La legislatura dels arxius

En particular n’hi ha dos que en els propers temps ens ocuparan a tots plegats: el Pla d’Arxius i Gestió Documental de Catalunya i la nova Llei d’Arxius i Gestió Documental. No són dos projectes menors sinó que aborden un replantejament global tant de l’estructura organitzativa com de les funcions que els professionals haurem d’afrontar els propers anys. El segle XXI ja ha arribat, ja sabem com és i què ens demana, i és evident que el repte digital, tant pel què fa a la dinamització del patrimoni documental com pel què fa a l’enfortiment de la governança de l’administració digital per fer-la més segura i més autèntica, són aspectes fonamentals a potenciar. Podem afegir al repte digital el del paper dels arxius en matèria de memòria històrica, factor decisiu per fer-nos més visibles davant la societat, però també per fer-nos més útils i respectats. La construcció de memòries plurals i democràtiques cada vegada més haurà d’incorporar tota la producció digital realitzada en xarxes socials i a internet. La missió d’aquest treball arxivístic per preservar la memòria  no ha de perdre mai de vista la necessària protecció dels drets humans i la justícia social. Tot plegat permetrà disposar d’una suma de programes més que interessants que sembla que, per primera vegada en molt de temps, comencen a recórrer un camí de transformació, d’adaptació i canvi. Canvi en positiu, s’entén. Des de fa temps que manifestem el nostre descontentament perquè la política d’arxius d’aquest país només es mogui per inèrcia i sense planificació potent. El canvi és necessari.

La legislatura dels Arxius potser és aquesta. Ho posem amb un “potser” perquè tot just ha començat a caminar, però és cert que sembla que alguna cosa es mou de manera més o menys decidida. Tenim algunes mostres clares en paraules de Laura Borràs, consellera de Cultura. En el pla de govern en matèria de Cultura s’ha fet menció de la necessitat d’una nova llei d’arxius, entès com un dels projectes importants d’aquesta legislatura. També en les seves entrevistes als mitjans s’hi ha referit de manera palesa. Més recentment, hem sabut d’una llarga llista de requeriments fets per la consellera a José Guirao, ministre de Cultura de l’Estat Espanyol. Entre ells la construcció del nou arxiu històric provincial de Girona, el condicionament i millora dels de Tarragona i Lleida, i la definició del projecte del de Barcelona, que permetria resoldre el problema d’espai dels Dipòsits de Cervera. També s’ha reclamat la devolució de més de 43.000 “papers” d’ajuntaments, entitats i ciutadans que des de la Guerra Civil encara estan requisats a Salamanca, o la presa de decisions sobre el paper que ha de fer l’Arxiu de la Corona d’Aragó a Catalunya. Sobre aquest darrer punt es demana la restitució de documentació de la Generalitat de l’Antic Règim a l’Arxiu Nacional o la incorporació dels protocols notarials del districte de Mataró a l’Arxiu Comarcal del Maresme. Un element més simbòlic però igualment rellevant és la proposta de canvi de nom del propi arxiu, és a dir, recuperar el nom d’Arxiu Reial de Barcelona. Algun dia hauríem d’avaluar el per què del baix impacte ciutadà de les iniciatives d’aquest arxiu, tot just aquest any que es volen commemorar els 700 anys de la seva existència. Aquestes mesures, que entenem de país, són necessàries i busquen recuperar la lleialtat del govern espanyol en la dinamització d’aquells arxius a Catalunya que per llei encara li pertanyen. El govern Espanyol s’ha deixat anar en aquest sentit des de fa temps. Hi podríem incloure l’estat lamentable de l’Arxiu del Govern Civil a Barcelona, amb una manca de recursos permanent.

Però aquestes peticions no haurien d’ocultar ni menystenir la necessària potenciació del SAC. No es pot desatendre l’agenda “interna” si es vol dir d’aquesta manera. En aquest sentit algunes de les peticions que l’Associació d’Arxivers – Gestors de Documents de Catalunya ha realitzat passen per la necessària coordinació amb els departaments de Polítiques Digitals i de Transparència per impulsar la Societat Digital. Aquestes peces, pel què sembla, s’estan encaixant darrerament, però caldrà fer-ne seguiment. La transversalitat de la funció arxivística, per la via de la governança de la informació, ens sembla indiscutible i reforçar-la un exercici clau de qui defineix les polítiques de país. I és que una de les dificultats més grans que ens trobem és fer entendre o fer comprensible la visió unitària de la funció arxivística. És a dir, des del primer moment de la producció documental fins a la seva preservació a llarg termini, la funció és la mateixa. Les tasques varien, l’especialització és creixent, els suports també són diversos, però la gestió del cicle de vida o, per qui ho prefereixi, del cercle virtuós i continuat de reutilització de la informació, és quelcom que convé recordar permanentment. Se senten veus que una possible solució a la qüestió dels arxius en aquest país, tant a nivell de sistema com a nivell de les organitzacions, és la separació de la funció d’arxius en dos grans blocs: la governança de la informació per una banda i la posada en valor i la conservació del patrimoni per un altra. Aquesta temptació existeix i portaria conseqüències importants atès que el primer bloc no es dubtaria a deixar en mans de departaments més transversals i el segon es deixaria en mà de Cultura. I tots contents, perquè es prendria una solució aparentment salomònica. Però pensem que en realitat no seria una decisió correcta. La “qüestió” dels arxius passa perquè sempre hem tingut la manta curta. Quan es destapen els peus es refreda la gestió del patrimoni documental, quan els tapen, s’encostipa la gestió documental. I això ha passat no per la històrica manca de recursos econòmics i personals suficients. Pensem que la funció dels arxius ha de ser tractada de manera integral i completa. Estem convençuts que en el debat que es preveu durant l’elaboració del Pla d’Arxius i Gestió Documental de Catalunya, aquesta qüestió hi serà present. I serà aleshores el moment de trobar solucions potents i valentes per resoldre la “qüestió” de una vegada per totes.

Esperem que, certament i per fi, aquesta sigui la legislatura dels Arxius. Pel bé de la professió i pel bé de la democràcia d’aquest país.