Conversem d’arxius amb… Vicenç Villatoro.

23 abril, 2021 - Anna Esteve Florensa (arxivera a l'Arxiu Diocesà de Lleida)

Conversem d’arxius amb Vicenç Villatoro, escriptor i periodista

Vicenç Villatoro (Terrassa, 1957), és periodista i escriptor. Com a periodista ha passat per diversos mitjans de comunicació del nostre país i, actualment, és director de la Fundació Ramon Llull, membre del Consell d’Administració d’Informació i Comunicació de Barcelona (BTV), membre del Consell Editorial d’Edicions 62 i membre del Patronat del Museu Picasso de Barcelona. És autor d’una llarga llista de llibres, de la qual ara ens quedem amb la seva darrera obra “La casa dels avis” que conforma una trilogía juntament amb “Un home que se’n va” i “ El retorn dels Bassat”.

Foto: Vicenç Villatoro (imatge cedida)

1. Parlar d’arxius… què et suggereix?

Des de la meva mirada de narrador, la paraula arxius va associada amb tres termes que formen part de la pròpia feina: recerca, documentació i versemblança. L’arxiu és la memòria de la dada concreta i del document precís. I per tant, una de les fonts de la versemblança.

2. Coneixes algun arxiu? Hi has estat mai? Creus que els arxius són prou accessibles? Per què?

Sobretot en les darreres obres de narrativa de no ficció, però també en algunes de ficció, m’ha fet falta treballar en alguns arxius tan de caràcter parroquial o episcopal com municipal, notarial o militar. Per tant, puc dir que hi tinc una certa experiència i sobretot força variada. I molt satisfactòria.

3. Creus que, en general, els arxius fan una bona difusió? Se’ls coneix prou? Què en milloraries?

Crec que els arxius, pel que he vit, han fet una gran feina d’accessibilitat i molt especialment un esforç molt gran de digitalització que amplia molt les possibilitats efectives de consulta. Crec que el ciutadà interessat sap que els arxius són allà, però que de vegades els imagina més aliens i inaccessibles del que són.

4. Què creus que aporten els arxius a la societat i què més podrien aportar?

L’arxiu és un servei a la disposició de qui l’ha de menester. Aporten a la ciutadania informació i memòria, quan n’hi ha una demanda. L’existència d’aquesta demanda no depèn dels arxius, sinó de la societat. De fins a quin punt valori una societat  la salvaguarda i l’ús quotidià d’aquesta memòria

5. Què creus que pot aportar a la teva professió la documentació custodiada en arxius?

Com a narrador, una de les nostres matèries primeres essencials –tant si fem ficció com si fem no ficció, perquè en el fons no hi ha tanta diferència- és la versemblança. I la versemblança demana el detall cert, la informació precisa. He anat als arxius per saber quina roba podia portar un personatge del segle XVIII en un dia de pluja. O per saber què hi podia haver en una casa menestral. M’ho podia haver inventat? Sí, però segons què m’hagués inventat seria inversemblant, sobretot per a un lector que conegui bé l’època. I en el cas de la narrativa de no ficció, els documents són  més fiables que la transmissió oral, no pas perquè recullin la veritat (no tots els documents tenen per objectiu deixar constància de la veritat), sinó perquè el pas del temps no els va modificant i adaptant a través de la cuina del record.

6. La documentació que genera la teva empresa, organisme, institució o fins hi tot un mateix constitueix un testimoni, una evidència de les activitats que es realitzen. En aquest sentit, i davant l’elevada producció de documents i dades, es fa del tot necessari gestionar-la correctament (és a dir, és fa necessària una bona gestió documental). Actualment, la teva  empresa, organisme o institució, n’és conscient? Hi ha algun professional arxiver/gestor documental que en tingui cura? I en el cas del teu propi arxiu, quin principis criteris creus que són importants per gestionar-lo correctament?

La meva feina de narrador, i també en part la de periodista, genera una documentació –originals, materials de suport, correspondència- que necessito tenir amb mi durant l’elaboració del llibre i que un cop fet guardo intentant mantenir un cert ordre. No sé quin grau d’interès pot tenir, des d’una perspectiva pública. Però jo ho vaig guardant, per si de cas.

7. En relació a la professió d’arxiver, quina creus que és la tasca que realitzen actualment els arxivers-gestors de documentació? Creus que ha anat canviant la professió als darrers temps?

No tinc termes de comparació. Puc dir que les persones amb qui he tingut tractes als arxius m’han ajudat d’una manera empàtica i receptiva, cosa no sempre senzilla, perquè com a narrador jo no vaig a buscar un document concret, la major part de les vegades, sinó la documentació d’un concepte difús pel qual he d’anar navegant. M’ha semblat en general gent molt compromesa amb la seva feina i amb una gran voluntat d’ajudar.

8. Els arxius gestionen documents en diversos suports: des del pergamí als suports digitals, passant pel paper, suports plàstics (audiovisuals, sonors…), vidre (primera fotografia) … La gestió dels documents electrònics suposa un gran repte en el món dels arxius (i de les organitzacions en general). Quin creus que ha de ser el paper dels arxius en l’entorn electrònic i de dades cap al que avancem?

No en tinc cap opinió formada. Ni conec els reptes tècnics que això suposa. Personalment, el suport de la informació sempre m’ha semblat circumstancial. Planteja qüestions logístiques específiques, però el que importa és la informació, no el suport.

9. Has donat o cedit mai documetació (ja sigui familiar, personal, d’empresa, d’associacions…) a algun arxiu? T’ha costat desprendre-te’n? Quina va ser la teva motivació al fer-ho?

No n’he donat, perquè aquest arxiu (com la biblioteca) forma part de les meves eines de treball i per tant m’agrada tenir-lo a prop. El necessiti, ho mantindré així. I em costaria desprendre’m, de la mateixa manera que em sabia greu l’absoluta dispersió de la meva biblioteca, que deu tenir uns vint mil volums.

10. Ens podries explicar alguna anècdota relacionada amb el món dels arxius i/o de la gestió documental?

Els documents diuen el que diuen, però de vegades els hi fem dir el que no diuen. Tot l’arbre genealògic de la meva família materna, els Lamolla, que és el fil conductor del llibre “La casa dels avis”, s’havia fet sempre, d’una manera familiar i amateur, a partir d’un document de l’Arxiu Episcopal en el que un Vicenç Lamolla (Lammoglia, de fet) es comprometia a casar-se amb Paula Boquer. Com que teníem molts Lamolla-Boquer a la següent generació, donàvem per suposat que eren els seus fills. Fins que per altres conductes vaig saber que aquest matrimoni compromès no s’havia arribat a fer mai. I que el Vicenç s’havia casat amb una altra dona, la Pelegrina Rodamilans. Els Lamolla Boquer eren fills del seu germà Joaquim, casat amb una altra Boquer, parenta d’aquella Paula. De la sobre interpretació d’un document n’havíem construït tota una història equivocada. No era culpa del document: no hi deia pas que s’haguessin casat, sinó que s’anaven a casar. Era culpa de la nostra sobre interpretació.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *