Fons LGTBIQ, outsiders dels arxius públics

Fins al novembre de 2021 es pot visitar una exposició al Museu Marítim de Barcelona titulada El desig és tan fluid com la mar: una mirada LGTBIQ al patrimoni marítim,  en la que, entre altres casos, es donen a conèixer detalls d’experiències homoeròtiques a alta mar a partir de les actes judicials de les condemnes per haver comès “aquest pecat”, conservades gairebé íntegrament a l’Arxiu General d’Índies. 

La mostra ens recorda que la documentació penal conservada és una font essencial per a estudiar l’existència de pràctiques homoeròtiques d’una banda, i de la repressió i càstig que van patir, d’una altra. El més similar i més proper en el temps que tenim són els expedients judicials de persecució de l’homosexualitat en aplicació de l’anomenada Llei de Vagos y Maleantes (convertida el 1970 en la Llei de perillositat i rehabilitació social). Aquesta documentació abasta el període 1945-1985 i ens permet documentar la brutal repressió que van patir gais, lesbianes i persones trans durant la dictadura franquista. Des del punt de vista de la justícia reparadora, aquesta és una font imprescindible per exercir el dret a conèixer què va passar, que les víctimes puguin exigir reparacions i evitar la repetició de pràctiques repressores. 

Tanmateix, des del punt de vista de la memòria col·lectiva hi ha moltes altres fonts que permeten documentar les accions, les vivències, els pensaments i les emocions del col·lectiu, i que ho fan des de la seva mateixa sensibilitat i no des de l’òptica del repressor. Per això, quan parlem d’arxius LGTBIQ ens referim al conjunt de documents generats i rebuts per les associacions de lluita i defensa del col·lectiu, així com pels fons personals de les activistes. 

Actualment a Catalunya hi ha registrades 46 associacions vinculades a l’àmbit LGTBIQ, algunes d’elles hereves de les entitats pioneres als anys 70, nascudes al voltant de la lluita contra la llei de perillositat social i en pro de l’alliberament sexual. Una petita part de la documentació que han generat es conserva a l’Arxiu Nacional de Catalunya, que hostatja el fons personal d’Armand de Fluvià i també el fons titulat Moviment Gai Armand de Fluvià i Escorsa, que conté la documentació de les entitats en les quals participà De Fluvià, així com la que va aplegar en motiu de la seva recerca sobre l’homosexualitat. Els materials d’ambdós fons foren donats a l’ANC per ell mateix.

Pel que fa a Barcelona és rellevant la tasca que ha fet el Centre LGTBI de Barcelona, inaugurat el gener de 2019, i que acull el Centre de Documentació Armand de Fluvià, cedit en comodat per part del Casal Lambda. El fons del centre està format per documentació del Casal Lambda del Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC), de la Coordinadora Gai i Lesbiana i de Gais Cristians així com per una àmplia col·lecció documental (biblioteca, hemeroteca i videoteca) de temàtica homosexual. 

Un altre dels centres destacables és Ca la Dona, inaugurat el 1988, és un punt de referència pel moviment feminista de Barcelona i en el seu centre de documentació i arxiu, el més important a Catalunya sobre el moviment feminista, també recull fons de lesbianes feministes i documentació diversa sobre aquesta temàtica. Malgrat que la seva magnitud està portat majoritàriament per voluntaris, igual que la Fondona, entitat vinculada a la Biblioteca Popular Josep Pons, creada el 2011, que té la voluntat d’aplegar un fons de referència en l’àmbit de la ciutat de Barcelona pel que fa a continguts relacionats amb els feminismes, les sexualitats i els moviments LGTBIQ. Hi ha d’altres iniciatives significatives, com la de Fils Feministes, que ha creat Arxiva FF. És un projecte que a partir de la investigació històrica recull les veus dels moviments feministes, queer i trans des de les lluites de la dècada de 1970 fins a l’actualitat.

Aquest recorregut que hem fet aquí sobre els fons LGTBIQ no és exhaustiu (ni ho pretén ser), però si que pot ser un reflex del tractament que ha rebut la memòria LGTBIQ per part dels arxius públics d’aquest país. És significatiu al respecte que Arxius en línia només tingui 4 fons relacionats amb aquesta temàtica, malgrat que –com hem apuntat- hi ha 46 associacions registrades en el registre d’entitats. Per tal de revertir aquesta situació caldria que els arxius públics endeguin polítiques concretes de captació d’aquests fons. Per exemple, es podia haver aprofitat el dia internacional de l’orgull, 28 de juny, per a fer campanyes de col·lecta. O seguir l’exemple del Museu Marítim que en l’exposició esmentada fa una crida als professionals de la mar adscrits a identitats o a experiències LGBTIQ perquè el Museu es transformi en un arxiu que reculli i abraci les seves vivències.

Com demostren les experiències d’arxiu esmentades, les associacions de l’univers LGTBIQ són conscients de la importància que tenen els arxius per a construir memòria i reivindicar el seu paper en la lluita antifranquista. És per això que els arxius públics tenen dos reptes. Un és el de reflexionar sobre com es poden aplicar metodologies feministes i queer des d’una perspectiva interseccional. Hi ha exemples internacionals que poden servir de referència que trobareu en l’article de Jordi Padilla, Interseccionalitat i arxius, publicat en aquesta mateixa revista el desembre de 2020. L’altre és treballar per a convertir-se en receptors de confiança d’aquesta documentació, el que requereix una intervenció de certa urgència per evitar la seva dispersió. Hem de tenir clar que adoptar una perspectiva de gènere als arxius passa per reflectir-la en els seus fons i aquesta és una mancança rellevant que ara ens recorda l’exposició del Museu Marítim.