ArxiRuta: Arxiu Parroquial de Santa Maria del Pi

4 octubre, 2021 - Jordi Sacasas Segura (director de l'Arxiu parroquial de Santa Maria del PI) i Sergi Borrallo Llauradó (@LaDaDa_AAC)

Avui visitem un dels arxius parroquials més complets i importants de Catalunya amb enormes possibilitats d’investigació

Presentació

L’Arxiu Parroquial de Santa Maria del Pi (APSMP) es troba ubicat a la plaça del Pi, 7, de Barcelona. La seva titularitat correspon a l’Església catòlica, la propietat a la Basílica de Santa Maria del Pi i el seu director és Jordi Sacasas Segura. 

Façana de l’església parroquial de Santa Maria del Pi

Història

L’arxiu ha anat evolucionant paral·lelament a la mateixa Basílica, per tant, els documents es remunten a l’església romànica anterior. Hi ha documentació de l’església des de principis del segle XIII tot i que la documentació més antiga és del segle XII (1140) i fa referència a l’església de Sant Esteve de Castellar del Vallès que havia estat sufragània del Pi des del 1561. Les primeres sèries compilades comencen el 1402. 

La documentació del Pi ha estat sempre disposada a la mateixa basílica en diferents espais: primerament a la sagristia al segle XIV, després a la tribuna de “l”Ave Maria” (actual tribuna de l’orgue) A finals del segle XV està situat en una altra tribuna a la primera capella de l’epístola, als peus de l’església, sobre el pas a la sala capitular (Capella de la Sang). El fons de la Reverenda Comunitat era al cor anteriorment anomenat, el de la Junta d’Obra en època moderna és a la sala d’aquesta corporació prop de la sagristia, el de la rectoria cap al segle XIX es trasllada al despatx parroquial de la rectoria, el de Pobres Vergonyants i la Capella de Música en espais sobre les naus laterals i la sagristia i el de les confraries són la major part disposats a les seves respectives capelles. L’any 1764 Andreu Bosch i Riera (1720-1788) construeix “l’Arxiu Nou” per a contenir la sala capitular, les oficines i l’arxiu de la Reverenda Comunitat sobre el terrat de la Capella de la Sang, és en aquest espai on l’any 1943, en retornar la documentació després de la Guerra Civil, es disposen junts tots els fons de les diferents corporacions i entitats vinculades al Pi, formant el fons principal de l’arxiu. Aquest és l’espai actual que consta de sala de lectura (la sala capitular de 1764) sala de treball (antiga oficina de capbrevació de la Comunitat) i el dipòsit (l’antic “Arxivet” on es guardaven els documents de propietat, el monetari i l’orfebreria més valuosa. 

L’any 1943, en tornar al Pi després de la Guerra Civil, la documentació es trobava desorganitzada, dispersa i en munts. El Rector i la Junta d’Obra decideixen nomenar arxiver Mn. Trinitat Prat, prevere afeccionat a la història, el qual inicia la feina d’ordenar els papers utilitzant criteris erudits, feina que continua el prevere Mn. Joan Miralles. Cap al 1994 un equip de 3 persones entre elles na Núria Téllez reprèn el treball d’ordenació dels diversos fons, que havien estat ajuntats en un de sol, amb criteris més actualitzats i es fa el primer quadre de classificació. Des del 2011 l’arxiu s’ha anat organitzant per productors i dins de cada productor per àmbits de gestió després d’un estudi en profunditat de l’organització i estructura de la gestió històrica de l’església. Un treball encara no conclòs del tot. També a partir del 2011 s’inicià la confecció d’inventaris i catàlegs i s’ha implementat la NODAC en les sèries inventariades. El nou quadre de classificació encara és obert a modificacions. 

Fons documentals

L’arxiu conté actualment prop de 400 metres lineals de documentació repartida en 26 fons i 7 col·leccions (amb possibilitat d’ampliació) Entre ells: els fons institucionals del Pi que inclouen la documentació de les corporacions associades a la basílica: Reverenda Comunitat, Junta d’Obra i Rectoria i les institucions pietoses com a causes pies, fundacions, gremis i confraries (15); Els fons privats o nobiliaris (3) Fons d’institucions no vinculades al Pi (4) i els fons personals (4) Les col·leccions inclouen entre altres la de pergamins, la biblioteca (auxiliar i històrica), La Biblioteca i Arxiu Josep Dolcet especialitzada en musicologia i la col·lecció gràfica.  

Els fons més rellevants són el de la Reverenda Comunitat de Preveres (segles XIII al XX) i el de la Il·lustre Junta d’Obra (segles XV-XX) que conté a més les importants sèries dels Pobres Vergonyants (segles XIV-actualitat) i la de la capella de música amb una col·lecció d’unes 4000 partitures que van des del segle XV al XX) Altres fons importants són el del gremi de Revenedors i la biblioteca i arxiu Josep Dolcet amb un fons especialitzat en musicologia.

Privilegi Pere III als Pobres Vergonyants 1370

Pel que fa a les possibilitats d’investigació, un dels fons més coneguts és el dels pobres vergonyants tot i que encara té molt de potencial sobretot en època moderna, ja que els estudis realitzats s’han centrat especialment en l’època medieval. El fons de la Junta d’Obra havia estat considerar erròniament cremat, però ha anat apareixent pràcticament sencer i ara s’està acabant d’inventariar per tant la majoria de la documentació és inèdita. També la documentació de l’època moderna i dels períodes bèl·lics Guerra dels Segadors i Successió, Gerra Gran i dels Francès i les seves respectives postguerres són espais molt rics, encara poc estudiats i amb moltes possibilitats si tenim en compte que el Pi era la segona parròquia de Barcelona i que com a tal, representava un centre dinamitzador important. A més a més és interessant la documentació relativa a la cultura popular: gegants, Àngel Tort, processons de Corpus i de l’assumpta, festes de gremis, campanes, ministrers, etc.

Cal dir també que els aspectes relacionats amb l’organització de l’església (Sistema Beneficial) i de les parròquies a Barcelona i la seva incidència a la societat ha estat molt oblidada i pràcticament no hi ha bibliografia sobre el tema a casa nostra. Sent l’arxiu parroquial més important de Barcelona i en la seva categoria un dels més importants de Catalunya, el seu potencial d’investigació en aquest camp és molt gran. 

Darrerament s’està treballant molt en la col·lecció musical que ha aportat diversos documents de gran interès entorn de les figures de Haydn i Boccherini i en general de la música a Barcelona a la segona meitat del segle XVIII i primera del XIX. Amb estudis que tenen fins i tot una projecció internacional.

La documentació més antiga pertany principalment a la col·lecció de pergamins els quals es remunten al segle XIII. Tot i que, com deia abans el document més antic és un document notarial sobre terres transcrit al segle XVI a l’inventari que es va fer l’any 1561 de l’arxiu de la parròquia de Sant Esteve de Castellar del Vallès i que està datat l’any 1140.

Personal

El personal de l’arxiu és oficialment l’Arxiver i conservador de la basílica i solament ell n’és responsable, no hi ha altre personal contractat. Malgrat tot hi ha un equip de persones voluntàries que fan diverses feines administratives i d’inventari sota la supervisió de l’arxiver i un grup de treball compost per historiadors que coordinen treballs d’investigació i les publicacions i activitats de l’arxiu.

Edifici

L’edifici on des de l’any 1943 està ubicat l’arxiu és obra del mestre de cases Andreu Bosch i Riera (1720-1788) i va ser inaugurat el 23 d’abril de 1764. És un espai construït damunt de la Capella de la Puríssima Sang que consta de 4 àmbits habilitats i un pendent de remodelació, repartits entre l’accés i sala de pergamins, la sala de lectura, la sala de capbrevació (sala de treball) i l’”Arxivet” (dipòsit principal). 

Aquests espais han estat restaurats darrerament seguint criteris patrimonials i el dipòsit ha estat totalment modernitzat. Hi ha un altre espai situat al pis superior de la rectoria (segles XIV a XIX) on s’ha disposat darrerament el fons Josep Dolcet de musicologia i el fons de l’Orfeó Laudate.

Conté 2 dipòsits, l’Arxivet i annexos tenen una capacitat de 300 metres lineals aproximadament i el del Fons Dolcet d’uns 100 metres. Aquests no disposen de climatització, però es mantenen en un estat estable d’una forma natural, ja que l’espai es va habilitar al segle XVIII tenint present la conservació de papers, amb una excel·lent ventilació i estabilitat. Els murs de l’Arxivet, construït entre un tram de contraforts de l’església, té un gruix d’un metre aproximadament.

Dipòsit documental de l’Arxivet

Serveis

L’APSMP ofereix els serveis de consulta en sala, reprografia, wifi lliure i biblioteca auxiliar.

Principalment estan adreçats als investigadors que vulguin treballar temes relacionats amb l’estructura i el món parroquial i social de Barcelona, el Sistema Beneficial a l’Antic Règim, la beneficència medieval i moderna o la cultura popular, a més de la música a Barcelona dels segles XVII, XVIII i XIX. De tota manera l’arxiu és obert a tothom i han tingut experiències molt positives amb infants i amb joves, inclòs joves amb perill d’exclusió social. 

L’arxiu és d’accés lliure, l’únic cost seria la reprografia que encara té pendent fixar una taxa i els certificats que per directriu parroquial tenen una taxa de 10 euros.

L’arxiu té una plana web i una plana de Facebook així com un canal de YouTube on es pengen els Docu-Clips elaborats sobre documentació del Pi i les interpretacions de música antiga conservada a l’arxiu.

Sala de consulta de l’APSMP

Projectes

Enguany han de començar a implantar a tota la parròquia l’administració electrònica. 

Els projectes que ara estan en marxa són principalment: l’acabament i publicació a la web dels catàlegs de les sèries corresponents a la Junta d’Obra i la publicació del primer número de la revista de l’arxiu “Recòndit”.

Tot i que encara és molt embrionari estan treballant en un projecte de recuperació i difusió del patrimoni musical conservat al Pi que els agradaria poder exportar a altres arxius eclesials, arxius que conserven la majoria del riquíssim patrimoni de música antiga de Catalunya i que encara són molt poc coneguts tret dels especialistes que hi han treballat.

Altres projectes inclouen temes de Cultura Popular, l’inventari i catalogació dels fons gràfics i fotogràfics, la catalogació del fons dels Pobres Vergonyants, l’estudi i catalogació i publicació de la col·lecció de pergamins i alguns més.

Peculiaritats

L’arxiu del Pi és un dels pocs arxius parroquials antics de Barcelona que ha arribat fins als nostres dies, juntament amb l’arxiu de la Basílica dels Sants Just i Pastor. Aquesta circumstància, tenint en compte que les parròquies a l’època medieval i moderna i ben bé fins al segle XIX representaven des del punt de vista social, un dels elements aglutinadors més importants de la ciutat l’Arxiu del Pi aporta un volum d’informació molt ric que encara està en gran part per explotar. A més, sent com era la segona parròquia més important de Barcelona, la relació amb les institucions de govern de la Ciutat i amb la casa reial era significativa i, des d’aquest punt de vista, la documentació que aporta l’arxiu del Pi és complementària d’altres arxius més coneguts com el de la Corona d’Aragó, el Diocesà i el Capitular.

Bateig de Víctor Balaguer 1824

Visió Professió

La visió del director com que es tracta d’un arxiver de l’àmbit eclesial la seva realitat és sensiblement diferent de l’habitual. En general els arxivers eclesials treballen amb fons antics, amb una diplomàtica particular i una estructura de producció antiga i complexa que ha estat encara poc estudiada a casa nostra, per la qual cosa la implementació de criteris arxivístics actualitzats de vegades pot ser difícil. Una de les assignatures pendents que tenen és precisament la implementació de l’administració electrònica a l’àmbit parroquial que cal resoldre urgentment. En un altre ordre de coses val a dir que un dels problemes més recurrents és la manca de recursos econòmics, sempre pendents d’arribar però mai compareguts, i també d’alguna manera el tradicional hermetisme dels arxius eclesials lligat als prejudicis del món laic en enfront de les institucions de l’Església catòlica, que han complicat el coneixement del valor dels arxius eclesials i la difusió dels seus fons, cal dir, però que darrerament aquests  problemes tan tradicionals s’estan resolent a poc a poc amb una nova mentalitat per ambdues parts.

Pel que fa a les millores, a part d’una posada al dia important de la gestió, caldria insistir a millorar la relació amb les institucions públiques creant vincles més estrets i honestos. Obrir els arxius, donar a conèixer i difondre els fons documentals que custodien al gran públic, fomentant el respecte de tothom al potencial d’informació que contenen, per tal que tots ens puguem sentir compromesos en la seva conservació, ja que encara que siguin privats, són patrimoni del nostre país. Això en definitiva representa riquesa cultural per a tots i a la llarga recursos per la conservació i una sensibilitat que eviti futurs juliols del 1936.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *