Diccionario Boadas para la gestión de archivos

30 març, 2022 - Joan Boadas i Raset, arxiver de la ciutat de Girona

En el llibre s’hi expressen conceptes i terminologia arxivística, però sobretot el que es vol reflectir és una manera d’entendre la professió, una manera d’enfocar la gestió, una manera, si es vol, de viure una vocació.

Sempre m’ha semblat que aquesta reflexió del filòsof alemany Immanuel Kant (1724-1804), s’ajusta com un guant a la nostra professió: Pràctica sense teoria és cega. Teoria sense pràctica és estèril. Com a professionals, sabem que l’Arxivística té un biaix pràctic molt important, però també som conscients que sense un corpus teòric que sustenti la nostra feina, el risc de caure en la més fecunda de les esterilitats seria pràcticament inevitable.

Aquelles i aquells que ja portem unes quantes dècades en l’exercici de la professió, som coneixedors del poc gruix que aquest corpus teòric tenia a final dels anys 1980 i, majoritàriament, recorríem a la literatura arxivística francesa per trobar els referents que fessin possible evitar la ceguesa en la nostra quotidiana pràctica de treball.

A Catalunya, els textos referencials eren escadussers perquè la professió encara era feble, poc consolidada i molt vinculada a la pràctica de la Història. A Espanya, on els i les professionals s’articulaven majoritàriament entorn del Cuerpo Facultativo de Archiveros, Bibliotecarios y Arqueólogos, la producció teòrica tampoc era massa robusta i molt associada als temaris de les oposicions al cos que acabem d’esmentar.

Era evident, doncs, que si es volia avançar en la consolidació de la nostra professió i en la millora i desenvolupament dels serveis que s’havien d’oferir, tant a l’administració com a la ciutadania, era necessari reformular els fràgils fonaments existents i construir la bastida teòrica que donés lloc a un edifici sòlid i consistent que permetés dotar de referents la professió que s’estava expandint. 

I així es va començar a fer. El 1989, apareixia el primer volum de Lligall, que recollia les actes del congrés de Ribes de Freser, celebrat dos anys abans. Enguany es commemora el trenta-cinquè aniversari d’aquella Jornada i, tot i que possiblement caldria fer una valoració detallada dels textos que han acollit els diferents volums de la Revista Catalana d’Arxivística, és indubtable la seva transcendental aportació a la ciència dels arxius, i no només al nostre país. 

Sense entrar, perquè no n’és el lloc, en altres iniciatives impulsades per la nostra associació, no podem estar-nos d’esmentar el Manual d’arxivística i gestió documental, aprovat  per la Junta de l’AAC el 2004 i publicat el 2009, que oferia un compendi dels coneixements que la professió havia acumulat fins aleshores.

Permeteu-me encara dos exemples més, aquesta vegada vinculats de manera específica a l’àmbit del patrimoni fotogràfic i audiovisual. El 1990 es publicaven, coincidint amb la primera celebració de la convocatòria, les actes de les Jornades Imatge i Recerca i el 2001, impulsat també des del Centre de Recerca i Difusió de la Imatge (CRDI), s’editava el Manual para la gestión de fondos y colecciones fotográficas (Boadas, Casellas, Suquet).

La mateixa vocació de contribuir a enfortir la doctrina arxivística ha tingut des dels seus inicis la col·lecció Archivos. Siglo XXI que, de la mà d’editorial Trea dirigeixo des del 2006. Trenta volums apareguts en aquest espai de quinze anys la converteixen en la col·lecció més completa en l’àmbit arxivístic expressat en llengua espanyola. Precisament, el darrer dels volums publicats és el Diccionario Boadas para la gestión de archivos que, encara que sigui modestament, voldria sumar el seu contingut a aquest corpus teòric que de manera continuada anem construint entre tots.

El text que acull la contracoberta del Diccionario ja intenta expressar què no és aquest llibre. No és un diccionari d’arxivística tel quel. S’hi expressen conceptes i terminologia arxivística, esclar, però allò que contenen les cent cinc veus que aplega reflecteixen, sobretot, una manera d’entendre la professió, una manera d’enfocar la gestió, una manera, si es vol, de viure una vocació.

No soc jo, naturalment, qui ha de valorar la conveniència o l’encert de publicar un text com el que presentem. El fet que hagi vençut els dubtes que tenia abans de donar-lo a conèixer, ja evidencia que considero que la seva lectura pot ser suggeridora (enriquidora?) per als i les col·legues que s’animin a endinsar-se en el seu contingut. Escoltar o llegir els seus comentaris seria més que estimulant per a mi perquè considero que la nostra professió pateix d’una manca de textos que s’hi apropin des de diversos punts de vista, que defugin l’ortodòxia i que fins i tot puguin ser contradictoris, controvertits o polèmics.

És, a parer meu, la diversitat d’enfocaments la que pot contribuir a enfortir-nos professionalment. Ara, que ja tenim un cos teòric consolidat, ens hauríem d’esforçar a aproximar-nos al nostre objecte de treball sense cotilles metodològiques prefixades i ser capaços d’explorar camins que aportin nous punts de vista i traslladin a diferents capes de la societat quin és el sentit, la raó de ser d’una professió secular, però necessitada d’un permanent aggiornamento si vol donar resposta a les demandes que de manera continuada se’ns plantegen.

Sincerament, si d’alguna manera aquest Diccionari hi contribueix, ja haurà pagat la pena.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *