Com una caravana de més de 300 camions amb documents

No estem gens habituats a fer memòria de les vicissituds dels nostres arxius en la història recent o més llunyana, tot i que hauria de ser un exercici imprescindible per explicar l’evolució i l’abast de la nostra professió. Cal conèixer d’on venim, quins són els arxivers que ens han precedit i quines accions varen dur a terme; si ens hi posem, de ben segur que eixamplarem la nostra identitat professional.

Ara, fa 80 anys, l’any 1938, a finals d’agost, Agustí Duran i Sanpere va donar una conferència en el VIII Congrés de Ciències Històriques, celebrat a Zuric, explicant el salvament d’arxius al nostre país durant la Guerra Civil espanyola. Fou una acció reeixida envers al món acadèmic i una bona oportunitat per internacionalitzar al cor d’Europa la salvaguarda del patrimoni documental català. Hem triat i traduït del francès alguns fragments del text conservat, que presentem a continuació, caracteritzats per un to viu i directe.

Primer trasllat de documents des de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona cap a Viladrau, 30/12/1936. Van sortir el 2 de gener de 1937. Autor: Pérez de Rozas. Arxiu Fotogràfic de Barcelona (AFB).

 

El 18 de juliol de 1936, Agustí Duran, en el moment del cop d’estat militar, es trobava precisament a Suïssa acabant-se de recuperar d’un accident de cotxe que havia patit.

Duran i Sanpere, director de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, havia rebut uns mesos abans l’encàrrec d’organitzar el Servei d’Arxius de la Generalitat de Catalunya.

Aleshores, el mateix Duran afirma “vaig tornar a Espanya per acomplir el meu deure i organitzar la protecció d’Arxius entre els que m’havia format i pels que he tingut sempre una veritable vocació. Quan vaig arribar a Barcelona, vaig trobar la revolució desfermada. La revolució podia ser fatal ja que els principals Arxius, sobretot els més antics procedien de jurisdiccions eclesiàstiques o representaven el capitalisme.”

 Com a precedents, “a Catalunya, hem tingut dos exemples de revolucions anteriors, les de 1835 i de 1909. Aquesta vegada la revolució era molt més profunda i la còlera es dirigia més directament contra el clergat i la noblesa, era necessari protegir-los amb tota urgència.”

 “El Servei d’Arxius de la Generalitat no s’havia encara organitzat. No hi havia ni personal, ni edificis, ni partides en el pressupost. Es va haver d’mprovisar. A l’inici vam recórrer als amics, als clients més habituals dels Arxius Històrics i a alguns auxiliars contractats que havien col·laborat en altres ocasions. Haig de dir que aquest personal va actuar d’una manera admirable; no va recular ni davant dels perills ni de les amenaces de grups armats que circulaven sense control…”

 “Vam buscar en diverses localitats de Catalunya locals dissimulats, en carrers poc freqüentats per concentrar la documentació que anàvem recollint en els edificis amenaçats o en ruïnes.”

 “No vam poder utilitzar el nom de les institucions del Govern; vam haver de cercar la protecció en noms que tenien un prestigi cultural a casa nostra: l’Arxiu Històric de Barcelona, la Biblioteca de Catalunya, el Museu, però principalment l’Arxiu, instal·lat en un local independent, que havia tingut una vida molt activa amb conferències, exposicions, visites col·lectives i comentades; aquesta institució havia acumulat una reputació popular favorable de la qual no havíem comprovat mai la seva eficàcia però que en aquest moment ens va donar els millors resultats.”

 “Davant la revolució, disposar dels Arxius equivalia gairebé a tenir-los salvats. Davant la guerra dos nous perills esdevenien amenaces: la mobilitat dels fronts de batalla i els bombardeigs de les ciutats de la reraguarda.”

 “Els nostres dipòsits d’Arxius havien d’estar situats el més lluny possible dels fronts de batalla i, d’altra banda, com aquests fronts són d’una gran mobilitat, els nostres documents havien d’estar sempre preparats per als desplaçaments successius.”

 “Cal tenir en compte que la quantitat total  d’Arxius protegits, traduïts en metres lineals de prestatgeries, ens dóna la xifra considerable de 15 mil metres ! 150.000 documents en pergamí. Un camió no pot portar més enllà de 50 metres, això suposa una caravana de més 300 camions… la idea d’una fantàstica caravana només és una imatge per donar una idea de conjunt però si se sumen els desplaçaments de trajectes curts i les rectificacions de posició de dipòsits, hom no es pot disminuir la quantitat total de mitjans de transport. Vam treballar regularment per mitjà de dos camions, aleshores, el comptaquilòmetres ha superat la xifra de 50.000 quilòmetres.”

 “Els viatges ràpids, els treballs excessius, la calor, el fred i altres sofriments, ens obligaven a pensar únicament en les nostres obligacions sense deixar pas a altres emocions que les del perill.”

 “Els perills de la guerra ens han olbligat a canviar la nostra tàctica de protecció dels Arxius. Per defensar-los de la revolució, podíem en general deixar-los a la localitat mateixa on havien estat produïts, amb la condició de “desconnectar-los” de les seves arrels originàries i de posar-los a disposició de les intitucions públiques de cultura.”

 “Contra els perills de la guerra ha estat necessària una permutació general mai vista fins a tal punt que ben rars són els fons documentals que han restat en els seu emplaçament originari. Aquest capgirament ens ha permès fer un inventari de material dels Arxius existents a Catalunya.”

 “L’arxiver és home de pau. El Servei d’Arxius de la Generalitat de Catalunya va néixer sota un cel de guerra. El seus arxivers han estat mobilitzats com una Secció de la Creu Roja destinada a protegir el testimoniatge documental de generacions anteriors que cal llegar a les generacions futures per no interrompre la cadena de la història humana.”

 Duran dedica la darrera part de la conferència a explicar que els arxivers a banda de les tasques de salvaguarda també es deixaven portar pels seus “impulsos professionals” en les “profunditats dels oceans documentals” que tenien a l’abast i destaca la riquesa dels arxius notarials, amb l’exemple que van poder identificar el nom del pintor -dels segles XIV i XV- fins l’aleshores anomenat Mestre de Sant Jordi, com a Bernat Martorell.

Amb tot, Agustí Duran i Sanpere finalitza el text raonant que si per aclarir el nom d’un pintor calia la convulsió d’una revolució o una guerra més valia seguir tenint el seu nom poc precís o provisional. I acaba: “Desitjo a Suïssa una pau ininterrumpuda.”