Conversem d’arxius amb… Ramon Alberch Fugueras

Ha estat arxiver municipal de Girona (1978-1989), Arxiver en Cap de l’Ajuntament de Barcelona (1990-2004), Subdirector general d’arxius (2004-2010) i Director de l’Escola Superior d’Arxivística i Gestió de Documents de la UAB (2002-2016). En l’àmbit associatiu ha estat cofundador i president de l’Associació d’Arxivers de Catalunya (1986-1993) i cofundador i president de l’ONG Arxivers sense Fronteres (1998-2005 i 2012-2020). 

Actualment, és professor convidat a les universitats Autònoma de Barcelona, Carlos III de Madrid, Pontifícia Javeriana de Bogotà, Andina Simón Bolívar de Quito y IGlobal de Santo Domingo, així com Coordinador del Grup de Treball de dinamització cultural dels arxius de la Asociación Latinoamericana de Archivos.

Ha estat ponent en nombrosos congressos i jornades internacionals i autor de quaranta llibres d’arxivística i història. 

En primer lloc, et volem felicitar pel reconeixement rebut aquest any en el marc de la Conferència Internacional del Consell internacional d’Arxius (CIA/ICA) que va tenir lloc a Roma el passat setembre: el Fellow of the ICA,  que constitueix la màxima distinció que pot atorgar aquesta organització. Un premi que reconeix la participació continuada als òrgans de l’ICA, la seva tasca educativa així com la implicació en associacions i institucions nacionals en pro de l’arxivística. 

· Ramon, des del punt de vista personal, però també en l’àmbit de l’arxivística catalana, què suposa aquest reconeixement?

En l’àmbit personal és gratificant veure que se’t reconeixen aquests més de quaranta anys en el món dels arxius en el vessant associatiu, acadèmic i professional i que totes les hores esmerçades en treballar per la millora de la professió han valgut la pena; a la vegada, és la mostra fefaent que la persistència de diversos professionals catalans -especialment des de l’Associació- per visibilitzar l’arxivística catalana com a un referent internacional, ha reeixit a bastament. 

· Durant la teva trajectòria professional has estat vinculat a organismes internacionals com l’ICA. Estar implicat en l’àmbit internacional et dona una visió més àmplia de l’arxivística. Què n’has extret i què has pogut o intentat aplicar a les diferents responsabilitats que has desenvolupat?

A partir del moment que vaig anar a treballar a Barcelona (1990) tenia molt clar que l’èxit de l’acció que es pogués dur a terme en l’àmbit català era directament proporcional a la capacitat de connectar-nos internacionalment i seguir d’ a prop l’arxivística d’avantguarda. A l’ICA, en el qual vaig ser membre del Comitè Director de la Secció d’arxius municipals del 1990 al 2004 –els darrers quatre com a president- vaig treballar intensament amb grans professionals europeus i nord-americans, alguns dels quals com Michel Duchein, Luciana Duranti o Michel Roberge varen participar activament en els primers màsters en arxivística organitzats per l’AAC i la UAB i el seu mestratge va propiciar un salt endavant notabilíssim en el nivell professional dels arxivers catalans. Tanmateix, la feina feta a l’ICA ens va obrir les portes a l’escenari internacional i va permetre visualitzar Barcelona i Catalunya com un territori dinàmic i alineat amb els corrents metodològics més innovadors. 

· Durant molts anys vas explicar la teva particular teoria del còctel que consistia a definir la formació de la nostra professió com una mena de combinat on la història, el dret, la paleografia, la diplomàtica, la història de les institucions, la informàtica i unes gotes de màrqueting, un cop sacsejat tot produïen un tècnic capacitat per gestionar-ho tot des de pergamins mil·lenaris a teres i teres de zeros i uns. Ho segueixes mantenint? Ho perfilaries? Creus que tal vegada caldria tendir a la subespecialització en dos, o més, tipus de perfils diferents?

La teoria del còctel me la vaig empescar a partir de la meva experiència professional i la de molts altres companys que -en el desvetllament inicial de la professió- havíem de tocar totes les tecles i ser polivalents si volíem prestigiar la professió i evidenciar la seva utilitat. En certa manera, vàrem esdevenir els “humanistes” del segle XX, tant per obligació com per convicció. Enguany, aquesta imatge del professional que sap de tot una mica ja només funciona en l’àmbit d’Amèrica llatina on el treball als arxius segueix essent una lluita individual, sense massa mitjans, però amb una passió insubornable. En l’àmbit català i europeu, sortosament, l’evolució ha permès generar equips de treball més complexos i especialitzats, tot i que penso que sempre mantindrem una mica aquest perfil polivalent per raó de la pròpia diversitat i riquesa de la funció arxivística. 

· Actualment, a l’ICA, hi ha força representació catalana. Com veus aquest moment que vivim?

Crec que en aquests moments l’arxivística catalana està vivint un moment esplèndid en l’àmbit internacional, resultat de l’aposta que es va fer al seu moment de participar intensament en les activitats de l’ICA. El 1990 amb l’entrada de l’Arxiu Municipal de Barcelona a l’ICA-SMA i el 1992 amb l’entrada de l’Associació al Comitè Director de la Secció d’associacions professionals s’inicia aquest compromís que s’ha anat intensificant i que forma part del nostre ADN professional. Per a més informació, remeto a l’article de la Fina Solà a la DaDa on explica sintèticament aquesta presència sostinguda de professionals catalans a l’ICA en els darrers vint anys. 

· El 2025 celebrem el Congrés ICA a Barcelona, per la seva experiència què pot significar un congrés d’aquestes característiques per Catalunya?

Entenc que la celebració del Congrés de l’ICA a Barcelona el 2025 no fa més que evidenciar la fortalesa i reconeixement internacional a l’arxivística catalana. I és una bona ocasió per mostrar als arxivers d’arreu del món les nostres infraestructures arxivístiques i el potencial desenvolupat en l’àmbit d’experiències innovadores. 

· En l’àmbit dels arxius i drets humans, has estat un dels fundadors d’Arxivers sense Fronteres, quina aportació creus que s’està fent des d’aquesta ONG en l’àmbit internacional? 

L’impacte d’AsF en l’àmbit internacional en la lluita per la defensa dels drets humans i en posar sobre la taula el paper protagonista dels arxius en la consecució dels principis de veritat, justícia, reparació i garanties de no repetició és innegable. Cal pensar que fou creada a Barcelona el 1998 a partir de l’experiència solidària feta des de l’Ajuntament de Barcelona -especialment a Malabo i a la guerra dels Balcans- i que enguany sota el paraigua d’AsF-Internacional té una presència organitzada a Europa, Amèrica i Àfrica, en un total de catorze països. És una organització no governamental que genera una gran multiplicitat d’activitats, dóna suport als arxius en risc i ha propiciat una creixent sensibilització entorn de la importància dels documents i els arxius en els processos de transició política, en la superació dels conflictes armats i en l’actuació davant de desastres naturals. Entenc que aquesta visibilització del caràcter democràtic i el poder demolidor de la informació dels arxius és una de les aportacions més rellevants que s’ha fet a l’arxivística internacional.  

· En l’àmbit nacional, has estat president de l’Associació d’Arxivers de Catalunya (AAC), Com veus actualment l’AAC? Quins són els seus punts forts i quins els aspectes en què podria millorar?

Quan parlem de l’Associació entenc que estem parlant d’un cas d’èxit. No conec cap associació en l’àmbit internacional que la seva acció hagi comptat amb tanta continuïtat en la materialització de projectes de defensa de la professió i a la vegada ho hagi fet amb l’escalf constant de tot el col·lectiu professional, sense crisis episòdiques. És mèrit dels successius presidents i presidentes i les juntes directives respectives haver reeixit en tenir la millora continua com una fita ineludible. Per a mi el punt fort ha estat el patriotisme, l’afany de millora i la convicció que l’Associació és la casa de tothom, vingui d’on vingui i pensi com pensi.  

· Aquest any ha fet 20 anys de l’ESAGED, tu en vas ser el primer director. Quina valoració en fas?

Fins a l’any 2002 la formació dels professionals catalans es fonamentava en els successius mestratges que s’organitzaven en col·laboració amb l’Institut d’Estudis Medievals de la UAB i posteriorment amb les universitats de Girona, Lleida i Tarragona. Però persistia el dèficit de ser una professió mil·lenària que no comptava amb una titulació adequada de rang universitari. Aquesta anomalia es va corregir quan es crea l’estiu del 2002 l’ESAGED, de manera que permet normalitzar la formació d’un col·lectiu que havia crescut en nombre i en visibilitat. Cal remarcar que la creació d’una Escola específica dedicada a la docència, la recerca i la consultoria en arxivística i gestió de documents constitueix una iniciativa única  arreu de l’estat i homologable amb altres escoles de referència europea. En l’actualitat, ofereix una gran diversitat de títols, acreditats en l’àmbit nacional i europeu, i les successives promocions d’estudiants s’han integrat al món laboral i han esdevingut amb la seva bona feina la mostra més evident de l’encert d’aquesta iniciativa. 

· Vas ser subdirector d’Arxius de la Generalitat i després el càrrec no s’ha tornat a proveir. Ara sembla que la intenció del Departament de Cultura és la de recuperar aquest lloc de direcció. Mirat amb perspectiva, que va significar per tu la creació de la subdirecció i que implica la seva recuperació avui. 

L’any 2004, quan el govern del denominat tripartit (PSC, ERC i IC) va prendre possessió, hi hagué una notable sensibilitat per dotar els arxius d’una major visibilitat i nivell jeràrquic. Veníem d’un període on la rectoria dels arxius requeia en un Servei i la reivindicació del sector era comptar, almenys, amb una Subdirecció. Mentre vaig comandar la Subdirecció (2004-2010) se’m va fer evident que el nivell jeràrquic dins l’estructura política és un tema cabdal i que et permet tenir una interlocució d’un cert nivell. Molts dels assoliments d’aquell període -extensió de la xarxa d’arxius comarcals, augment notable dels recursos, convocatòries d’oposicions, impuls a les polítiques de gestió documental, entre altres- foren possibles gràcies a la voluntat política dels successius consellers/era i també pel fet de comptar amb un òrgan rector que permeté unificar l’acció de l’Arxiu nacional, la Xarxa d’arxius comarcals i els Arxius centrals de les Conselleries. La recuperació de la subdirecció ho interpreto en clau positiva i desitjo que permeti recuperar la unitat d’acció dels arxius i superar l’atomització actual. També cal remarcar que hi ha el repte de desenvolupar el Pla d’Arxius, que requereix un lideratge fort i indiscutit. 

· Hi ha hagut debat per part dels professionals sobre la vinculació departamental i el rang i la posició de la direcció. Quina és la teva opinió?

Certament, l’adscripció dels arxius a l’àmbit de la Cultura pot afavorir la persistència d’una visió dels arxius com a instruments vinculats de manera gairebé exclusiva al patrimoni històric. En aquest sentit, des del col·lectiu professional es reivindica una ubicació orgànica més central i interdepartamental. L’experiència de bona part dels arxius municipals que depenen d’òrgans centrals -Secretaria General, Alcaldia, Funció Pública- ha estat molt positiva quant a resultats. La meva opinió és clarament favorable a adscriure’ns a òrgans centrals, de plena competència global. I en alguns casos molt concrets, on el pes del patrimoni històric és excepcional, ens caldria ser imaginatius i pensar potser en dobles dependències (orgàniques i funcionals d’ens centrals i culturals). 

· Sembla que el Pla d’Arxius està a punt de ser presentat i aprovat, altra qüestió serà la redacció de la futura llei d’arxius i la reformulació de la llei del patrimoni cultural català. Que n’esperes de tot plegat?

El Pla d’Arxius és una bona eina, malgrat el temps escolat entre la seva concepció i la presentació del Pla ja totalment finalitzat. Val a dir que el Pla compta amb la contemplació d’un finançament notable; el repte serà poder-lo aplicar en uns moments polítics tan convulsos on la continuïtat de l’acció de govern pot estar molt compromesa a curt termini. Pel que fa a l’aspecte de la legislació, la Llei d’Arxius del 2001 ha estat una bona eina, per bé que l’extraordinari canvi en el sector en els darrers vint anys requereix d’una reformulació a fons. En aquest sentit, veig més sensat focalitzar els nostres esforços en redactar una nova llei d’arxius, per bé que sense deixar de participar en una hipotètica actualització de la llei de patrimoni cultural que només abraça una part de la nostra funció social.   

· Durant la teva etapa com Arxiver en Cap de Barcelona vas impulsar la creació dels arxius municipals de districte. Avui la política arxivística de la ciutat comtal va en la direcció oposada promovent la creació d’un gran centre que concentri els arxius.

No diria que la política arxivística de la ciutat de Barcelona, en un sentit general, vagi en la direcció oposada a la que vàrem impulsar al seu moment. Cal tenir present que la creació dels arxius municipals de districte de l’any  1988 endavant responien a un objectiu polític maragallià indiscutible: retornar el poder de decisió als antics municipis i viles annexionats a Barcelona a la darreria del segle XIX i primer terç del segle XX. Era un projecte de ciutat al qual els arxius no ens podíem mantenir al marge. Al seu moment ja es va reflexionar sobre la possibilitat que els arxius de districte fossin més centres “virtuals” que no pas dipositaris de documents en paper. Però els recursos tecnològics de l’època eren els que eren i es va optar de manera pragmàtica per la creació de centres físics. Això ha tingut efectes positius en permetre la recuperació de fons i arxius d’empreses, associacions i personalitats dels barris que mai probablement haurien anat a raure a l’Arxiu de la Ciutat. Enguany, el canvi de paper dels districtes ve afavorit pel gran desenvolupament tecnològic de manera que poden esdevenir centres de referència digital la qual cosa justifica el canvi de rumb i és resultat d’una evolució natural del sistema arxivístic.  

· Essent subdirector d’Arxius vas donar un gran impuls a la xarxa d’Arxius Comarcals de Catalunya que aviat serà completada. També vas iniciar el retorn dels coneguts Papers de Salamanca. Com valores el seguiment posterior d’ambdues qüestions? 

Cal remarcar que tant el desenvolupament de la Xarxa d’Arxius Comarcals com les negociacions per al retorn dels documents de Salamanca va comptar en el període 2004-2010 amb un gran suport polític i una aportació de recursos econòmics remarcables. Atenent el canvi d’orientació política d’ençà del 2010 i la clara limitació de recursos que ha patit el sector arxivístic, crec que la feina feta des de la Coordinació de la Xarxa i des de la Direcció de l’Arxiu Nacional ha estat molt positiva i ha permès reeixir en assolir finalment ambdós objectius. 

· Quins creus que són els grans reptes de l’arxivística actual?

És una pregunta difícil de contestar de manera breu. Però posat a fer d’endeví, entenc que el reptes més apressants són: intentar de mantenir un cert equilibri entre la funció de gestió documental i la de dinamització cultural dels arxius; reforçar el paper protagònic de la metodologia arxivística com a eina imprescindible en el procés de transició i transformació digital; adequar els estudis universitaris a una societat de la informació i el coneixement, en canvi, constant i garantir la preservació de la memòria de la humanitat a les futures generacions. 

· Ramon, com van ser els teus inicis en el camp de l’arxivística? Quan va ser el primer cop que vas posar els peus en un arxiu i per què?

Jo vaig estudiar la llicenciatura en història els tres primers anys a l’aleshores denominat Col·legi Universitari de Girona i els dos darrers a la UAB, en un moment en què era obligat per a obtenir el títol fer una tesi de llicenciatura. Els anys 1974-75 vaig anar periòdicament a l’Arxiu Municipal de Girona a fer una tesi sobre la dominació napoleònica a la meva ciutat, i només acabar els estudis vaig tenir la convicció que em volia dedicar al món dels arxius, que se’m varen presentar com un espai d’unes possibilitats immenses de treballar per a la gestió documental, la memòria, la identitat i el patrimoni. 

· Segur que durant la teva vida laboral has viscut moltes anècdotes… ens en podries compartir alguna?

Certament, com tothom, tinc un ric anecdotari. Per ser breu em limitaré a explicar dues anècdotes. En una intervenció a la inauguració d’un arxiu municipal de  la costa gironina, acabada la conferència, l’esposa de l’alcalde em va dir que li havia agradat molt la meva explicació del paper dels arxius, però que en realitat, amb quina professió em guanyava la vida. La va sorprendre molt que visqués de la feina d’arxiver…

L’altra em va passar a l’aeroport de Ginebra, amb motiu d’un canvi d’avió per anar a un encontre de l’ICA-SMA -del qual era president- a la ciutat de Budapest. A la motxilla portava uns díptics de difusió en quatre llengües (català, castellà, francès i anglès) que havíem editat des de Barcelona i en portava una mostra per a donar als companys del Comitè Director. En passar el control la policia de frontera suïssa en va retenir gairebé una hora, ja que al·legaven que portava propaganda de la CIA. Jo els vaig intentar explicar que aquest acrònim responia a una institució arxivística internacional -el Consell Internacional d’Arxius- i no a la central d’intel·ligència americana. Després d’escorcollar-me a fons, vaig aconseguir que vingués un comandament més il·lustrat que va consultar el díptic en francès i va constatar que jo no era cap espia nord-americà. Em varen deixar marxar i encara vaig agafar pel pèls el vol a Budapest. 

Moltes gràcies, Ramon i enhorabona de nou per la distinció i per la feina feta!