Comunicar per avançar

L’arxívistica viu un moment crucial a Catalunya. Tal i com apuntava l’editorial del número 152 d’aquest diari, el procés d’elaboració del nou Pla d’Arxius i Gestió Documental planteja el repte de com encarar la pròxima dècada.

És un debat engrescador. Ara bé, siguem sincers, a la ciutadania aquest tema no l’interessa gens. És comprensible perquè si bé la gent pot tenir una idea (vague) de quina és la feina dels arxivers, més difícil és que copsin la seva importància pel bon funcionament de la nostra societat.

Per comprovar-ho podeu fer el mateix exercici que demano als meus alumnes de l’ESAGED: preguntar si la seva família sap en què consisteix la seva feina. La resposta més habitual és que no, però a més, en alguns casos, l’entorn continua ancorat en un clixés més propis de pel·lícules de misteri que no de la realitat. Recordo el cas d’un alumne que ens va explicar que un amic li va preguntar si feien servir “canelobres per il·luminar al lloc on guardaven els papers”.

Aquell dia vam riure molt a classe, però per més hilarant que sigui l’anècdota hem d’admetre que la ciutadania no sent que els arxius els pertanyin ni que els necessitin. Durant la Transició, un dels cavalls de batalla del moviment veïnal tant a Barcelona com a la resta del país, era reclamar equipaments culturals. Es van fer tota mena d’accions reivindicatives per aconseguir escoles, instituts, biblioteques, centres cívics… però enlloc he sabut trobar cap manifestació demanant un arxiu.

Els pioners de l’arxívistica moderna a Catalunya expliquen les circumstàncies deplorables en què es trobava la documentació a moltes localitats, i l’esforç titànic que van haver de fer no només per preservar-la sinó per fer entendre als responsables públics de la importància que té gaudir d’un bon sistema de gestió documental. A vegades val la pena mirar enrere per valorar el que s’ha aconseguit aquestes dècades.

Ara, però, ja no n’hi ha prou amb bons inventaris i catàlegs, amb unes instal·lacions adequades (que per desgràcia encara no són òptimes a tot arreu) ni tampoc és suficient tot el que s’està fent en l’àmbit digital.

L’AAC-GD ha apuntat que ens trobem en un moment crucial per a la professió. És l’hora d’afrontar els reptes d’un present i d’un futur que són més incerts que mai en tots els fronts: polític, tecnològic, social… Ningú és capaç de dir amb certesa com serà la Catalunya del 2030, però qualsevol persona vinculada a l’arxivística sap perfectament que la qüestió de la gestió documental entesa en un sentit transversal hi ha de tenir un paper destacat. Per això és tan important el Pla d’Arxius.

Ara bé, tal i com remarcava l’editorial de la DADA, no es pot deixar la iniciativa en mans de la classe política per què no té l’amplitud de mires ni la visió a llarg plaç que sí tenen els arxivers. El repte, doncs, és que es tingui en compte l’opinió dels professionals. La manera d’aconseguir-ho és fer-se visible i per això cal arribar als mitjans de comunicació.

Per què? Doncs per què la gent només defensa allò que estima, i només estima allò que coneix. Fem que coneguin els arxius i les persones que hi treballen. Fem que entenguin que per garantir la democràcia la gestió documental és imprescindible. Fem que se sentin orgullosos del sistema d’arxius catalans. Fem que reclamin amb la mateixa passió un arxiu que una escola o una biblioteca. Només així, quan els arxivers parlin el govern els escoltarà.