Investigació i Arxius

Des de 2015, els investigadors en història de la fotografia han començat a agafar l’hàbit, i el gust, de marcar-se a l’agenda una cita biennal gairebé obligada per als darrers dies del mes d’octubre. Cada dos anys se celebra a Saragossa un encontre internacional, de tres dies de durada, que amb només quatre edicions s’ha convertit en la trobada més important de totes les convocatòries que es fan a l’Estat espanyol dedicades a la investigació en història de la fotografia: investigadors, col·leccionistes, conservadors, acadèmics, arxivers, fotògrafs, etc. El resultat tangible de cadascun d’aquests encontres ha estat un volum d’unes cinc-centes pàgines dedicat a la investigació de la història de la fotografia entre el 1839 i el 1939, d’un nivell més que envejable, i en alguns casos extraordinari. Volums que, a més de poder-se adquirir físicament, poden ser consultats en línia a la web de la institució organitzadora, la Institución Fernando el Católico, de la Diputació de Saragossa, en aquestes adreces: les primeres i les segones, on us podreu descarregar individualment cadascuna de les ponències i de les comunicacions presentades. Em sembla de justícia deixar constància que el director de les jornades i editor de les actes, és el doctor José Antonio Hernández Latas, investigador de ARAID de la Universitat de Saragossa, i principal impulsor d’aquest congrés.

Cal dir, a més, que les jornades de Saragossa han tingut, des de la primera edició, i tenen encara, un resultat intangible que considero tant o més important que les actes impreses: l’intercanvi de coneixements entre una bona part dels assistents al marge de les sessions acadèmiques i del programa establert per l’organització, i la creació de lligams d’amistat entre els participants, la qual cosa ens permet continuar els contactes ininterrompudament en el temps al llarg del període intercongresual. Entenc que molts estareu pensant que aquest és un fet que es dóna en molts congressos, en moltes convocatòries periòdiques d’aquesta mena, perquè és un dels objectius que es persegueix habitualment, i segurament teniu part de raó. En el cas d’aquestes Jornades de Saragossa, es dóna el cas que un percentatge molt alt dels assistents reincideixen presencialment convocatòria rere convocatòria, i no només en l’assistència, sinó també en la presentació de comunicacions, i en l’exposició de les ponències. De memòria us puc dir que, en el que afecta la península Ibèrica, els assistents representen a totes i cadascuna de les zones geogràfiques, de nord a sud i d’est a oest. 

Pel que fa a Catalunya, la representació ha estat molt nodrida en totes les edicions, i si hi repassem la procedència hi trobem investigadors que s’identifiquen amb institucions molt diverses, com la Universitat Pompeu Fabra, el Museu Nacional d’Art de Catalunya, l’Escola Massana, la Universitat Autònoma de Barcelona, la Universitat Politècnica de Catalunya, la Universitat de Barcelona, l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona, l’associació Fotoconnexió, la Factoria Heliogràfica, l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya, l’Arxiu Municipal de Valls, la majoria de socis de Fotoconnexió i altres investigadors que hi assisteixen sense vincular-se a cap institució.

Les Jornades de Saragossa són un magnífic termòmetre per copsar l’estat en què es troba la investigació en història de la fotografia en cadascun dels territoris que configuren l’Estat espanyol, i és una clara evidència de què la història de la fotografia d’aquest país està encara lluny de ser culminada en totes les seves vessants.

Dit tot això, un arxiver es pot preguntar, com afecta tota aquesta recerca en el tractament del dia a dia dels fons fotogràfics que es preserven als arxius catalans? És cert que molt sovint els investigadors centrem les nostres recerques en els grans noms de la història de la fotografia, i que en la majoria dels nostres arxius, en particular els locals i els comarcals, les fotografies produïdes pels que la història ha considerat els grans fotògrafs no hi abunden, i un es pot arribar a plantejar que el que es debat en aquests fòrums no us afecta ni poc, ni gaire. Si només tenim en compte els noms dels fotògrafs que surten citats en els títols de les ponències i de les comunicacions (Clifford, Infante Sebastián Gabriel de Borbón, Carlos Relvas, Gustave le Gray, Jean Laurent, Antoni Esplugas, Franck de Villechole, Josep Massana, Kâulak, Debás, Louis Masson, Paul Marès, Martínez Sánchez, Augusto de Belvedere, etc.) potser us podria donar part de raó.

Ara bé, i si tenim en compte alguns anunciats més genèrics? Per exemple: «Angelitos al cielo. Muerte, ritual funerario y fotografía en la Mancha (1870-1931)». Quants de vosaltres teniu als arxius retrats de persones difuntes?, els anomenats “post-mortem”. No us ha d’interessar una pràctica que va ser habitual des dels inicis de la fotografia i, en alguns indrets, fins ben avançat el segle XX? Un altre exemple: les moltes comunicacions que s’han presentat al llarg d’aquestes edicions sobre fotografia i arquitectura, a vegades com a simple inventari del qual s’ha fet en un determinat territori, altres com a exemple testimonial per a identificar el patrimoni arquitectònic desaparegut en altres zones, altres revisant els continguts de revistes il·lustrades que ens permeten identificar arquitectura i conèixer una gran quantitat d’imatges fotogràfiques de les quals es desconeix l’existència d’originals.

Qui no té en el seu arxiu fotografies produïdes pels anomenats fotògrafs “minuters”? No us interessa conèixer l’origen d’aquesta pràctica i de les càmeres que utilitzaven?: «El fracaso de The Automatic Photograph Company, origen de la cámara minutera». Quantes vegades no us trobeu amb retrats de fotògrafs prou coneguts, però que l’anonimat del personatge retratat us dificulta enormement la datació de la peça? Una ponència ens pot ser extraordinàriament útil en aquest cas: «La puerta de atrás. Metodología para el estudio de los positivos fotográficos del siglo XIX a partir de sus reversos». Molts ja ho hem practicat, i us puc assegurar que és un mètode gairebé infalible per deixar de fer aquelles datacions tan genèriques “finals del segle XIX”, “entre 1900 i 1920”, “1860-1870”, etc. 

Què en feu de les caixes originals dels negatius de vidre?, o de les càpsules dels carrets de negatius de plàstic de pas universal?, o dels marcs deteriorats de les imatges fotogràfiques que s’utilitzaven per projectar als cinemes?, o dels sobres i embolcalls variats que només servien per portar fotografies de la botiga a casa? Us heu parat a pensar que pot ser material imprescindible per a l’estudi de l’evolució de la indústria fotogràfica? Enguany hi ha hagut una comunicació titulada «La industrias fotográficas en España: Pablo Broquier y Gautier (1859-1931)». No tinc cap dubte que la seva lectura quan es publiqui, farà veure aquests objectes “inútils” d’una altra manera.

Evidentment, no tinc tot l’espai del món, i no puc fer un repàs exhaustiu als punts d’interès de totes i cadascuna de les comunicacions i ponències presentades al llarg d’aquestes edicions a Saragossa, però no vull acabar sense fer-me ressò d’una comunicació presentada enguany pels col·leccionistes i fotohistoriadors Juan Antonio Fernández Rivero i Mª Teresa García Ballesteros, amb un títol tan innocent com «Alfonso Roswag y el álbum de Navidad», en substitució de la qual s’anunciava al programa oficial sobre els àlbums fotogràfics de viatges del segle XIX. Darrere el nou títol se’ns va presentar un àlbum preparat per Alfonso Roswag i Catalina Dosch per regalar a un germà del primer, que conté majoritàriament retrats de personatges fets per la casa Laurent de Madrid. Cal tenir present que Alfonso Roswag era el gendre de Jean Laurent. El cas és que una de les solapes d’aquest àlbum amagava una autèntica bomba documental per a la història de la fotografia: els retrats d’Alfonso Roswag i Catalina Dosch, clarament identificats amb una inscripció manuscrita al revers, essent el primer el que fins ara havia estat considerat l’únic retrat d’estudi conegut del fotògraf Jean Laurent. Resulta, doncs, que la fesomia que fins ara s’identificava amb Jean Laurent, és la del seu gendre Alfonso Roswag. Una dada que, a més, ens certifica la importància del paper d’Alfonso Roswag dins de l’empresa de J. Laurent.

Les IV Jornadas sobre Investigación en Historia de la Fotografía. 1839 – 1939: Un siglo de fotografía, ja són història. Esperem que en les setmanes vinents vegin la llum les actes de l’edició anterior, entretingudes per problemes derivats de l’anormal situació viscuda des del mes de març del 2020, i que ens puguem retrobar en la cinquena edició del 2023.