IX Jornades d’Arxivers sense Fronteres #AsF9J

• 

Els dies 14 i 15 de desembre, Arxivers sense Fronteres va celebrar les novenes jornades sota l´epígraf  Vides robades. El valor dels arxius en la cerca de la identitat. Un cop més la voluntat era despertar l’interès d’un públic ampli per uns temes que es podria dir que són universals i que malgrat que puguin ser recurrents, encara se n’ha de parlar molt més. 

La cerca de les identitats d’aquells nadons que van ser separats dels seus progenitors va obrir una taula rodona formada per membres de l’àmbit de les associacions, del periodisme i també, de l’arxivística, una composició amb diferents punts de vista que, amb el coneixement de la conductora de la taula, l’arxivera Fina Solà, va ajudar a enriquir el debat. L’exposició de les diferents experiències dels i de les ponents  van suscitar interrogants i preguntes molt interessants.

El rastre documental i l’accés als arxius, van ser dos dels punts que van posar en evidència atès que no sempre és fàcil trobar els documents que explicitin la praxi de la desaparició de menors, però, en canvi, tal com comentà la Montse Armengou, periodista de TV3, sí que és possible que a partir dels decrets aprovats pel govern del moment es permetés fer el dibuix de com funcionava aquesta mecànica. Per altra banda, el Daniel Canales, d’Amnistia Internacional, va deixar constància de la poca empatia que algunes persones han trobat a l’hora de cercar la documentació i reclamava una llei d’arxius a l’estat espanyol per tal de facilitar l’accessibilitat a la documentació i a la informació, a les víctimes, i fer un acompanyament en una cerca que per a molts i moltes és dolorosa. 

La voluntat d’evitar la destrucció de la documentació de les institucions que en algun moment van ser còmplices o bé poden ser sospitoses d’aquesta praxi, sobretot de les institucions privades que no tenen tan reglamentat el procediment documental, va donar peu que associacions com l’Observatori de Desaparició Forçada de Menors, amb la Neus Roig al capdavant, o la mateixa Amnistia Internacional hagin reclamat donar cobertura legal i aconseguint, com és en el cas català, l’aprovació per part del Parlament de Catalunya de la Llei 16/2020, de 22 de desembre de 2020, de la desaparició forçada de menors a Catalunya. 

El vessant que va aportar coneixement més purament arxivístic va venir de la mà d’en Sergi Molí, arxiver del Departament de Drets Socials de la Generalitat de Catalunya, que va fer una ponència d’un caire més tècnic i que va començar aportant tranquil·litat en relació amb la conservació tant dels expedients produïts per la mateixa administració com aquells que s’han localitzat en altres institucions. La gestió documental es dota d’uns mecanismes i aporta una metodologia de treball que garanteix la seguretat i la conservació de la documentació, el problema recau en el fons documentals que no s’han conservat per diferents motius, com podria ser la clara intenció de fer desaparèixer qualsevol rastre d’una activitat delictiva. L’avaluació de les sèries vinculades a la protecció de la infància i l’adolescència, va concloure que serien de conservació permanent, per tant, tota aquella documentació que arribi a qualsevol dels arxius que formen part de les institucions catalanes, ha de ser conservada permanentment.

Per últim, un dels grans problemes d’aquesta qüestió és que l’Estat espanyol no reconeix aquesta praxi com un delicte de desaparició forçada, tot i haver signat els diferents convenis europeus que incideixen en aquesta casuística, però que no ha desenvolupat, sinó que els tracta com un delicte ordinari i això facilita que els òrgans jurisdiccionals tanquin els procediments per haver prescrit. A diferència d’això, si fos tractat com a desaparició forçada, aleshores no es podrien donar per acabades les diligències, no prescriuria i només es tancaria l’expedient amb la resolució del cas.

Aquesta primera taula va continuar amb un debat molt ric que va deixar la porta oberta de molts interrogants que avui dia resten pendents de resoldre, i a la certesa que és un acte de justícia i reparació que es deu a totes les persones que van haver de patir aquesta situació. Des de les dones víctimes de la repressió política del moment, com les castigades moralment, com les víctimes d’un negoci deplorable de vides humanes.

La segona jornada va continuar amb una nova taula rodona que es va desenvolupar sota el títol d’arxius per la diversitat. En aquest cas, es va posar en valor l’arxiu social, aquell que a banda de la funció cultural i administrativa que tradicionalment s’ha atribuït als arxius, vol aproximar-se a la ciutadania des d’un punt de vista diferent, millorant aspectes que la societat actual reivindica. Tal com va expressar el conductor de la taula, Xavi Orri, s’incideix en la memòria, però també en la reparació de les desigualtats, la visibilització de la repressió i la recuperació dels drets fonamentals de col·lectius castigats com són les minories afecto sexuals i de gènere i dels moviments LGTBIQ+. Una clara reclamació cap a les institucions per tal que es potenciï la creació d’un patrimoni creat pels mateixos protagonistes aportant així una memòria social, rica i diversa.

En aquest sentit, l’experiència de l’Arxiu Municipal de Lloret de Mar és molt important, ja que  que ha sabut unificar la funció de l’arxiu social, aproximant-lo a la ciutadania amb diversos programes i, a més, té una clara intenció de posar en valor la memòria plural. Tant en Joaquin Daban, arxiver en cap, com en Jordi Padilla, tècnic arxiver, van explicar l’aposta per tractar la documentació amb programes d’interseccionalitat, un element rellevant si es vol construir una memòria més rica i més ajustada a la realitat, ja que són les maneres de discriminar a través dels condicionants de la persona com ser dona, ser migrant o per la seva orientació sexual relacionada amb altres característiques de la persona com poden ser la seva condició sexual, l’activitat professional o la seva formació acadèmica. Per tant, els companys de l’arxiu de Lloret obren una nova perspectiva en el tractament de la documentació a partir d’estratègies i pràctiques per la inclusió. 

Dins de l’arxiu social, la Magda Costa, que gestiona el Centre de Documentació Armand de Fluvià, al Casal Lamda, va aportar una visió més comunitària i no tan institucional, donant a conèixer la riquesa de la documentació i els problemes que tenen per a la seva gestió. 

Així mateix, les experiències explicades per Gustavo Meoño, excoordinador de l’Archivo Histórico de la Policia Nacional de Guatemala i membre de la Fundació per a la democràcia a Argentina, sobre el tractament de la informació relacionada amb el col·lectiu LGTB en ambdues institucions i països, mostren com els governs dictatorials del moment van utilitzar la documentació per vulnerar els més bàsics drets humans d’aquests col·lectius, i des de la perversió màxima del sistema judicial convertirien en delicte un fet que no estava penat per permetre així  agreujar la situació penal d’aquestes persones. El càstig, el maltractament físic i fins i tot la seva desaparició fa que sigui necessari continuar amb l’estudi d’aquesta documentació amb la voluntat de visibilitzar i reparar els drets d’aquest col·lectiu de la mateixa manera que s’ha fet amb d’altres. 

En darrer terme l’historiador Javier Fernández Galeano, estudiós dels arxius per a la història de l’LGTBI va presentar un ampli repertori d’arxius en els quals hi ha investigat i concloïa com les polítiques de repressió estatal també incidien en l’arxiu amb una voluntat de capturar i preservar l’estigma del col·lectiu, conformant un arxiu de càstig.

Les IX Jornades han estat intenses, riques i els experts i expertes en la matèria han fet que fossin summament interessants. Aquestes són algunes de les idees que es van presentar en les dues taules, però us convido a repassar-les al canal de YouTube d’Arxivers sense Fronteres per tal que vosaltres mateixos pugueu extreure les idees que us semblin més interessants.