Conversem d’arxius amb… Carmen Berlabé Jové

Carmen Berlabé Jové (Lleida, 1957) Conservadora del Museu de Lleida: Diocesà i Comarcal, historiadora de l’art i Doctora en Ciències Jurídiques i Polítiques, investigadora. L’any 2019 se li va atorgar la medalla al treball President Macià per “la defensa rigorosa i constant” del patrimoni del Museu de Lleida.

Amb la Carmen no sols m’hi lliga una relació professional sinó que també personal.  La seva especialitat són els tapissos, però la vida l’ha portat a investigar sobre la formació d’un dels museus de casa nostra. Ella em va ensenyar a fer els lligats dels lligalls, a fixar-me en la part artística de la documentació de l’arxiu i moltes altres coses. Entre tots sumem i la Carmen és un valor que suma.

Parlar d’arxius què et suggereix?

Em suggereix expectació, troballa, descobriment… aquesta és la part “romàntica”, diguem-ho així, de l’arxiu. Però sé que al darrere hi ha una tasca silent, però constant dels professionals que no solament custodien la documentació sinó que l’endrecen i posen a l’abast per a fer possible l’experiència de l’investigador/usuari. I és important tenir clar que bona part de l’èxit de la recerca es deu a l’accessibilitat generada per aquests professionals.

Coneixes algun arxiu? Hi has estat mai? Creus que els arxius són prou accessibles? Per què?

Sí, puc dir que sóc una habitual dels arxius… Archivo Histórico Nacional, Archivo General de Simancas, Archivo general militar de Segovia, Arxiu de la Junta de Museus, Arxiu de la Corona d’Aragó, Arxiu de Protocols Notarials de Barcelona, Archivo General de la Administración… Uns quants.

Crec que els arxius “registrats” són prou accessibles i que en aquest sentit s’ha evolucionat molt per apropar-los no solament als investigadors sinó també al públic en general. Em ve al cap el cas dels arxius diocesans, on molts usuaris no són habituals dels arxius i el visiten per investigar els seus antecedents familiars o el seu arbre genealògic. He vist que poden dur a terme la seva recerca còmodament…

Un altre tema és la dificultat que pot comportar la consulta de documentació antiga, no solament medieval, sinó d’època moderna, atès que per llegir determinats documents fan falta coneixements de paleografia.

Creus que, en general, els arxius fan una bona difusió? Se’ls coneix prou? Què en milloraries?

Crec que els arxius estan fent una tasca d’apropament en aquest sentit. Encara hi ha una mica de por a acostar-se a un arxiu, però. En aquest sentit la figura dels arxivers i tècnics és fonamental per establir ponts amb la comunitat. Tots els que hem freqüentat arxius tenim al cap casos d’arxivers “hostils” o també casos en què hem tingut impediments de cara a la consulta de determinada documentació, “reservada”, a voltes pel mateix arxiver, quan aquest és també investigador,  a voltes per a tercers. Sortosament, la professionalització creixent del personal al capdavant dels arxius fa que aquestes situacions siguin cada cop més esporàdiques.

Què creus que aporten els arxius a la societat i què més podrien aportar?

Els arxius són la memòria de la societat. Però això és una via de doble direcció i és la societat la que s’ha d’implicar també i “reclamar” als arxius i a les institucions que s’estableixin activitats divulgatives i participatives. També és important, com ja s’està fent,  que els alumnes de secundària, de la mateixa manera que visiten els museus, puguin visitar els arxius.

Què creus que pot aportar a la teva professió la documentació custodiada en arxius?

Crec que ha aportat i pot seguir aportant molt al món de la història de l’art! Des de descobrir autories d’obres d’art, o contractes que ens indiquen formes de treballar, o deixes testamentàries que ens poden informar de voluntats de promoció… En el cas concret de la meva tesi doctoral, la recerca als arxius m’ha permès expurgar la documentació relativa a l’adquisició de propietat d’objectes de les parròquies (compravenda, permuta, donació…) per part del bisbat de Lleida, tot i que aquesta documentació no s’ha tingut en compte per part dels tribunals que han dirimit la propietat, però allí està, custodiada als arxius i publicada per mi.

La documentació que genera la teva empresa, organisme, institució o fins i tot un mateix constitueix un testimoni, una evidència de les activitats que es realitzen. En aquest sentit, i davant l’elevada producció de documents i dades es fa del tot necessari gestionar-la correctament (és a dir, es fa necessària una bona gestió documental). Actualment, la teva  empresa, organisme o institució, n’és conscient? Hi ha algun professional arxiver/gestor documental que en tingui cura? I en el cas del teu propi arxiu, quins principis o criteris creus que són importants per gestionar-lo correctament?

La meva empresa, un museu, genera documentació que és gestionada seguint els criteris imposats per l’administració. No hi ha cap arxiver ni arxivera, hi ha una persona administrativa (formada en gestió de documentació) que té cura de la documentació generada.

El criteri que crec que és important  en el cas del meu propi arxiu (integrat bàsicament per fotocòpies de documents de diferents arxius) és el de la localització fàcil (relació  en doc. Word amb títols clars dels documents i ubicació topogràfica). Si un document no està a l’abast, no el tens.

En relació amb la professió d’arxiver, quina creus que és la tasca que realitzen actualment els arxivers-gestors de documentació? Creus que ha anat canviant la professió als darrers temps?

És evident que la professió d’arxiver ha canviat… l’arxivística com a ciència, present en diferents estudis universitaris, ha permès l’assoliment d’un grau d’especialització i professionalitat que no existia anys enrere, especialment pel que fa als arxius eclesiàstics. Per tant, la tasca que realitzen actualment els arxivers i arxiveres no és solament la de gestionar els fons i fer d’intermediaris entre la documentació i els usuaris gestionant les consultes sinó també tenir cura de l’estat de conservació  i impulsar els mecanismes de preservació i protecció dels fons que gestionen.

Els arxius gestionen documents en diversos suports: des del pergamí als suports digitals, passant pel paper, suports plàstics (audiovisuals, sonors), vidre (primera fotografia) … La gestió dels documents electrònics suposa un gran repte en el món dels arxius (i de les organitzacions en general). Quin creus que ha de ser el paper dels arxius en l’entorn electrònic i de dades cap al que avancem?

Crec que la digitalització dels documents permeten la seva millor preservació i conservació  i la possibilitat de consulta dels arxius en línia, utilitzant portals com el PARES, per exemple,  simplifiquen la feina i permeten gestionar la consulta des de casa. Així i tot, res comparable a l’emoció de la consulta in situ i el contacte amb el document, entenent que aquest contacte, en moltes ocasions, és contraproduent.

Has donat o cedit mai documentació (ja sigui familiar, personal, d’empresa, d’associacions…) a algun arxiu? T’ha costat desprendre-te’n? Quina va ser la teva motivació en fer-ho?

No, no n’he donat, però no tindria cap inconvenient en fer-ho.

Ens podries explicar alguna anècdota relacionada amb el món dels arxius o de la gestió documental?

Tinc una anècdota de quan vaig anar a Roma, als Arxius Secrets Vaticans. No recordo si era l’any 2002 o bé el 2003….I vaig anar per encàrrec del bisbe de Lleida Francesc Xavier Ciuraneta, per a la investigació que estava realitzant el Bisbat de Lleida respecte als béns artístics, procedents de les parròquies segregades del Bisbat de Lleida i incorporades al de Barbastre-Montsó, en el marc d’un trist litigi que ha acabat enfrontant dues comunitats veïnes i desmantellant un museu. Bé, assabentada que per entrar als Arxius Secrets Vaticans calia una sèrie de cartes i credencials, des del Bisbat de Lleida em van proveir d’aquestes credencials, amb totes les cartes, certificats, segells i rúbriques possibles, dignes de la millor cancelleria,  per tal de garantir la meva acreditació i l’objectiu de la recerca que anava a realitzar. Un amic meu, professor de la Universitat de Lleida (i usuari habitual dels arxius), assabentat que anava als Arxius Secrets em va dir que m’acompanyava, que ell també hi volia entrar per curiositat i, de passada, comprovar si hi havia documentació del seu poble. Li calia una credencial també i, a correcuita, va demanar a un company seu, professor també de la Universitat de Lleida, que li fes una carta de presentació, un document concís i espartà que res tenia a veure amb les meves credencials, signatures i rúbriques… Un cop als Arxius Secrets Vaticans, una mena de notari et fa una entrevista i autoritza o denega l’accés als Arxius. Després d’aquesta entrevista exhaustiva i d’examinar la documentació aportada (les meves nombroses credencials i la carta isolada del meu amic), el notari va concloure: “la signorina alla biblioteca, el professore  all’archivio”. Davant d’aquesta ostentació de masclisme em vaig enfadar molt i molt… tot i que, finalment,  vaig aconseguir entrar! Per cert, vaig trobar-hi documentació rellevant.

Coneixies o havies sentit a parlar de l’Associació de Professionals de l’Arxivística i la Gestió de Documents de Catalunya…

Sí, per la difusió que Anna Esteve (Arxiu Diocesà de Lleida), a la qual conec de fa anys, en fa tant personalment com per les xarxes socials.

---

Moltes gràcies per la teva atenció!