Arxiu des de fora: Jordi Manent i Tomàs

Jordi Manent i Tomàs (Barcelona, 1977) és llicenciat en Filologia catalana per la Universitat de Barcelona. Ha treballat en diferents institucions i entitats com a dinamitzador i planificador en polítiques lingüístiques, i actualment coordina projectes des de la Fundació Vincle. Des del 2012 és subdirector de la Revista de Catalunya. Ha publicat o coordinat una dotzena de llibres, la majoria de temàtica històrica.

• Què és el primer que et ve al cap quan penses en arxius? Et ve algun nom concret? Per què?

Penso ràpidament en la preservació de la història i de la identitat d’un país. Arxiu = a memòria històrica (la de tothom), i té una importància capital. Només cal recordar quines són les primeres accions que porta a terme un exèrcit invasor en un país conquerit: o bé requisar o bé cremar els seus arxius. Així s’asseguren la destrucció –de vegades no reeixida– de la identitat d’un poble o bé el control de la història del seu passat.

L’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC) és el nom que de seguida em ve al cap, perquè hi he anat força vegades i perquè el meu pare, Albert Manent, va ajudar a Max Cahner a crear-lo el 1980. Però també em ve al cap la Biblioteca de Catalunya, Ca l’Ardiaca (Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona) i molts arxius comarcals o privats, alguns dels quals he consultat.

• Quants arxius públics coneixes de la teva ciutat? Creus que fan una bona difusió dels seus serveis?

A banda dels que he citat, també conec l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona, l’Arxiu Municipal de Barcelona, el de l’Institut d’Estudis Catalans, el del Museu Nacional d’Art de Catalunya i l’Arxiu Històric de la Universitat de Barcelona. A banda d’arxius d’entitats privades que reben subvencions públiques, com l’Ateneu Barcelonès o l’Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya. I algun més que ara no em ve al cap. I me’n deixo, segur. Crec que en general fan una bona feina de difusió dels seus serveis, tot i que en alguns casos no tenen suficients recursos per tirar endavant tot el que voldrien fer.

• Has anat mai a un arxiu públic? Creus que són accessibles? Què milloraries? 

Sí, hi he anat diverses vegades, en diversos arxius, i des de fa més de 20 anys. Em sembla que la primera vegada que vaig trepitjar un arxiu amb voluntat de fer recerca va ser vers el 1996. Jo tenia uns 20 anys i ja començava a buscar cartes de Pompeu Fabra a l’ANC. I vaig fer una primera buidada de corresponsals molt interessant: sempre recordaré la troballa d’una carta d’Enric Prat de la Riba a Fabra, de l’any 1915, essencial pel que fa al contingut, i que inexplicablement havia romàs inèdita des de feia anys. És l’única carta entre Prat i Fabra que es conserva, la vaig publicar a l’Epistolari Fabra (2011).

Crec que per regla general els nostres arxius són accessibles, i el personal t’atén prou bé. Personalment n’estic molt satisfet i no en tinc cap queixa. Sobre què milloraria… Penso que el que necessiten molts arxius catalans, i també valencians i illencs que també he visitat, són més recursos: de personal per ordenar la documentació i per digitalitzar-la, de millores en les instal·lacions, de més espai (és el cas de la Biblioteca de Catalunya i l’ANC), de nous aparells, etc. Però en general la responsabilitat no és ni dels arxius ni de la mateixa Generalitat de Catalunya: el que ha d’entendre el món de la cultura i la ciutadania és que la falta de recursos es deu al molt mal finançament que tenim per part del Govern espanyol, un infrafinançament que s’ha demostrat que és injust i arbitrari, i aquest és un mal crònic.

• Què creus que aporten els arxius a la societat i què més podrien aportar?

Els arxius aporten una cosa fonamental a la societat: l’accés al coneixement de la pròpia història, de tots els àmbits de la història: ciència, empresa, literatura, economia, art… A partir d’aquí, i si faciliten la feina als investigadors, aquests podran publicar bons estudis i l’autoestima i el coneixement del propi país creixen considerablement. És una mostra de solidesa i maduresa. A més, la història ens permet conèixer les virtuts i els defectes d’un col·lectiu, d’una institució, d’un personatge, d’una entitat, d’un territori, etc. 

Penso que els arxius haurien de disposar d’un portal únic (més enllà d’Arxius en línia) on poder cercar els fons i els continguts de tots els arxius públics i privats. Així, qualsevol investigador sabria fàcilment on adreçar-se. A l’hora de confeccionar un epistolari, per exemple, la feina seria més senzilla i eficaç, i tota la documentació bàsica estaria centralitzada en un sol web.

• Què creus que pot aportar a la teva professió la documentació custodiada en arxius públics? I a l’inrevés, creus que la documentació de la teva empresa o organisme seria una font interessant de consulta a un arxiu públic? 

Jo sóc llicenciat en filologia catalana i actualment treballo a la Fundació Vincle com a coordinador de projectes i dinamitzador en temes lingüístics, culturals i econòmics, entre d’altres. Per tant, la meva consulta als arxius l’he feta sobretot com a investigador particular, com a historiador sense carrera, perquè la majoria de llibres que he publicat o coordinat toquen la història.

La fundació on treballo va néixer el 2008, i ens dediquem a fer estudis i campanyes que toquen els aspectes de la normalització de la llengua catalana en el camp de l’empresa i dels nouvinguts, d’una banda, i també estudis sobre el maltractament econòmic i la manca d’inversions en infraestructures que pateix l’Euroregió Mediterrània, d’una altra. De moment no he necessitat la consulta d’arxius, però en un futur no descartem que ens facin servei. Fins al moment la fundació no ha generat una documentació suficientment voluminosa per a ser cedida en un arxiu públic o privat. A més, gran part de les seves publicacions es poden trobar penjades a Internet.

• De l’1 al 10, quin grau d’importància creus que té la documentació generada per la teva empresa o organisme dins del vostre funcionament del dia a dia? Per què?

Es fa difícil de dir. Penso que la major part de la informació que generem, que es fa pública, és rellevant, perquè són estudis que publiquem que tracten temes des de nous enfocaments, divulgatius o amb informació inèdita que poden interessar a certs sectors o a la ciutadania en general. De vegades alguns d’aquests estudis ofereixen recursos per als ciutadans. Li posaria un 8.

• Saps si hi ha arxivers treballant al teu sector/empresa? En cas afirmatiu, en què creus que consisteix la seva feina? En cas negatiu, penses que serien necessaris? Reflexiona sobre la seva importància ( o no) dins del funcionament de l’organisme.

No, a la nostra empresa no hi ha cap arxiver que hi treballa, i de moment penso que no és necessari la figura de l’arxiver.

• Quin creus que ha de ser el paper dels arxius en l’entorn electrònic i de dades cap al que avancem?

D’una banda, crec que els arxius, gràcies al món digital, ho tenen molt més fàcil per preservar la documentació i també per facilitar-la al públic. D’altra banda, aquesta facilitat en l’exposició i la recerca de la informació corre un gran risc, que és el de banalitzar o vulgaritzar el contingut d’una informació que pot ser important, essencial o sensible. Per tant, jo sóc del parer que a Internet no tot ha de ser a l’abast de tothom d’una manera ràpida i fàcil. Crec que calen filtres i assegurar-te que aquell interessat és un investigador acreditat i no pas un pur xafarder o un aficionat maldestre. Aquest aspecte de la informació a l’abast de tothom a Internet té una derivada, que és l’ètica. No sé si existeix en el camp de l’arxivística, però de la mateixa manera que hi ha comitès de bioètica també hi hauria d’haver una mena de comitès d’ètica sobre allò que es pot penjar i allò que no a la xarxa, perquè cada dia més el món s’encamina cap al germà gran d’Internet. Ja sé que hi ha lleis que protegeixen certes dades, però crec que cal plantejar-se en un debat més ampli. I després hi ha el perill dels hackers, però això ja és un altre tema.

• Ens podries explicar alguna anècdota relacionada amb el món dels arxius i/o de la gestió documental?

Que recordi, en tinc una, però no sé si és ben bé una anècdota. Recordo que quan estava elaborant l’epistolari entre Pompeu Fabra i Josep Tarradellas vaig haver d’anar dues o tres vegades a l’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià de Poblet. Em va atendre de manera excel·lent la que aleshores era la seva directora, la Montserrat Catalán. En acabar la meva feina, i quan ja era l’hora de dinar, la Montserrat, amb permís dels monjos i sense jo haver-ho demanat, em va convidar a dinar amb ells. Em sembla que és un procediment que han fet o que feien amb gent. Va ser una experiència bonica i una mica mística. Fins aleshores només havia dinat amb els monjos de Montserrat.

•  Voldries afegir alguna cosa més?

Voldria destacar la importància dels arxius, de tota mena d’arxius: també els fotogràfics i d’imatges. Per exemple, del cinema en català del primer mig segle del segle XX només es conserven el 5% de films i documentals, ja que el material d’aleshores era fàcilment degradable. Aquest fet és un drama de cara a l’estudi del cinema en català. Quan amb en David Paloma estàvem fent el llibre Pompeu Fabra. Vida i obra en imatges, vam consultar més de 30 arxius públics i privats, i va ser tota una experiència, perquè el que buscàvem eren fotos i no pas papers. I va ser un bon aprenentatge endinsar-se en el món dels arxius fotogràfics i saber amb exactitud com ha de ser un peu de foto i els seus copyrights, perquè del que es tracta és de ser rigorós i editar amb veracitat històrica.

I finalment, una reflexió final: penso que el nostre govern hauria de tenir un mínim pla estratègic per no perdre arxius propis. Ja sé que el nostre govern fa el que pot, i encara més amb les actuals circumstàncies d’emergència sanitària que vivim i, amb paraules de l’economista Niño Becerra, amb la “tercera fase de la crisi econòmica” entremig, i aguantant l’embat de la cotilla espanyola centralitzadora de sempre. Però penso que com a poble de vegades ens falta planificació i previsió en diversos temes, i també en el dels arxius: no es va gestionar bé la possible compra de l’arxiu Centelles (a banda que els seus fills van demostrar molt poca voluntat perquè es quedés a Catalunya), es va badar una mica amb una part del fons del pintor Ràfols-Casamada (la menys valuosa, tanmateix), i sé que en un primer moment alguna institució pública va refusar l’arxiu de Tete Montoliu, que finalment no sé on va anar a parar, per posar-ne tres exemples. De vegades se’ns escapen coses o ens fem autogols, i penso que més enllà dels dirigents i treballadors de l’ANC i la Biblioteca de Catalunya, hi hauria d’haver un petit “comitè d’experts” que vetllés perquè els arxius privats de fons particulars fossin ràpidament cedits o adquirits pels arxius catalans (això també inclou la recuperació d’arxius de l’estranger). Ja sé que la cosa no és fàcil i que també depèn de l’altra banda, però no ens pot tornar a passar un cas Centelles. És una crítica constructiva que faig.