Conversem d’arxius amb … Joan Boadas Raset

Joan Boadas i Raset (Riudellots de la Selva, 1957) és arxiver municipal de Girona des de febrer de 1990. Abans ho havia estat a Caldes de Malavella i Salt. Ha estat cap de l’Àrea de Cultura i Educació de l’Ajuntament de Girona (1992–1997) i és cap del Servei de Gestió Documental, Arxius i Publicacions (SGDAP), director del Centre de Recerca i Difusió de la Imatge (CRDI) i gerent de la Fundació Museu del Cinema. En l’àmbit internacional ha estat membre del Project Group on Audio-visual Archives, del Consell Internacional d’Arxius (ICA), 1996–2004; membre del Comitè Executiu de la Secció d’Associacions Professionals del Consell Internacional d’Arxius (ICA/SPA) i de l’European Regional Branche, EURBICA, (2004–2012); Comissionat de l’ICA per a Arxius Fotogràfics i Audiovisuals i representant en el Consell Coordinador d’Associacions d’Arxius Audiovisuals (CCAAA) (2009–2016). Del 2013 al 2021 ha estat membre del comitè executiu del Program Commission (PCOM) del Consell Internacional d’Arxius. L’any 2013 va trametre la inclusió del Llibre del Sindicat Remença en el registre de la Memòria del Món de la Unesco i l’any 2014 va organitzar a Girona el Congrés Internacional de l’ICA Arxius i Indústries Culturals. Ha estat també president de l’Associació d’Arxivers de Catalunya (AAC), 2001–2005, i vocal de Relacions Internacionals, 2005–2013, president de la Coordinadora de Asociaciones de Archiveros del Estado español (CAA), 2003–2005, membre de la Mesa de Trabajo de Archivos de la Administración Local, 1990–2016 i membre de la Comissió Nacional d’Avaluació i Tria de la Documentació (CNATD) de la Generalitat de Catalunya, 1991– 2001. Ha dirigit i dirigeix diverses col·leccions editorials, com Archivos Siglo XXI o Biblioteca de la Imagen. Ha publicat llibres i articles sobre arxivística i història, i ha comissariat diverses exposicions. Des de 2013 és acadèmic corresponent de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando.

En primer lloc, et volem felicitar pels reconeixements rebuts aquest any en el marc de la Conferència Internacional del Consell internacional d’Arxius (CIA/ICA) que va tenir lloc a Roma el passat setembre: el Fellow of the ICA, el “més alt honor que el Consell Internacional d’Arxius pot atorgar a una persona per la seva destacada contribució a l’ICA i a la professió arxivística en l’àmbit internacional”, i l’Emmett Leahy Award,  considerat el “Nobel” de l’arxivística, que reconeix les contribucions i els èxits en la professió de la gestió d’arxius i informació. Enhorabona.

· Joan, des del punt de vista personal, però també en l’àmbit de l’arxivística catalana, què suposen aquests reconeixements?

Jo diria que és un reconeixement múltiple. Ho és a la meva persona, em sembla evident, però ho és també, i de manera inqüestionable, a l’equip del Servei de Gestió Documental, Arxius i Publicacions (SGDAP), que hem estat capaços de crear en aquestes darreres tres dècades. Crec que la nostra empresa, l’Ajuntament de Girona, se sent també reconeguda amb aquests guardons, perquè són una prova irrefutable que haver dotat de manera convenient el seu Servei d’Arxiu ha donat un bon rendiment i, de retruc, també, per les mostres d’afecte que rebo, és un reconeixement a la ciutat de Girona. La professió a Catalunya també se n’ha de sentir satisfeta perquè pertànyer a l’ecosistema arxivístic català és, a escala internacional,  garantia de rigor, competència i seriositat.

· Durant la teva trajectòria professional has estat vinculat a organismes internacionals com l’ICA. Estar implicat a escala internacional et dona una visió més àmplia de l’arxivística. Què n’has extret i què has pogut o intentat aplicar en el desenvolupament de la tasca com a arxiver al capdavant d’un arxiu municipal i en les diverses responsabilitats que has tingut?

D’ençà que el 1996, en el Congrés Internacional d’Arxius a Pequín, Pep Matas (aleshores president de l’AAC) em va proposar com a membre del Project Group on Audio-visual Archives de l’ICA, vaig entendre que intentar situar la nostra feina en un marc de referència internacional era extremadament profitós. Com és sabut, no vivíem en un moment tant absolutament interconnectat com avui, però intentar conèixer experiències d’altres latituds, contactar amb persones de països que, en molts aspectes de gestió dels documents i els arxius, havien avançat molt més que nosaltres, accedir a bibliografia de “nova generació”, participar en trobades i congressos internacionals, etc., obrien noves possibilitats i permetien adonar-te que els problemes o les dificultats que nosaltres estàvem vivint ací, no eren tan diferents de les que es vivien en altres indrets on, aparentment tot hauria d’haver estat més resolt.

Que en faig una valoració altament positiva ho demostra el fet que sempre he estimulat que d’altres membres del meu equip també tinguin una presència activa i d’alta responsabilitat en l’àmbit internacional. Nosaltres som conscients que gestionem un Arxiu d’una ciutat que supera escassament els cent mil habitants i que tenim una representació en aquest camp que pot semblar que no s’ajusta a aquesta realitat. Jo considero, però, que els límits ja te’ls posen els altres i que rebre i aportar coneixement és un valor que cal conrear de manera permanent.

· Continuant parlant de l’àmbit internacional, has estat membre del Project Group on Audio-visual Archives, del Consell Internacional d’Arxius (ICA), Comissionat de l’ICA per a Arxius Fotogràfics i Audiovisuals i representant en el Consell Coordinador d’Associacions d’Arxius Audiovisuals (CCAAA) (2009–2016). Com ha canviat el coneixement i el tractament dels arxius fotogràfics a casa nostra en els darrers anys? Què ens depara el futur en relació amb  aquests documents?

El canvi ha estat espectacular, tant que hem hagut de crear el retrònim “fotografia analògica” perquè des de començament d’aquest segle quan parlem de fotografia, ho fem referida a la digital. Fa tres dècades el desconeixement (parlo en general) era monumental: no sabíem identificar els suports, en desconeixíem les patologies que els podien afectar, les actuacions de preservació eren mínimes i les metodologies de tractament documental gens homogènies i poc evolucionades. En definitiva, faltava professionalització en un sector del patrimoni que tenia una baixa consideració, a vegades fins i tot per part dels mateixos fotògrafs, que n’eren els productors.

Ara ens trobem davant d’una realitat absolutament diferent, no només per la desaparició de la tangibilitat de la imatge, sinó perquè aquesta substitueix relats precedents que anteriorment s’expressaven a través de la correspondència (no oblidem els milers de milions de postals que s’escrivien ja a inicis del segle XX) o de les mateixes converses telefòniques. Sense aquest nou rol que ha adoptat, no s’entendria que es produeixin un total mínim diari de 3.300 milions d’imatges.

Personalment, considero que podem fer front a aquesta “revolució” amb una preparació i unes eines metodològiques de les quals no disposàvem fa uns anys. Tenim millors instruments formatius (els postgraus en gestió de documents fotogràfics i audiovisuals que ofereix l’ESAGED en seria una prova evident), tenim fòrums internacionals on debatre aquestes qüestions (les Jornades Imatge i Recerca, per exemple) i tenim eines normalitzadores que ens han de permetre actuar de manera molt més homogènia en el tractament de la imatge (la Guia per a la descripció de documents fotogràfics i audiovisuals, que acaba de publicar el CRDI, n’és una bona mostra).

El que ens caldria definir, però, és què és allò que ha de rebre la consideració de patrimoni fotogràfic i de patrimoni audiovisual. I un cop fet això, dedicar els nostres esforços a fer-ne una gestió eficaç. Eines com la intel·ligència artificial ens hi hauran d’ajudar, no hi ha dubte, però abans hi haurà d’haver una intel·ligència racional que estableixi quins haurien de ser els paràmetres d’actuació per tal que el resultat de la seva aplicació no distorsioni el coneixement futur. 

· Actualment, a l’ICA, hi ha força representació catalana. Com veus aquest moment que vivim?

Com he dit fa un moment, ho considero de manera altament positiva i encara penso que la professió hauria de fer un esforç més sostingut per ser-hi més present (a l’ICA i a altres espais d’àmbit internacional, com INTERPARES, per exemple). És cert que en ocasions significa sumar més obligacions a les quals ja tenim en el nostre treball ordinari i que sovint suposa abandonar la “zona de confort” en la que sense adornar-nos ens anem instal·lant. Els guanys que individualment i col·lectiva se n’obtenen, però, no només compensen els esforços realitzats sinó que situa l’arxivística catalana en el primer nivell de presa de decisions i de generació de coneixement, i ens evita intermediaris d’àmbit estatal que sovint distorsionen, quan no manipulen, allò que afecta directament el nostre àmbit d’actuació professional. 

· El 2025 celebrem el Congrés ICA a Barcelona, per la teva experiència, què pot significar un congrés d’aquestes característiques per Catalunya?

Estic content perquè aquesta és una proposta en la qual em vaig implicar de manera molt intensa, i va sortir bé. El títol del congrés crec que ja és una declaració de principis ben clara: coneixent passats, creant futurs. Ens cal, sense fer ni un pas enrere en tot allò que hem aconseguit en l’àmbit de la gestió dels documents (en sentit ampli), centrar la nostra atenció en allò que és el patrimoni documental per tal de provocar una transformació radical en la manera d’entendre’l i, sobretot, en la manera com el podem fer entendre a la ciutadania. La “revolució” que hem fet en l’àmbit de la gestió dels documents hem de ser capaços de fer-la en l’àmbit del patrimoni.

A parer meu, el congrés se celebrarà a Barcelona, però l’impacte hauria d’afectar la totalitat d’arxius del país. És una oportunitat extraordinària per buscar noves vies, noves estratègies d’atracció, especialment de les persones més joves, cap al patrimoni documental. No es tracta només d’obrir els nostres equipaments, es tractaria d’obrir les nostres ments per fer entendre que sense documents no hi ha coneixement i que acostar-s’hi és una experiència que pot resultar intel·lectualment molt excitant.

· En l’àmbit nacional, has estat president de l’Associació d’Arxivers de Catalunya (AAC), 2001–2005 i vocal de Relacions Internacionals, 2005–2013. Com veus actualment l’AAC? Quins són els seus punts forts i quins els aspectes en què podria millorar?

Em costa una mica respondre aquesta pregunta perquè en els darrers anys no m’he sentit massa convidat a participar en la nostra experiència associativa. No diré que hi hagi hagut un rebuig frontal cap al passat, però no he sabut detectar que s’oferissin les condicions de participació que em permetessin ser-hi amb una certa confortabilitat. Probablement, ha estat un error d’interpretació per la meva part, però també he de reconèixer que en els darrers temps, les companyes i els companys que dirigeixen l’Associació han fet de la integració un dels seus elements definitoris. I això sempre és positiu, sens dubte.

· Aquest any ha fet 20 anys de la creació de l’ESAGED. Quina valoració en fas? Quina ha estat per tu la principal aportació que ha fet l’Escola fins al moment? 

Els que hem estat submergits en l’autodidactisme més radical, només podem valorar l’existència de l’ESAGED de manera absolutament positiva. Ha aportat coneixement, rigor, metodologia, en definitiva, cos teòric a una disciplina que el necessitava de manera imperativa. Els aspectes que, com qualsevol altra actuació, cal millorar no enfosqueixen l’aportació positiva que ha fet en aquestes darreres dues dècades i, que ben segur, farà en els anys a venir.

· Aquest any, el Consell Nacional d’Arxius i posteriorment el Govern de la Generalitat, ha aprovat el Pla d’Arxius i Gestió Documental. Quines expectatives hi tenies? Quina valoració en fas?

Després de gairebé quatre dècades de relació amb els responsables de la funció arxius i gestió de documents del meu país, he de reconèixer que el meu grau d’escepticisme hauria de ser oceànic. Però, bé, hi ha un Pla, i hem de pensar que hi haurà una dotació pressupostària (si no, altra vegada serà paper mullat, tot i que ja sabem que una part importantíssima del que es preveu està destinat a la construcció d’equipaments) i, més difícil, una incorporació de nous i noves professionals que sacsegin la professió. Siguem optimistes, que no ingenus, una vegada més, i mentrestant esperem que algú s’adoni que mantenir el sistema d’arxius i gestió documental en l’esfera competencial de Cultura no és el reflex d’una administració àgil, moderna i orientada a donar resposta a les demandes que ens planteja aquesta societat de la tercera dècada del segle XXI.

· La Llei d’arxius i gestió de documents necessita una “actualització” o reformulació, quins creus que haurien de ser els grans punts a tenir present en la nova redacció.

És evident que la disrupció digital ha provocat transformacions absolutament radicals, tant en l’administració com en la forma com aquesta interactua amb la ciutadania. Com afrontar des del punt de vista legislatiu aquest context? Estic d’acord amb el fins ara president de l’ICA, David Fricker, quan afirma que la legislació s’hauria de formular de manera que fos el més independent possible de la tecnologia; no hi hauria d’haver referències a mètodes o pràctiques actuals i, en canvi, hauria d’identificar les funcions i les competències perdurables que permetin que els arxius  aconsegueixin els seus objectius, independentment de com sigui el seu entorn operatiu en el futur. Com ell diu, una llei arxivística actualitzada ha de ser totalment agnòstica en allò que es refereix a la tecnologia.

I, permeteu-me ser pragmàtic. Si una nova llei no va acompanyada de la corresponent dotació pressupostària (com malauradament va ocórrer en la del 2001), no deixa de ser paper mullat.

· Has parlat sovint de la relació entre els arxius i els drets humans. El mes d’octubre de l’any 2012 l’Ajuntament de Girona va signar un conveni amb el Tribunal de Reclamacions Nuclears de la República de les Illes Marshall pel qual l’Arxiu Municipal de Girona assumia la custòdia temporal i el tractament de la documentació sonora i audiovisual generada per l’esmentat Tribunal. Què suposa per a tu i per l’Arxiu haver pogut digitalitzar i conservar una còpia de l’arxiu del Tribunal de Reclamacions Nuclears de les Illes Marshall?

Aquest va ser un projecte realment estimulant i que va ser fruit de la nostra participació en l’àmbit internacional. Trudy Peterson, una arxivera dels EUA excepcional, m’ho va proposar en una reunió de l’ICA/SPA a Weimar i immediatament vaig copsar que aquella era una oportunitat de cooperació arxivística de primer nivell, que defugia la retòrica i donava resposta a una necessitat real d’unes actuacions atroces perpetrades pels Estats Units d’Amèrica, entre 1946 i 1958. La complicitat de l’alcalde, i després president de la Generalitat, Carles Puigdemont, va facilitar el camí i la documentació sonora i audiovisual del Tribunal va arribar a Catalunya de la mà de l’advocat Bill Graham, el setembre de 2012, per tal que fos digitalitzada i descrita. 

· Fins ara hem parlat de l’arxivística en l’àmbit internacional i en l’àmbit nacional. Tu has estat al capdavant d’un arxiu municipal durant tres dècades. L’Arxiu Municipal de Girona és centre de referència i capdavanter en molts aspectes. Constància, lideratge, presència internacional, recerca… quines creus que han sigut les claus d’aquest èxit?

L’equip, sens dubte. “U no és ningú”, escrivia Joan Brossa, i és absolutament cert. Si tots estem d’acord a considerar que desenvolupar tots els aspectes de la funció arxivística i de gestió de documents és una actuació molt complexa, com hi podem fer front des de l’àmbit unipersonal? Ens calen equips, rigorosos, motivats, amb voluntat d’aprendre, ambiciosos intel·lectualment, permeables a les innovacions, entusiastes. Jo he tingut la sort de crear-lo i aquesta ha estat la clau.

· Quin paper creus que “juguen” els arxius des de l’arxivística local?

Sempre he estat un ferm defensor de l’autonomia municipal i he actuat amb total generositat, però amb la màxima independència respecte a administracions supralocals que massa vegades, oferint molt poc a canvi, han volgut exercir un paper de tutela i lideratge que, per mancances molt diverses, no podien dur a terme. En el passat, i crec que encara en el present, els arxius municipals han estat els revulsius que han permès les grans transformacions arxivístiques del nostre país.

· Fa uns dies se celebraven les 17es Jornades d’Imatge i Recerca. Una cita clau en el calendari arxivístic català. Ponents internacionals, experts en la matèria, grans aportacions i comunicacions magnífiques relacionades amb els documents fotogràfics i audiovisuals. El Centre de Recerca i Difusió de la Imatge (CRDI) n’és, sens dubte, el principal artífex. L’aposta per la recerca i el retorn a la societat del seu fruit, és l’èxit del CRDI?

Sí, i la voluntat permanent d’innovar, d’estar atents a allò que ja existeix i que encara no sabem com ens afectarà. Les transformacions en aquest sector del patrimoni han estat espectaculars, però quan l’any 1998 a les Jornades parlàvem d’imatge digital, per a molts els estàvem oferint una proposta inadequada. Enguany una part important estava centrada en la IA, perquè hem volgut, sempre que ha estat possible, anticipar-nos a allò que temps després serà d’ús comú entre la professió. 

A vegades aquesta manera de fer ha generat una certa incomprensió perquè, com és natural, els participants se senten més còmodes si es debat sobre allò que ja es coneix. Jo soc del parer, però, que si un congrés no et planteja situacions i reptes que t’interpel·lin sobre allò que aviat serà la teva realitat, és de poca utilitat.

· T’hem sentit a dir “m’interessen els arxius perquè m’interessa el futur”. Què poden aportar els arxius al futur?  Com creus que han de ser/Quines capacitats creus que han de tenir els i les professionals de l’arxivística del futur?

La nostra professió està sòlidament vinculada amb el futur. Ens interessa el futur del nostre passat (i per això el conservem) i, especialment, ens interessa el futur del nostre present (i per això el gestionem), que serà el passat de les generacions futures. Afegim-hi una consideració que considero rellevant: sense documents no hi ha, ni hi haurà, coneixement. Arxiveres i arxivers tenen un paper transcendental en el qual és la gestió d’aquest coneixement perquè a la nostra professió li toca assegurar que els documents que oferim són autèntics, fiables, usables i íntegres. I això, en el maresme de falsedat que ja ens aclapara, no serà poca cosa.

· Joan, hem parlat del futur… ara parlarem del passat. Com van ser els teus inicis en el camp de l’arxivística? Quan va ser el primer cop que vas posar els peus en un arxiu i per què?

D’una manera continuada, la meva aproximació als arxius, i més concretament a l’Arxiu Municipal de Girona, va ser quan vaig realitzar la Tesi de llicenciatura (la tesina, que en deien) que vaig centrar en la ciutat de Girona després de la Guerra de Successió. En aquells anys, parlo de mitjans del 1980, la figura de Ramon Alberch, arxiver de la ciutat de Girona, va ser un referent i un estímul per a tot un conjunt de joves llicenciats en història, que sabíem poc d’Història i gens d’Arxivística. De la seva etapa gironina molts arxivers en guardem un bon record, perquè en uns anys que gairebé tot estava per fer, teixir complicitats i reconèixer un lideratge ens permetia avançar en la construcció d’una disciplina que encara era massa dèbil i poc reconeguda.

Moltes gràcies Joan i enhorabona per la feina feta!