Els arxius personals. Guillem Viladot o les estelles d’una vida

Les vint-i-quatre hores del dia, els set dies de la setmana, totes i cadascuna de les setmanes del mes i cada mes de l’any, les persones no parem de fer coses que en la majoria d’ocasions es materialitzen en rastres palpables, en estelles d’un arbre de vida que parlen de nosaltres i que parlen del nostre entorn. Aquests rastres –estelles de l’arbre en definitiva- poden ser efímers i caducs com ara preparar un bon àpat amb tot l’amor del món per a nosaltres mateixos o per a les persones que estimem o, contràriament, poden ser sòlidament duradors i perdurables en el temps i en l’espai com ara les fotografies que ens fan presents més enllà de la nostra desaparició física o els documents que recullen els nostres sentiments, les nostres quimeres i les activitats quotidianes o intel·lectuals que realitzem. Aquestes traces, documents de tota mena i condició, de vegades, guardades en caixes, en calaixos o en calaixeres, es poden convertir en un tresor perquè en definitiva son petjades dels individus i de la societat que els emmarca i dóna sentit. Els arxius personals si bé no retransmeten amb total precisió què pensava o quines coses feia la persona que els va generar sí que, sovint, ens informen d’una certa intimitat així com de la silueta, el skyline, d’una època. Per tant, hem de considerar una sort immensa, com professionals de la memòria que som,  trobar-nos amb arxius personals o familiars, independentment de la consciència de transcendència que poguessin tenir els qui els van originar, que en el seu dia a dia els generaven mentre apilaven, de manera caòtica en algunes ocasions i organitzada en altres, els seus papers i els seus exponents vitals. Aquests fons –en sentit literal i metafòric de tresor-, ens parlaran i ens explicaran fragments de la vida d’una persona, d’una família, d’una època… 

Jo sóc arxivera igual que ho deveu ser vosaltres, estimats lectors. Em guanyo la vida amb un ofici que, a banda dels fetitxismes, vetlla per la memòria. Vetlla també pels drets que les persones poden demostrar documentalment. Vetlla per rescatar de l’oblit, que tot ho acaba esborrant, qualsevol indici que, en cas de no ser per aquests rastres, podria esfumar-se com la boira quan surt el sol. Sóc arxivera, som arxivers en definitiva, perquè diria que ens interessa el passat com font inesgotable d’aprenentatge i ens interessa el futur com a lloc que habitaran els nostres descendents. I què millor que poder incidir per salvaguardar els indicis i les proves del nostre present de manera individual o col·lectiva. 

En els darrers tres anys de la meua vida, tant en el terreny personal com en el laboral, he tingut la sort de treballar intensament alguns arxius de persones que en el seu dia eren totalment conscients que el que feien havia de transcendir. Un ha estat el fons documental de Francesc Porta Vilalta, activista cultural, esportiu i polític de Lleida que va estar actiu a la ciutat de Lleida i també a escala nacional des de mitjans dels anys cinquanta de l’anterior segle fins a la dècada de 1990. Actualment, el fons documental que va produir i conservar, de manera totalment instintiva en la seua casa de la rambla de Ferran de Lleida, es troba dipositat al servei de Biblioteca i Documentació de la Universitat de Lleida i ha servit de base documental de la biografia Francesc Porta, el mirall trencat de la burgesia lleidatana que vam escriure la doctora en història contemporània de la Universitat de Lleida Antonieta Jarne. 

Igualment, vaig tenir la sort de poder treballar de manera intensa el diari personal així com alguna altra documentació familiar i laboral d’Antoni Ciutat Pinassa industrial que provinent  de l’Alt Pirineu va fundar a Lleida, a darreries del segle XIX, una pròspera fàbrica de maquinària agrícola i el seu diari ve a suposar una prova fefaent del pas d’una economia medieval a un model de producció capitalista amb tots els ets i uts que el procés de canvi va comportar pel que fa a les  mentalitats. Si us interessa l’escrit, el podeu consultar a: https://raco.cat/index.php/Shikar/article/view/332634/423414. Finalment, l’altre fons documental al qual em feia referència al principi d’aquest escrit, i que m’ha ocupat professionalment en els darrers temps, ha estat el de l’artista Guillem Viladot del qual aquest any en celebrem els cent anys del seu naixement. Aquest arxiu, important tant per la quantitat d’arxivadors com per la qualitat del seu contingut, ha estat descrit i inventariat, classificat i organitzat de manera acurada alhora que m’ha permès, mentre ho feia, endinsar-me en un personatge important de la literatura catalana i interessar-me paral·lelament per molts moviments i corrents artístics de tot el segle XX.

En tots tres casos, el que més m’ha motivat d’aquests arxius personals és que la feina m’ha permès aprendre de les persones que nascudes en altres moments històrics han deixat empremta i també, per sorprenent que us pugui resultar, que els documents han despertat tot un món de records meus que són els que junt amb els papers, retrats, gravacions, etcètera, m’han permès apropar-me encara més a Francesc Porta, a Antoni Ciutat Pinassa i a Guillem Viladot i als temps viscuts per mi mateixa o pels meus avantpassats. 

Actualment, encara estic acabant el treball de la documentació de Guillem Viladot que es troba dipositada a la seu de la fundació que vetlla per conservar i difondre el llegat del creador d’Agramunt. La Fundació Privada Guillem Viladot, Lo Pardal, a més del seu fons documental, aplega tota la seua obra tan escrita i impresa com el conjunt de poesies visuals, volumetries i escultures –objectes de companyia en deia- que, de manera incansable, l’artista va generar al llarg de la seua vida. Viladot, apotecari d’ofici, va ser un home que va créixer buscant-se en la poesia, en la descomposició del llenguatge i en la composició de camins per avançar. I és a partir de l’obra escrita i de les estelles de la seua activitat que s’apleguen en els arxivadors del seu fons que me li he pogut apropar fins al resultat de tenir, per una banda, l’arxiu ordenat i per altre fer-ne una poc ortodoxa biografia. A través dels seus papers, fotografies, gravacions en antigues cassetes, etcètera, m’he apropat a un ésser lliure com els oronells que va fer provatures artístiques de tota mena, que no eren altra cosa que un treball profund en la recerca del seu jo més íntim. M’he pogut apropar a l’obra d’un creador pioner, avantguardista, contestatari i crític, mordaç, imaginatiu, lliure i sobretot i volgudament perifèric respecte a la metròpoli que es Barcelona. I mercès també aquest arxiu i a la importància d’inventariar-lo i classificar-lo han nascut diferents projectes editorials producte de rescatar, per exemple, alguna obra inèdita com Somni d’un apotecari d’estiu, una maqueta de poesia visual, Cantates, fugues i colls de la baralla que actualment ja ha vist la llum. També una traducció a l’anglès de la novel·la Ruth, tota la recopilació de l’obra de l’escriptor a través de la qual ens transporta a la seua Riella (Agramunt en l’argot viladotià) i el meu propi llibre que us he dit adés on explico també la utilitat dels arxius per fer reviure i per evocar altres temps i sentiments que no pertanyen solament al del qui va original l’arxiu en qüestió sinó que poden implicar, a banda de la qual us fa aquest escrit, a moltes altres persones que, sense aquest treball d’organitzar la documentació, no es veurien increpats per personatge històric.

Potser us agradaria saber com he fet la feina tècnica de descriure, d’inventariar i de classificar aquesta documentació. Jo diria que tots els que ens dediquem al món dels arxius hem elaborat propostes intel·lectuals –que al meu entendre són això, elements intel·lectuals- de classificació. Tots hem anat obrint caixes i descrivint el que ens hem anat trobant al seu interior amb l’objectiu de tenir un inventari exhaustiu de tots els documents que componen el fons. Tots hem pensat com podem difondre la riquesa que conté cadascun dels papers i tots hem pensat, més que menys, com podríem arribar al gran públic i que les persones que circulen per les nostres vides i pels nostres carrers es poguessin entusiasmar en allò que a nosaltres tant ens ha agradat i al que hem dedicat tantes hores. De veritat que com més anys passo en aquest ofici, més partidària sóc d’engrescar als oients o als lectors parlant i escrivint poc del que fem entre bastidors i més dels resultats als quals es pot arribar. De la mateixa manera que un cirurgià no opera en directe ni explica pas a pas els tecnicismes referents a com visura la carn, com talla i cus ni tampoc com fa el dia a dia de la recuperació dels pacients sinó que explica la part visible dels resultats de la seua evolució, nosaltres els arxivers hem de fer el mateix i  parlar i escriure més i fins on ens sigui possible de les meravelles que comporta tenir la documentació passada o present, sigui pública o sigui privada, endreçada i controlada. La recerca no tan sols històrica, doncs, al meu entendre, és una part fonamental per tal d’encarar el retorn de la nostra feina. Mostrar els resultats, treure pit de què d’un trist paper arriba a detallar, mostrar com les llacunes documentals són, en les biografies, llacunes de vida. Amb això no parlo tant de fer la recerca en primera persona, que prou feina tenim, oi?, com d’aprofitar els resultats dels usuaris dels nostres serveis que la fan i fer fins i tot ostentació dels resultats obtinguts. 

Segurament que us pensareu que només parlo d’arxius històrics i que aquesta música no serveix per a plantejar la nostra gestió de la documentació actual i menys per tal d’intervenir en els processos de tramitació a fi i efecte de prevenir el mal amb el qual hem lidiat des de sempre els arxivers que són les llacunes documentals. Jo contràriament penso que sí que val i que per tal que es  prengui seriosament les nostres aportacions hem de predicar constantment sobre els bons resultats que tenim quan, conseqüència de la nostra constant feina clàssica d’arxivers, localitzem allò que es necessita, resolem satisfactòriament recerques complicades, presentem bons dossiers amb informació útil, a qui ens els demani. 

Per tots aquests motius jo em considero, potser més que mai, arxivera en el sentit clàssic del terme. Em descobreixo bussejadora de les profunditats del coneixement. Em considero vinculada sense remei, per formació i deformació professional, als resultats d’un treball metòdic i sistemàtic i em percebo, també més que mai, vinculada a aquesta feina de no deixar perdre cap de les estelles que poden explicar el passat, el present i que explicaran també, sense cap mena de dubte, el futur. 

ANNEX 1.

A.- FONS FUNDACIÓ GUILLEM VILADOT, LO PARDAL

A1.- DIRECCIÓ

A1.1.- Correspondència

A1.2.- Propostes i projectes de direcció

A2.- ADMINISTRACIÓ

A2.1.- Configuració patronat

A2.2.- Actes del patronat

A2.3.- Memòries d’activitats

A2.4.- Convenis i col·laboracions

A3.- RECURSOS HUMANS

A3.1.- Contractació de personal

A3.2.- Nòmines

A3.3.- Beques, treball en pràctiques i altres

A4.- RECURSOS ECONÒMICS

A4.1.- Ingressos

A4.2.- Despeses

A4.3.- Comptabilitat

A4.4.- Fiscalitat

A5.- RECURSOS PATRIMONIALS

A5.1.- Adquisicions

A5.2.- Transmissions

A6.- ACTIVITATS DE LA FUNDACIÓ LO PARDAL

A6.1.- Activitats literàries

A6.2.- Exposicions

A6.3.- Conferències i xerrades

A6.4.- Residències Artístiques

A6.5.- Visites guiades

B.- FONS PERSONAL GUILLEM VILADOT

B1.- DOCUMENTACIÓ FAMILIAR I SOCIAL

B1.1.- Esdeveniments familiars i socials

B1.2.- Escriptures de propietats familiars

B1.3.- Comptabilitat familiar

B1.4.- Correspondència 

B1.5.- Reculls de premsa

B2.- DOCUMENTACIÓ PROFESSIONAL (FARMÀCIA)

B2.1.- Correspondència 

B2.2.- Comptabilitat i funcionament de la farmàcia

B3.- ACTIVITAT ARTÍSTICA

B3.1.- Activitats literàries de Guillem Viladot

B3.2.- Premi de poesia Guillem Viladot

B3.3.- Accions artístiques

B3.4.- Originals de poesia

B3.6.- Originals de prosa

B4.- COL·LABORACIONS ESCRITES

B4.1.- Revistes

B4.2.- Diaris

B5.- ESPAIS LO PARDAL

B5.1.- Espais a Agramunt de Lo Pardal

B5.2.- Pardal Park