no només és un requisit imprescindible per al bon funcionament de l’administració, sinó perquè en el marc actual, esdevé una necessitat bàsica també per al conjunt dels ciutadans, ja que d’ella en dependrà la seva mateixa identitat. La quarta revolució industrial (intel·ligència artificial, big data, Internet de les coses,…) està suposant una transformació radical tant en l’àmbit de l’administració com, sobretot, l’econòmic. Ara bé, en paral·lel, també estem assistint a una altra quarta revolució, respecte a la manera d’entendre el món i la nostra pròpia identitat, que no hauríem d’obviar.

Luciano Floridi és, probablement, un dels pensadors que millor ha entès l’abast d’aquest canvi sistèmic i l’equipara a les tres grans revolucions anteriors del pensament (Copèrnic, Darwin, Freud). Aquesta quarta revolució ens està transformant en “organismes informacionals”, connectats i en dependència amb d’altres agents de la “infoesfera” (pensem, simplement, en com generem avui dia els nostres documents i com rebem informació, gairebé sempre en el marc de plataformes privatives). Floridi empra, entre d’altres, el concepte de capital semàntic, per referir-se a qualsevol contingut que permet millorar a algú la capacitat de dotar de significat alguna cosa. Sembla una frase banal, però en l’actual moment de sobredosi d’informació i manca de credibilitat, aportar sentit i context a les dades que rebem de forma massiva és un recurs valiosíssim. Així, dins d’aquest capital semàntic podríem incloure tant la informació de qualitat com el conjunt d’eines i sabers que permeten tractar-la i reconèixer-la. El mateix autor alerta del perill que suposaria la manca de productivitat o la infrautilització d’aquest capital. No cal evidenciar la relació que té tot plegat amb la realitat actual dels serveis d’arxiu i del “capital semàntic” del qual disposen, així com del potencial de canvi que suposaria si s’evités el perill (la crua realitat, en rigor, fruit de la visió patrimonialista) de la seva infrautilització. Per superar aquesta dinàmica, seria força útil pensar en els arxius com a comunitats i no tant com a serveis.

Comunitats d’arxiu, en concret, a dos nivells. Un primer, on hi trobaríem allò que en gestió del coneixement s’anomena comunitats de pràctica: grups de professionals que comparteixen l’interès en un àmbit determinat (en aquest cas seria el tractament i l’explotació de la informació pública) amb l’objectiu de compartir i guanyar coneixements, experiències o tirar endavant projectes concrets. Els arxius, que custodien quantitats ingents de dades, estructurades o no, han de ser el laboratori de prova ideal per a les administracions abans d’implantar de manera generalitzada solucions de gestió de la informació basades en les tecnològiques emergents. Bastir polítiques i mecanismes estables de cooperació entre l’estructura arxivística i enginyers, periodistes de dades, especialistes en humanitats digitals, etc, és el camí més fàcil per avançar en l’ús real de tecnologies semàntiques, machine learning (via topic modeling o word embedding), blockchain o la visualització de dades. És cert que disposem d’experiències puntuals, però cal un marc consolidat i impulsat institucional i políticament. D’aquí, novament, la necessitat de la cooperació estable que demanàvem al punt anterior.

I un segon nivell, tant o més important que l’anterior, que seria el de comunitat cívica. Els arxius no han de funcionar com a bancs de capital semàntic, atresorant-lo, sinó com a jaciments, oberts a tothom, distribuint-lo i socialitzant-lo. Democratitzar l’accés a la informació pública i l’ús de les tecnologies amb les quals es gestiona és l’únic fonament real d’un govern que s’autodefineix obert a través de la participació de la ciutadania en la presa de decisions. Comptem amb models teòrics i projectes arxivístics que han demostrat la viabilitat de la gestió documental participativa, és a dir, entenent la ciutadania com a coproductora de la informació, amb una gradació de la capacitat d’agència en funció del nivell d’implicació. La comunitat d’arxiu, doncs, com un marc social de reapropiació per part de la ciutadania del poder polític a través d’una relació fiable amb la informació pública.

Bon Dia Internacional dels Arxius 2018!