Editorial 157- Apel·lació al diàleg

Entre els passats dies 21 i 25 d’octubre, l’Associació d’Arxivers-Gestors de Documents de Catalunya va assistir a la Conferència del Consell Internacional d’Arxius celebrada a Adelaide sota el lema “Dissenyar l’Arxiu”. Són diversos els motius que ens impulsaven a no faltar a aquesta cita. D’entrada, les obligacions derivades com a membres del comitè executiu de la Secció d’Associacions Professionals (ICA-SPA), també la presentació d’una ponència sobre el projecte #Cuéntalo que, de fet, va donar títol a la sessió en què s’hi encabí. Però, sobretot, l’AAC hi va ser perquè es tractava d’una Conferència dedicada fonamentalment a repensar la funció i l’estructura dels arxius en el marc de l’actual societat digital.

És interessant comprovar com les mateixes problemàtiques i els mateixos reptes que van ser objecte de les presentacions i taules rodones del passat Congrés de Sant Feliu de Guíxols han ocupat també bona part de les sessions de la Conferència d’Adelaide. La governança digital en l’àmbit de les administracions públiques, l’impacte de la intel·ligència artificial a l’hora de tractar arxivísticament grans volums de dades, la integració de nous patrimonis documentals, sigui perquè pertanyen a col·lectius subalterns o marginats sigui perquè són generats en entorns tecnològics no propietaris, la funció reparativa i de defensa dels drets humans. Les preocupacions professionals de l’arxivística catalana, per tant, són coherents amb les dels sectors homòlegs internacionals. Els conceptes emprats i els debats suscitats, també. La diferència, tanmateix, és que l’impuls ve donat no tant dels sectors professionals, que evidentment hi són, sinó sobretot de les administracions arxivístiques, especialment, les d’aquells països que aposten per una visió cívica, i no merament patrimonialista, dels arxius. 

En tots aquests àmbits, així mateix, una idea força ha planat de forma clara i constant: la necessitat de diàleg entre els diferents agents involucrats per tal de dissenyar solucions   fonamentades en la participació i democratització de la gestió de dades, documents i informació. Un diàleg que, per tant, només pot ser horitzontal i consensuat, entre interlocutors que reconeixen la seva igualtat i la seva capacitat d’actuació mútua. I això des dels projectes liderats per les autoritats arxivístiques nacionals amb l’objectiu de governar el cicle vital de les dades massives que ja produeix l’administració (bé sigui establint estàndards en l’avaluació proactiva de datasets, bé sigui desenvolupant algorismes per automatitzar la classificació i descripció, entre d’altres), passant per les agències encarregades de tenir cura d’àmbits tan sensibles com els menors acollits o altres col·lectius vulnerables (on els integrants d’aquests programes participen en la reformulació de tipus documentals per garantir una informació fidedigna i que serveixi tant d’evidència en el present com de testimoni i record en el futur), fins a iniciatives locals comunitàries que al marge d’institucions empren la metodologia arxivística com a eina d’apoderament polític i social. 

Així, la necessitat d’involucrar-se en l’ecosistema del govern digital i les organitzacions va sobrevolar en la presentació de molts arxius nacionals com el d’Estònia, que destacava aquesta idea d’adaptar-se a la societat canviant al nostre voltant, essent part des del principi de la construcció d’aquest ecosistema, per tal de garantir la seva seguretat i transparència. Participar en l’estratègia global, sí, però també aprofitar les oportunitats, en paraules dels arxius nacionals de Costa Rica i Nova Zelanda. El canvi digital s’ha d’afrontar des del món dels arxius com una oportunitat per redissenyar els serveis pensant en les necessitats de les organitzacions però també de la ciutadania. No podem ser passius ni reactius, s’ha de ser pro-actiu donant solucions a problemes actuals reinventant els nostres serveis utilitzant els recursos globals. Junts estem menys sols, com va mostrar l’experiència de la corporació pública que va crear el Ministeri de Salut de Noruega format per un equip de gestió documental i arxiu que dóna serveis i solucions a diferents agències i organismes amb la ferma convicció de que som socis estratègics a la governança de la informació i els nostres serveis donen beneficis als nostres “clients”.  Un repte que no es pot afrontar sense un replantejament dels nostres serveis, una reorganització de les nostres estructures, una redefinició de les nostres tasques, una evolució del nostre perfil professional i, com els arxius nacionals d’Austràlia o Noruega, la incorporació d’altres perfils professionals (tecnòlegs, especialment) en els nostres equips. En aquest sentit, l’estudi i proposta feta pels arxius nacionals de Japó per redefinir les competències de la professió i per capacitar i formar en aquestes competències als seus professionals amb un sistema de certificació com a objectiu final és un bon punt de partida per a enfrontar-se els canvis als que ens porta el nostre entorn. 

Uns canvis que venen acompanyats de noves tecnologies que ja tenen aplicació pràctica en els processos d’arxiu i deixen de ser conceptes abstractes, com l’ús de machine learning en l’experiència dels arxius nacionals de Taiwan per classificar i avaluar documentació. La clau és involucrar-s’hi des de la fase de disseny i garantir que la tecnologia sigui transparent per tal que el resultat no produeixi una visió esbiaixada en els arxius del futur. Una preocupació, aquesta del biaix, que ha generat molta discussió: és possible aconseguir ésser neutrals en la descripció o la selecció? La resposta més generalitzada: els arxius no són neutrals, per això cal emfatitzar l’obligació de documentar les nostres activitats, fer-les participatives i democratitzar-ne el disseny.

Finalment, cal recordar que, moltes de les experiències presentades s’han tirat endavant per la iniciativa i l’entusiasme de professionals que estimen la seva feina i tenen la convicció i la visió que poden millorar els governs, les organitzacions i de retruc la societat. Aquesta implicació s’ha de potenciar, el talent s’ha de valorar, sí, però també les organitzacions i governs l’haurien de reconèixer i premiar. La manca de recursos no és excusa per a la inacció, però allò que sí és imprescindible –tal com demostren els exemples aportats –són mandats polítics clars i autoritat orgànica suficient. Com trobàvem les mateixes problemàtiques i reptes, doncs, també trobem els mateixos debats. Discussions que es repeteixen al llarg del temps però que s’han de continuar tenint i adaptar a les noves realitats, perquè els arxius formen part de la societat que volem preservar i documentar i com ella estem igualment condicionats. Ha estat una conferència intensa que ens encoratja a sortir de la nostra zona de confort, a ser més transparents, clars i eficients en la nostra relació amb les nostres usuàries i usuaris, a mostrar la vàlua que podem aportar en la definició i la gestió de la informació al nostre entorn, a no tenir por dels canvis professionals i tecnològics, però sobretot a dialogar amb qui ens envolta i obrir els arxius a la societat. 

Un diàleg, tanmateix, que s’ha de potenciar dins l’administració. Entre el sector arxivístic, primer, tal com s’ha desenvolupat a les taules del Pla de Govern d’Arxius i Gestió Documental. Però sobretot entre els diferents agents que han de liderar la transformació digital. Certament, s’ha avançat molt en la comprensió del valor de la gestió documental per part de tecnòlegs, juristes i tècnics d’organització per tal d’assolir els objectius del govern obert. Però aquesta comprensió professional, no sembla que s’estigui traslladant a l’àmbit institucional, ans al contrari. En aquest sentit, és si més no preocupant que en el Model d’Administració Digital presentat recentment per la Generalitat, el coneixement arxivístic sigui relegat a mer “prescriptor” i no comparteixi l’àmbit de “govern”. Igualment, restem a l’espera de conèixer en detall la composició del Consell Estratègic d’Administració Digital aprovat via Decret la setmana passada i la de les Comissions que en depenen, per copsar tant el grau jeràrquic com funcional d’integració de l’estructura arxivística. En aquest editorial hem apuntat, només, alguns exemples dels països en què els nostres líders polítics s’emmirallen a l’hora de facilitar el canvi de cultura digital que el sector públic i la societat necessiten. Va essent hora que s’hi fixin també en el rol que l’administració arxivística hi juga i com li ho permeten desenvolupar