Editorial 168 – La “transcentralitat” de l’arxivística  

La professió d’arxiver/a està en ple procés de transformació. Ja no és una realitat que s’intueixi, sinó una certesa que avui constatem per tot arreu. En aquest sentit, fa anys que els congressos i jornades de l’Associació de professionals de l’arxivística i la gestió de documents de Catalunya (AAC) tenen aquest enfocament prismàtic (exemples clars són els títols dels darrers congressos: “El preu de l’ambició. Arxius, Govern de la dada i Confiança social” (2021) o “Dades en acció: De la modelització a l’explotació” (2023), que ens havia de dur a conèixer el camí que s’està dibuixant per poder avançar-nos i situar-nos allà on toca.

En aquest mateix sentit, els estatuts de l’AAC, que es van aprovar l’any 2021,  van incloure  ja com a primer objectiu potenciar el treball i la figura dels i de les professionals dels arxius i la gestió de documents, però també dels experts en la governança de la informació i de les dades. Allò que intuíem com una realitat no estacional, sinó perenne dins de la nostra professió, ho havíem d’incloure com a element sumatori -que no excloent- dins de l’àmbit associatiu. I és que l’arxivística s’altera i, com tot canvi, sacseja les bases i remou consciències per desplaçar-se cap allà on l’esdevenir l’empeny. Entenem desplaçament, però, no sols com a una mutatio teòrica, sinó, com a tal, com a un canvi que afecta l’entorn físic, i en aquest cas, a la seva posició física també dins de les estructures de govern. Per aquest motiu, en la majoria d’organismes i administracions actuals els arxius ja s’han desplaçat de la perifèria al centre; abans la majoria estaven en departaments finalistes i ara se situen en departaments centrals i transversals que impacten en el dia a dia de la seva governança.

El darrer congrés d’arxivística, del qual acabem de publicar les conclusions, és una mostra de cap on va la professió i cap on és necessari situar-la. En aquest congrés es va fer evident que el nucli de la professió ja no és només la gestió documental o d’arxius, sinó també de les dades, com a unitat mínima de gestió. Es va plantejar com cal modelar i estructurar els entorns tecnològics per a la gestió de les dades i com es pot arribar a influir en la mateixa selecció de les dades i la seva classificació. Per tant, estem parlant de com es pot arribar a incidir en aquest moment de selecció crític, en el mateix origen de la informació, que després servirà per alimentar els processos i decisions governamentals. Els nous models de descripció arxivístics (Records in Context) ja es plantegen aquesta realitat. No és quelcom que hagi de venir, com ja hem dit, és quelcom present. Ho està en l’àmbit internacional, en el mateix plantejament de cap on ha d’anar la professió, que just aquest any es qüestiona l’ICA (Consell Internacional d’Arxius), i que projectes com InterPARES Trust fa anys que treballa. Un dels grups dins d’aquest projecte justament es planteja les competències professionals vinculades a la intel·ligència artificial. Però també s’ho planteja el Consejo de Cooperación Archivística a escala estatal, el qual ha creat un observatori d’intel·ligència artificial a tal efecte. 

La transformació de la professió, com ja hem demostrat, és evident i és persistent, ha vingut per quedar-se. Ara cal situar-la dins d’una estructura capaç de donar resposta a tota la seva dimensió polièdrica. Heus ací la necessària “transcentralitat” de l’arxivística. Ens expliquem. 

Aquests canvis, com hem apuntat anteriorment, situen l’arxivística en l’àmbit estratègic de l’organització i no només en el seu àmbit cultural, converteixen la professió en una necessitat central dins d’un organisme. L’arxivística dona, per descomptat, cobertura a tota una gestió patrimonial vinculada a la conservació i cura dels documents que defineixen la nostra memòria individual i col·lectiva. No és una renúncia i no ha de ser-ho. Al contrari. Per això, cal impulsar i celebrar el pròxim Congrés internacional d’arxivística de l’ICA que tindrà lloc a Barcelona l’octubre de 2025 i que porta per títol  “Coneixent passats, creant futurs”. És una gran oportunitat per fer sortir els arxius al carrer i per trencar apriorismes socials establerts. És l’hora de fer país i aconseguir que una de les seves estructures d’estat més essencials esdevingui portada a la majoria de rotatius nacionals i internacionals. 

La transformació cap a la centralitat, la “transcentralitat” de l’arxivística, la desplaça dels marges estereotipats al cor bategant del sistema. No és una voluntat el que aquí s’expressa, és una situació que legalment ja ha estat reconeguda i que de facto ja s’està donant a la majoria d’administracions catalanes des de fa anys. Ens referim a la situació orgànica dels arxius. En tots els ajuntaments caps de província i en els de grans poblacions, els arxius formen part d’òrgans centrals, allunyats de la parcialitat cultural, que potencia una part dels nostres valors, però en deixa molts més fora. A banda, el Decret 128/2018, centrat en les funcions dels funcionaris amb habilitació de caràcter nacional, els arxius són matèria assignada a secretaria, perquè per poder executar la seva funció de fe pública requereixen el control de la informació que sols es pot obtenir mitjançant la gestió dels arxius. És un poder, per tant, que un aparell central de vigilància i estratègic de primer ordre dins de les administracions públiques el vol per a sí. Ho és també en les realitats de les administracions públiques, que per endegar projectes d’administració electrònica, de reenginyeria de processos, de govern de la dada o de definició de polítiques de transparència i accés, inclouen els i les professionals de la gestió documental dins dels seus equips, alguns fins i tot liderant-los. Però també ho és en el centre d’organismes que vetllen per l’accés a la informació, organismes de control extern, com la Comissió de Garantia del Dret d’Accés a la Informació Pública (GAIP), que inclou els professionals de l’arxivística dins del sí dels seus membres, com marca la llei, des del 2014. 

Aquesta situació anterior no comporta pas deixar d’atendre les funcions vinculades a la cura i difusió del patrimoni (com no podria ser d’altra manera d’acord amb el que estipula l’actual Llei d’arxius i gestió de documents (LAiGD)), sinó que les desplaça justament a la centralitat de les accions de govern, ja que la documentació que adquireix valor patrimonial forma part d’un únic sistema de gestió documental. L’article 7.1 de la LAiGD expressa: “totes les administracions i les entitats titulars de documents públics han de disposar d’un únic sistema de gestió documental que garanteixi el tractament correcte dels documents en les fases activa, semiactiva i inactiva i que permeti de complir amb les obligacions de transparència.” Aquest únic sistema, des del disseny i per defecte, centra l’atenció en les funcions vinculades a l’acció de govern, a la gestió estratègica de les administracions, entén el control de les estructures i la selecció dels criteris i algoritmes que desenvolupen els sistemes operacionals de la informació com essencial justament per a poder garantir una transparència activa i real dels òrgans de govern. I aquesta centralitat, inclou tota la documentació, i totes les accions que s’hi realitzin, des del seu croquis inicial fins a la seva explotació en fases posteriors. Inclou, per tant, també, la gestió patrimonial. És hora que siguem conscients que la gestió del patrimoni del demà no serà possible sense el domini del disseny dels sistemes d’avui. Per tant, no es poden executar les funcions pròpies vinculades a patrimoni, si no es realitzen des d’un àmbit que permeti aquesta interacció immediata en la creació informacional. 

En aquest punt, la “transcentralitat” de l’arxivística ja és un fet. Encara no ho és, però, en l’aparell central de govern de la Generalitat. I això comporta en si mateix un difícil canvi del paradigma social en relació amb la professió. És necessari canviar aquesta estructura de govern per tal de canviar mentalitats individuals i col·lectives que, alhora, són les mateixes que no deixen sortir de zones de confort que atrapen i ens limiten, com l’elefant a la seva estaca. Hi ha moments en els quals cal ser valents, cal afrontar camins desdibuixats. Però no ho és pas aquest. Ara toca ser conseqüents amb una realitat empírica. I toca ser-ho ara en el marc d’un Pla d’arxius que defineix com seran els arxius el 2030. Està escrit. I toca fer-ho ara perquè ja no sigui massa tard. L’arxivística s’ha traslladat al centre i seria un error estratègic de gran abast que la Generalitat es quedi permanentment al marge d’aquest moviment. S’ha d’entendre que l’arxivística requereix altres espais que li permetin expressar-se en tota la seva magnitud i d’una alta direcció d’acord amb el canvi i als reptes que suposa. Cal obrir els ulls i, en aquesta nova etapa, alliberar allò que per lògica amb les veus que s’han escoltat en el Pla, ha d’esdevenir un canvi de tutela. Cultura ha de convertir-se en aliada -i no en paraigües- de les polítiques d’arxiu del futur. La “transcentralitat” ha començat. Donem-li l’espai que demana.