Per fi se’n parla! Els arxius de les entitats culturals sense ànim de lucre

Els fons documentals que generen les entitats ofereixen un ric relat de la nostra microhistòria i reflecteixen la salut associativa del nostre país. Amb els seus ets i uts, els seus arxius són joies per descobrir que mereixen tota la nostra atenció.

Ara per ara, les entitats ja compten amb alguns recursos molt interessants, com Xarxanet o Fundesplai, on reben tota mena d’assessorament i accedeixen a múltiples recursos, ja sigui programaris, articles, formacions, etc.

Hem de ser conscients que no totes les entitats responen a les mateixes necessitats d’assessorament. Ja sabeu que algunes poden ser més o menys estables, tant pel que fa als moviments en les juntes, al compromís o formació de les persones associades, a l’espai on desenvolupin l’activitat… En canvi, n’hi ha d’altres que amb prou feines tenen capacitat per desenvolupar les seves activitats i acomplir amb els mínims legals exigibles.

Les o els que “militem” en entitats sabem que és tal l’exigència de l’actual legislació que hi ha un sector dels que les integren que té la percepció que s’ofega al teixit associatiu. És comprensible, doncs, que per algunes entitats l’arxiu sigui quelcom que es mira de reüll.

Crec que no hi ha dubte que es necessita un espai de trobada per començar a construir una xarxa de treball i oferir formació i assessorament a les entitats, i no únicament sobre la seva gestió documental, sinó que també, sobre la importància de cuidar i mantenir el seu fons bibliogràfic i/o museístic.

A partir de la meva experiència, diria que aquesta formació l’hauria de rebre totes les entitats, indiferentment de l’antiguitat de la seva constitució o de la seva activitat. De la mateixa manera que les normatives els indiquen pas a pas què han de fer i què generar legalment, també s’hauria de fer un esforç perquè coneguessin quines són  les que les afecten en tema patrimonial i cultural, i quines pautes poden seguir per poder gestionar, preservar i explotar la seva informació, com a deure i vàlua afegida a la seva activitat.

En tot cas, les entitats representen la cultura i la societat a Catalunya. Són voluntàries, amb vocació de servei públic. Són sobiranes i prou madures per corresponsabilitzar-se del seu patrimoni i decidir, amb tota la informació i formació, com mantenen els seus fons i quin ús en volen fer.

Tanmateix, cal tenir en compte que aquest aspecte conviu amb l’esperit de l’administració pública de tenir cura pel patrimoni, malgrat que sovint no compti amb prou recursos per gestionar el propi. Així, en aquest context podria ser que més d’una vegada l’única solució proposada a les entitats hagi estat la donació.

Crec que, a priori, no és una bona praxi. És cert que té alguns avantatges: alguns arxius podrien estar en millors condicions i a l’abast de la ciutadania en un arxiu públic. Però també té desavantatges: la centralització va en contra d’altres línies d’actuació, com la pedagògica o la coneixença de les entitats del nostre municipi (dels seus interessos, projectes i recursos). Es podria generar una percepció de les arxiveres i dels arxivers municipals com a  “caçador@s de fons”, amb el consegüent rebuig. Podria haver-hi casos de fugida de fons dels nostres municipis. O es podria provocar que les entitats percebin els seus documents com a objectes de mercantilització o simplement de rebuig.

Una proposta alternativa -i alhora un projecte que impulsaria amb força, per exemple, la Llei 2/1993, de 5 de març, de foment i protecció de la cultura tradicional i de l’associacionisme cultural-, a banda de crear un espai de treball conjunt, seria disposar d’un equip de professionals itinerants proporcionats per la Generalitat que donessin suport a les entitats.

Una altra fórmula per apropar la gestió dels arxius a les entitats i a aquests professionals, podria passar per reconèixer, en els processos selectius de les administracions públiques, l’experiència voluntària en aquests arxius. Això permetria un intercanvi entre professionals i entitats, ja que els primers podrien adquirir experiència amb mèrits i les segones, coneixements per ser suficientment autònomes per mantenir els seus fons en condicions.

En definitiva, sobre aquest tema podríem parlar-ne llargament. Aquestes paraules només han estat una breu reflexió  des  de l’experiència personal. Espero que us hagin servit d’informació.