Valoració de la XIII Jornada d’Estudi i Debat

L’objectiu de la Jornada d’Estudi i Debat d’enguany era copsar quines són les demandes i quina visió tenen respecte el sistema d’arxius els col·lectius professionals i cívics propers al nostre, en el marc de la revisió general del model arxivístic a Catalunya que l’AAC impulsa des de fa uns anys.

Sota aquesta premissa, es va conformar un programa que, d’una banda, fixés els termes del debat mitjanant dues ponències inicials i, de l’altra, que comptés amb la participació de destacats representants dels àmbits més rellevants al nostre entendre per a les taules rodones.

Autora imatge: Laura Tienda

Pel que fa a les ponències, la inicial d’Ismael Peña-López, llavors encara no Director General de Participació Ciutadana, va mostrar quin podria (i hauria) de ser el rol dels arxius com a peça fonamental d’un govern obert creïble i eficient. A partir de casos reals, va exemplificar com la gestió de la informació en el “MetaGovernObert” depassa de llarg els tràmits administratius i requereix d’una estratègia (sense dir-ho) postcustodialista capaç de garantir el valor d’evidència en entorns tan dispars com tramitadors genèrics, blocs professionals, xarxes socials ciutadanes, etc. La segona, per part de Josep Fernàndez Trabal, presentà el Pla Estratègic d’Arxius i Gestió Documental, ja avançat i comentat a bastament pel llavors encara sí Director General del Patrimoni Cultural Jusèp Boya a la llarga introducció institucional que protagonitzà. Per la part positiva, cal destacar el clar caràcter participatiu amb què s’ha dissenyat i la representativitat territorial i sectorial que busca. Per la part negativa, no podem obviar que es presenta com a Pla de Govern i no Nacional.

Pel que fa a les taules, tant la del matí (Govern Digital i Rendició de comptes) dedicada a l’àmbit de la gestió documental, com la de la tarda (Innovació i Socialització) dedicada al patrimoni documental, van aportar un complet panorama de les necessitats que nous i no tan nous usuaris dels arxius (anticorrupció, drets humans, activisme cívic, periodisme de dades, gestors culturals, etc.) tenen. Així com també de la manca de connexió entre aquestes i els serveis que els arxius ofereixen, bé sigui per desconeixement de la seva existència o per incapacitat d’oferir-los, a causa de frens polítics o també propis. Finalment, cal destacar les càrregues de profunditat que Xavier Marcet va llançar respecte el futur del sector davant de la quarta revolució industrial (big data, intel·ligència artificial, …) i que enllaçaven perfectament amb el contingut de l’últim número del Lligall que es repartí entre els assistents: felicitem, per tant, el comitè científic del Congrés de Reus 2017 per demostrar com la professió té clar els reptes.

Crec que les aportacions dels ponents van complir en bona mesura les expectatives, però clarament la recepció per part (si més no) d’un sector del públic no va ser gaire positiva. Es va criticar obertament la imprecisió d’alguns termes emprats pels ponents, la confusió entre tipus de servei o les “obvietats” que aparentment demanaven. Es va mostrar un clar cansament i, fins i tot, enuig de “que ens vinguin a explicar què hem de fer”, en especial al debat final de la tarda. Ara bé, poques respostes concretes, més enllà de l’argumentari que tots coneixem: estem preparats, però no ens deixen, no tenim mitjans, etc…. Segur?

Potser, pensant en la professió, caldria analitzar d’on surt aquest enuig i, en tot cas, revisar cap a on s’hauria de focalitzar (no em sembla el més intel·ligent fer-ho cap a l’usuari, sincerament). Potser també, pensant en el futur de la JEID, una estructura a base de diàlegs (“paisà”-arxiver) i no tant taula rodona hagués evitat aquest tipus de resposta. D’altra banda, però, ara que tot el SAC ha pogut explicar-se amb veu pròpia mitjançant les activitats de la Setmana dels Arxius, podríem fer un estadística de quantes s’han dissenyat per fer evident als usuaris que efectivament som rellevants per a la rendició de comptes, la transparència, la transformació digital, la qualitat democràtica i tot l’argumentari que es va reclamar. Hem de ser conscients que la imatge que es rep és la que projectem i que difícilment la societat pot entendre que vulguem marxar de Cultura, si la pràctica totalitat de la difusió la centrem en valors patrimonials.

Per acabar, i reprenent el fil del replantejament de la JEID, sembla clar que l’estructura ha quedat obsoleta, com evidencia la desproporció d’assistents entre el matí (gairebé un centenar) i la tarda (dubto que s’arribés als cinquanta). Cal oferir l’al·licient suficient perquè l’interés no decaigui. De cara a la pròxima edició, doncs, haurem de definir bé quina JEID volem.