Editorial 159 – Ara que (de nou) venen eleccions

No cal dir que vivim uns anys convulsos a nivell social, econòmic i polític. Una prova més d’aquest escenari és la nova convocatòria d’eleccions al Parlament de Catalunya. Com cada vegada que es produeix aquesta situació, avaluem des de l’AAC els temes que el nou govern haurà de tractar en relació a l’àmbit dels arxius i la gestió de documents. Aquesta és la manera de procedir habitual de l’AAC i així ho tornem a fer aquesta vegada. Tanmateix, si hi ha algun element a considerar en el plantejament de cara a les properes eleccions, és que hi ha aspectes que són, malauradament, molt semblants als que els darrers governs haurien d’haver considerat. Ens trobem, per tant, davant d’una situació que ressona tristament i que reprèn temes que, malgrat el pas dels anys, dels governs i dels governants responsables de desenvolupar i implantar polítiques arxivístiques de país, continuen sense respostes ni solucions definitives. Com hem afirmat en altres ocasions, s’ha instal·lat una permanent situació d’estancament. I tal com hem dit també altres vegades, una situació d’estancament segurament volguda i, per tant, molt nociva per a les polítiques que caldria impulsar per acomboiar el sector dels arxius i la gestió de documents cap a espais de reforçament de la seva transversalitat a l’interior de les organitzacions i per provocar més impacte ciutadà. Ens entristeix haver d’acceptar una sensació de retrocés en molts aspectes, a la vegada que es demora la presa de decisions estructurals a nivell de país. No per això, però, deixarem de reclamar millores, visió estratègica i decisions valentes i sense complexos que donin resposta a les demandes de l’AAC com a representant del col·lectiu professional dels arxius i la gestió de documents. Persistir i persistir.

Pla d’Arxius i Gestió Documental de Catalunya

Per descomptat, la primera petició serà finalitzar el Pla d’Arxius i Gestió Documental de Catalunya, iniciat el 2018. Aquesta necessitat va ser manifestada a la reunió institucional que vam tenir amb la nova consellera de Cultura, Honorable Senyora Àngels Ponsa, el passat 16 de desembre. De la trobada en va sortir el compromís a no fer decaure els passos que encara manquen per deliberar sobre la proposta final que, segons se’ns va comunicar, està a punt de fer-se pública. Un cop finalitzats aquests passos, caldrà iniciar el camí per a l’aprovació definitiva com a acord del nou Govern elegit. No cal dir que és fonamental disposar d’un full de ruta pels propers anys que ens permeti superar la fase d’estancament i de regressió. Un full de ruta que ha estat inexistent els darrers anys i per això l’AAC l’ha reclamat amb insistència. Pel fet que encara no s’hagi publicat la proposta definitiva del Pla, encara existeixen algunes incògnites importants a verificar: Quin nou model de Governança es proposarà pel SAC? Quin rang orgànic o quin ens serà la nova capçalera del SAC? Quina adscripció orgànica tindrà? Quina serà la planificació d’inversions i a quines prioritats es destinaran? Quin serà el dimensionament de recursos humans per a posar en marxa totes les propostes? Quins seran els factors d’innovació i de transformació que guiaran l’arxivística del país? I, sobre tot, quina interpretació en farà el govern que assumeixi el seu desplegament després del procés electoral? Com sigui, l’AAC seguirà reivindicant sempre el mateix: promoure la participació, demanar l’amplitud de mires i escoltar veus diverses, posar el focus a afrontar el repte de l’accés permanent a la informació i el consens. Si no hi ha consens entre professió i Govern, el Pla naixerà coix.

Una nova llei

L’any 2021 commemorarem el 20è aniversari de l’aprovació de la Llei 10/2001, d’Arxius i Gestió de Documents. Hi haurà temps de fer-ne balanç, tal com es va fer quan en va fer deu o cada vegada que l’hem hagut d’interpel·lar per donar resposta als reptes que ens han anat sorgint, com per exemple quan va ser parcialment reformada l’any 2015. Però ha arribat un moment en què probablement ens hem de començar a qüestionar si aquesta llei continua essent prou vàlida per afrontar els problemes del present i dels que vindran, si ens ajuda a créixer o si ja ha quedat limitada, si realment és una opció encara útil o no. Cal demanar al Parlament de Catalunya que es creï un grup de treball per a proposar una nova llei que, d’entrada, permeti harmonitzar les polítiques d’arxius i de gestió de documents, amb la nova legislació que s’ha desenvolupat els darrers anys en matèria de protecció de dades, reutilització i accés a la informació, transparència i bon govern, lluita contra la corrupció, memòria democràtica i dades obertes, entre d’altres aspectes. Cal que la llei dibuixi un escenari de projecció a vint anys vista, tal com la del 2001 ha afrontat, per tornar a donar impuls a la imbricació dels arxius a la societat catalana i per consolidar el paper de la gestió de documents en la transformació digital de les administracions públiques catalanes. De ben segur que molts dels temes que sorgiran quan s’aprovi el Pla d’Arxius i Gestió Documental de Catalunya, necessitaran d’una transformació legal del marc legislatiu actual. Com ha defensat sempre l’AAC, després de l’aprovació del Pla, s’ha d’iniciar un període de dos anys més per aprovar una nova llei. Per tant, no cal esperar massa que des del Parlament es comenci a donar resposta a aquesta necessitat.

La transparència i el Govern Obert

Un dels aspectes que el nou govern haurà de resoldre és com els arxius i la gestió de documents formen part de l’ecosistema de transparència i Govern Obert de Catalunya. La realitat és tossuda i demostra que en els darrers anys el seu paper ha estat, malauradament, secundari. No hi ha polítiques holístiques en aquesta matèria, no hi ha visió de conjunt, ni noció de sistema. Per tant, ja el fet que des de certs àmbits es parli d’ecosistema ens sembla presumptuós. Les polítiques de transparència, a més, es dissenyen i s’impulsen des d’àmbits desconnectats de la Cultura, que és on, encara, molts arxius continuen ancorats. Això fa que, per manca de coordinació i per ideologia, no podem evitar de dir-ho, el paper dels arxius sigui inferior al desitjat. Per descomptat cal revertir aquesta situació. Una de les primeres coses que caldrà demanar al nou Parlament serà resoldre el greuge històric que suposa no haver incorporat coneixement arxivístic i en matèria de gestió de documents a la Comissió de Garanties del Dret d’Accés a la Informació Pública. Aquest greuge, provocat precisament per una decisió més que polèmica per part dels parlamentaris que van constituir la primera GAIP el 2015, cinc anys després encara no s’ha resolt. Cinc anys han estat suficients per desvirtuar, en aquest aspecte, la llei de transparència catalana. La lesió és profunda. Considerem que és una obligació legal revertir aquesta situació d’una vegada per totes, renovant els membres de la GAIP i incorporant-hi experts en arxius i gestió de documents. Però també serà important, de cara al nou govern, interpretar adequadament el reglament final de la transparència que s’acabi aprovant. Aquest reglament ha tingut, des del 2015, tres o quatre esborranys i encara no s’ha validat. L’AAC hi ha presentat esmenes en tots els casos, essent algunes acceptades però d’altres no. Per descomptat, les més substancials han quedat excloses, com per exemple, la que reclama que les unitats d’informació que s’hauran de crear per a resoldre les sol·licituds d’accés a la informació pública siguin els arxius de les organitzacions. La solució proposada, en la majoria de casos, és deixar a la discreció de cada organització la tria de l’ens orgànic que haurà d’assumir aquesta responsabilitat, sense tenir en compte que en un 70% de les respostes a les sol·licituds d’accés a la informació pública, de qualsevol administració, hi estan participant d’una manera o altra, els arxius. Aquesta realitat s’haurà d’acabar de resoldre amb el nou govern i incloure, sense prejudicis excloents i amb naturalitat, els arxius en les polítiques de transparència, d’accés a la informació pública i de bon govern. Incloure’ls és l’única manera de poder dir amb veu alta que s’està fent “bon govern”. De fet, i per cloure aquest apartat, el debat de si una unitat d’informació ha de ser un arxiu o no és un fals debat, si el que volem és crear serveis d’arxiu i gestió de documents a les nostres organitzacions. Un “servei” sempre serà més que una “unitat” i és el pas que han de fer aquells arxius que encara no siguin servei, per passar de “gestionar” a “governar”.

La transformació digital del patrimoni documental

Potenciar la digitalització dels nostres arxius, per fer front a la necessitat d’accés telemàtic que s’ha vist accelerada arran de la pandèmia de la COVID-19 que hem viscut el 2020, ha de ser un projecte capital. És important, en aquest sentit, fer menció a un altre fals debat suscitat per culpa de la pandèmia: el del seu tancament. Cap arxiu ha tancat el seu accés a la informació que gestiona, en tot cas s’ha vist reduïda la presencialitat. I no han tancat, no pas perquè s’hagi declarat “essencial” l’activitat cultural, tal com s’ha dit, sinó que no han tancat perquè són essencials fora de la Cultura. Per això van tenir continuïtat durant tota la pandèmia. Una continuïtat de servei que s’ha mirat de garantir de la millor manera i s’ha pogut fer gràcies a la digitalització dels fons i a la gestió telemàtica de les consultes. Això no resol encara, però, la necessària ampliació de les polítiques de digitalització dels arxius per tal de poder oferir un servei 24/365. Potser ens calia una prova d’estrès tan radical com la de la pandèmia per oferir un camí clar i diàfan que ens permeti transformar els serveis que oferim. En tot cas, la presencialitat necessitarà una nova reflexió vinculada a les polítiques d’impacte ciutadà i a la participació que vulguem generar en els propers anys, però el moll de l’os de la nostra funció, la de proveir informació de qualitat i autèntica, ha de continuar sense dubtes cap a la seva digitalització. Per aquest motiu, al nou govern li haurem de demanar polítiques clares, campanyes de digitalització més àmplies i inversió en aquest sentit. Una inversió que haurà de ser especialment intensa si hem d’afrontar polítiques de preservació digital. És evident que hi ha hagut una regressió molt gran en aquest sentit. La preservació digital està deixant de ser una funció que compleixi el sector públic i, cada vegada més, s’està privatitzant. No cal dir que, com més temps tardem en arribar a acords entre els sectors públic i privat per garantir la preservació a llarg termini dels nostres actius digitalitzats, més risc hi haurà de pèrdua de qualitat, d’autenticitat i de garantia jurídica d’aquests. Cal passar de la teoria a la pràctica, per descomptat, però per a fer-ho cal posar sobre la taula del nou govern la necessitat urgent d’un Pla Nacional de Preservació Digital, tal com, per altra banda, porta sol·licitant l’AAC des de fa molt de temps.

Una indústria

I, finalment, per arribar a acords entre els sectors públic i privat en matèria de preservació digital, però també en matèria d’administració digital, de governança de dades, de gestió de documents, i de tot allò que necessiten les organitzacions per gestionar els seus actius d’informació, cal la creació de marcs de cooperació amb la indústria de la gestió de documents i dels arxius. De fet, cal un pas previ: fer-la visible. Vam aconseguir fer-ho proposant des de l’AAC un debat específic sobre aquesta realitat en el marc del Pla d’Arxius i Gestió Documental de Catalunya. La participació, a més, d’empreses i empresaris, va ser àmplia, mostrant interès a trobar solucions a les necessitats d’uns i d’altres. És indiscutible que el sector té una indústria, però la manca de múscul econòmic que històricament ha tingut l’àmbit de la Cultura, ha impedit que, per exemple, tingués una línia de treball a l’Institut d’Indústries Culturals. També pot ser que les indústries que volem incloure en aquest àmbit de treball no se sentin purament i estrictament “culturals”. Un element més per fer veure que la transversalitat predomina, i que la visió cultural és clarament reduccionista en el sector dels arxius i la gestió de documents. L’AAC va presentar una ponència l’any 2014 al Congrés Internacional d’Arxius de Girona precisament orientada a la necessitat d’oferir servei a la indústria 4.0, a la que es dedica a promoure sistemes industrials i, fins i tot, a l’anomenada indústria de l’experiència. De nou apel·lem a la necessitat de transitar de la teoria a la pràctica i de crear solucions clusteritzades o espais de cooperació estables perquè els arxius mostrin les seves necessitats i la indústria ofereixi les solucions. Aquest espai ens ajudarà a compartir un vocabulari comú per poder treballar plegats. Per aquest motiu, caldrà demanar al nou govern la creació d’aquests espais, per exemple mitjançant una primera taula de treball que dibuixi un possible clúster industrial per al nostre sector.

El treball

Totes aquests propostes es fan perquè l’AAC les considera estratègiques per continuar oferint noves oportunitats laborals als professionals dels arxius i la gestió de documents. Aquest ha estat sempre el gran objectiu de les nostres iniciatives. Per a fer-ho, a part de plantejar propostes als governs, hem promogut noves maneres d’entendre el paper dels arxius i de la gestió de documents, hem incorporat al debat noves idees, hem defensat la professió en tots els àmbits, siguin polítics, comunicatius, laborals o socials. I persistir i persistir és el mètode de treball de l’AAC. Veurem quin és l’escenari que sortirà del proper procés electoral, però ja us avancem que tornem a estar preparats per continuar promovent l’evolució positiva i la millora continuada. L’AAC no es pot permetre el luxe de l’estancament, ans al contrari, l’ha de combatre, i ho seguirà fent.