De com els arxius i l’arxivística poden contribuir a la igualtat de gènere

La llei 17/2015 d’igualtat efectiva de dones i homes afirma  que correspon a les administracions públiques de Catalunya, “impulsar la recuperació de la memòria històrica de les dones amb la participació de les dones, i promoure polítiques culturals que en facin visibles les aportacions al patrimoni i a la cultura de Catalunya, i també la diversitat” (art 24. c). En el preàmbul esmenta que cal integrar la dimensió de gènere en totes les activitats i en totes les polítiques de l’Administració. Els arxius ens hem de sentir interpel·lats per aquesta qüestió, tot i que lamentablement fins fa ben poc no ha estat considerada amb centralitat.

D’aquesta forma, la llei 10/2001 d’arxius i gestió de documents no esmenta ni gènere, ni igualtat, ni sexe, ni raça. Tampoc ho fa la llei 9/1993 del patrimoni cultural català. Ambdues són producte del seu temps i reflecteixen el pensament dominant de l’època en què foren escrites, en el què la major part de la societat no identificava el pensament dominant com a patriarcal i hom considerava que els arxius guardàvem la veritat pretesament objectiva, neutra, sense considerar que en realitat  conservaven una memòria androcèntrica. 

La conseqüència d’aquesta situació és que els arxius actualment custodien només la memòria de les institucions oficials i dels homes de classe mitja i de raça blanca. Per ampliar aquesta visió, haurem d’aplicar polítiques encaminades a revertir aquesta situació. En una futura reforma de les dues lleis esmentades (9/1993 i 10/2001)  s’ha de contemplar la perspectiva de gènere per tal de redreçar el biaix existent en aquest àmbit i avançar en la igualtat de drets i el respecte a la diversitat quant a gènere, raça, ètnia i orientació sexual. 

Tanmateix les lleis poden ajudar però no són suficients per implantar mesures efectives i reals que combatin la desigualtat. Per això els arxius han d’incorporar la perspectiva de gènere de forma transversal, per tal que així abasti tots els aspectes de la gestió d’arxius i de documents: des de la política arxivística, els indicadors o el concepte del què hom considera arxivable fins als aspectes tècnics de descripció i classificació, l’ús de llenguatge no sexista o la consideració d’igualtat en la formació dels equips de treball. Tot i que  a Espanya hi ha poques iniciatives en aquest sentit, podem destacar com a pionera la impulsada pel Consello da Cultura Gallega que ha publicat l’Informe sobre os arquivos públicos en Galicia: unha prespectica de xénero e feminista, elaborat per Dolores Pereira, Olimpia López, Mariám Mariño, publicat el 2019.  Aquest informe analitza les iniciatives amb perspectiva de gènere endegades des del món dels arxius a Galícia, la composició del seu personal segregat per sexes, el tractament arxivístic, les persones usuàries i l’ús d’un llenguatge no sexista als arxius públics. Aquesta aportació hauria de servir de referent per a impulsar iniciatives similars en d’altres comunitats.

Actualment, l’Escola Superior d’Arxivística i Gestió de Documents, com a responsable de la formació dels futurs arxivers i de la creació de coneixement, juga un paper molt important per avançar en termes d’igualtat de gènere. La institució  impulsa la recerca sensible al gènere, una línia de treball que ja s’ha reflectit en l’elaboració de diversos treballs finals de màster que incorporen la dimensió de gènere i la mirada feminista.

Així per exemple, el treball que va sortir guanyador del premi que convoquen l’Escola Superior d’Arxivística i Gestió de Documents i l’Associació d’Arxivers-Gestors de Documents de Catalunya en la primera convocatòria del curs 2018-2019 fou un projecte de visibilització dels fons produïts per dones a Catalunya. El treball elaborat per Paula Gomila Moll, Geolocalització i dades obertes: un projecte per a la visibilització de la dona com a productora de fons documentals d’arxiu, dissenya un model de dades on es defineixen els elements de descripció i les metadades mínimes a incloure en un projecte de publicació i obertura dels instruments de descripció amb perspectiva de gènere. El jurat va valorar la innovació que suposava fer una iniciativa d’obertura de dades amb perspectiva de gènere. La recerca constata l’escassa presència de fons de dones en els arxius catalans i fa palesa la desigualtat de gènere, a l’hora que en promou la difusió i visibilització usant metodologies de dades obertes i geolocalització.

També podem esmentar altres tres TFM. Un d’ells és el de David Caparrós Rovira, Anàlisi i difusió del fons de vagos y maleantes a Barcelona, que estudia i posa en valor un fons que permet conèixer les víctimes de la repressió exercida contra persones LGBT en aplicació de la llei anomenada “de vagos y maleantes“ durant la dictadura franquista. Un segon és de Sara Romero Murillo, centrat en La situació dels arxius LGTB a Catalunya, l’exemple de Barcelona: una anàlisi comparativa amb els Community Archives, que analitza tres centres: el Centre de Documentació Armand de Fluvià (Casal Lambda); l’entitat Fondona, vinculada a la Biblioteca Popular Josep Pons, creada el 2011 per iniciativa popular al recinte industrial de Can Batlló (al barri de la Bordeta de Barcelona); i el DIXIT, Centre de Documentació de Serveis Socials impulsat pel Departament de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat. I finalment, tenim el de Sergio Nanin Martinez, De polítiques i biaixos: l’adquisició de fons personals en arxius públics (2000-2018), que analitza diferents variables de l’adquisició de fons en els arxius públics. Entre elles recull dades segregades per sexes i posa en evidència que dels fons ingressats en aquest període només al voltant d’un 13% són de dones, per tant tot i està al segle XXI avancem ben poc en termes d’igualtat

Aquests treballs tenen en comú que reconeixen el biaix de gènere i la desigualtat i aporten dades i xifres a aquesta constatació. Tanmateix, la recerca en arxivística des de la perspectiva de gènere ha d’anar molt més enllà a partir d’estudis teòrics i pràctics que permetin una reflexió critica que abasti tots els aspectes de la funció d’arxiu.

Igualment, com a entitat formadora d’arxivers i futurs arxivers, l’ESAGED també ha donat un impuls important a la perspectiva de gènere dins la formació arxivística i ha organitzat un Curs d’Especialització titulat Arxius dels Drets Humans, Gènere i Diversitat, que es posarà en marxa el setembre del 2020. Aquest incorpora diverses sessions sobre polítiques culturals i arxivístiques des d’una perspectiva de gènere, així com el tractament arxivístic des d’aquesta òptica. És un primer pas que ha de permetre caminar cap a una atenció més integral de la dimensió de gènere en tota la docència.

En qualsevol cas, el primer pas per a resoldre el biaix de gènere és reconèixer la desigualtat. El segon pas és obtenir dades al respecte. I el tercer, actuar en conseqüència. Diria que en els arxius estem tot just en la primera fase. Caldria que avancéssim en la segona i la tercera. Un camí per fer-ho, per exemple, podria ser crear un observatori que reculli indicadors de desigualtat i elaborar un pla d’igualtat als arxius que contribueixi a configurar una memòria més plural i justa de la societat, on totes ens hi sentim representades. Són els deures pendents i també urgents.