“La memòria del segle XX des dels arxius judicials”

El Departament de Justícia, mitjançant el Servei d’Arxius, Biblioteques i Efectes Judicials (SABEJ) i amb col·laboració amb el Memorial Democràtic, ha organitzat aquesta exposició per donar a conèixer a la ciutadania els fons documentals històrics dels arxius judicials, en concret dels arxius dels jutjats i del Registre Civil del partit judicial de Barcelona, i destacar, d’aquesta manera, la rellevància de la documentació judicial per al coneixement de la societat durant el període –essencial en la història del nostre país– de la Guerra Civil i la dictadura franquista.

Els responsables de la selecció dels documents han estat els arxivers del SABEJ del Departament de Justícia. El Memorial Democràtic, organisme adscrit al mateix Departament, ha coordinat el disseny i el contingut dels plafons exposats.

L’exposició interpel·la la memòria individual de les persones més grans de 60 anys, que van conèixer la dictadura de primera mà i en edat adulta, però també les persones més joves, que participen de la memòria d’aquest període a través de l’educació o de testimonis familiars i propers i des d’altres vessants.

A partir de 56 imatges d’una selecció de 29 expedients i assumptes  judicials dels fons documentals dels jutjats i el Registre Civil del partit judicial de Barcelona, l’exposició permet seguir un recorregut per la memòria històrica al nostre país. Instal·lada a l’espai de l’antiga presó Model de Barcelona des del 17 de setembre i fins al 23 de novembre, consta de 13 plafons estructurats en 4 àmbits temàtics: víctimes de la repressió durant la Guerra Civil i la postguerra; la dona durant el franquisme; la llengua catalana durant el franquisme, i el control social durant el franquisme.

Víctimes de la repressió durant la Guerra Civil i la postguerra

En aquest àmbit s’evidencia, a partir de la reproducció de documentació judicial, la repressió i violència viscuda durant la guerra, per part de la població civil allunyada dels fronts i, alhora, les dures represàlies dels vencedors. Hi trobem, per exemple:

• Documents relatius a l’assassinat de 2 religiosos a mans de radicals incontrolats
• Un fragment de la inscripció de defunció d’Eduardo Barriobero Herrán, cap de l’Oficina Jurídica republicana i primer ajusticiat (10 de febrer de 1939) del total de les 1706 persones afusellades al Camp de la Bota en acabar la guerra
• Un sumari instruït per suïcidi d’una desplaçada jueva alemanya que l’any 1942, en saber que anava a ser deportada preferí treure’s la vida a l’antiga presó de dones de Barcelona en fer nit camí cap a la frontera.  
• Un informe mèdic revelador de maltractaments a un presoner de guerra republicà que morí per inhibició cardíaca a conseqüència de cops als genitals.

La dona durant el franquisme

En la mostra de documents representats es pot resseguir l’arrelada concepció sexista, en un teixit social on el rol de la dona era, en el pla jurídic, formalment tutelat i, conceptualment i doctrinalment, subsidiari de l’home. És a dir, relegat en primer lloc als rols d’esposa, filla,  mare i, només després de l’encaix i assumpció de tots aquests atributs, persona com a subjecte jurídic autònom. Per exemple, hi podem visualitzar:  

• El rol de la dona sotmesa a la figura del pater familias mitjançant les actes d’autoritzacions i consentiments maritals per viatjar a l’estranger o mitjançant la tramitació d’un dilatat expedient on l’autorització judicial supleixi la marital  (per absència del marit) per a la realització d’una compra venda.
• Casos de violència sobre la dona, tant de forma encoberta com explícita. 
• Un expedient de Magistratura del treball de 1940 en el qual, en una mena d’exercici de sindicalisme no formal, 9 dones manufactureres de la fibra del jute presenten de forma conjunta una demanda de repartiment de treball per evitar acomiadaments

La llengua catalana durant el franquisme

En aquest àmbit s’hi mostren formularis del Registre Civil on els noms catalans són guixats i censurats i traduïts al castellà. Segons la Llei de 1957, “tratándose de españoles, los nombres deberán consignarse en castellano”. A partir d’aquest marc, el tret de sortida de l’evolució normativa a favor de l’ús del català el dona la Llei 17/1977, de 4 de gener, sobre la reforma de l’art. 54 de la Llei del Registre Civil, que permet la possibilitat de traduir els noms consignats en els assentaments registrals a qualsevol de “las lenguas españolas”.

S’hi exposen també expedients de nul·litat i canvis de noms considerats prohibits i subversius pel franquisme, com Llibertat o Germinal. La reacció del règim davant d’aquest noms tan característics del fragor revolucionari del període de República i Guerra Civil, es tradueix en la substitució d’aquest noms pels propis del santoral coincidents amb la data de naixement. 

Control social durant el franquisme

En aquest àmbit s’hi poden veure informes policials sobre la ideologia dels opositors a secretaris judicials, la pèrdua de la guarda i custòdia de fills per ser el pare un pres republicà  i per considerar la mare com a un mal exemple i la persecució de l’homosexualitat mitjançant les lleis de “vagos y maleantes” i sobre perillositat i rehabilitació social.

La Llei de “vagos y maleantes” va ser aprovada l’any 1933, durant la Segona República. Tot i així, no va ser fins a la reforma de l’any 1954, d’acord amb la visió moral del nacionalcatolicisme, que s’hi va incorporar l’homosexualitat com a conducta de la qual calia protegir la societat. Malgrat tot, cal tenir present que això no significa que prèviament l’homosexualitat no fos igualment perseguida.

La Llei sobre perillositat i rehabilitació social de l’any 1970 representa el relleu normatiu de la Llei de “vagos y maleantes”. D’aquesta manera la criminalització de l’homosexualitat no només continua vigent, sinó que en delimita el tractament amb major detall. Així, si bé la reforma de la Llei de “vagos y maleantes” de l’any 1954 havia posat al mateix nivell l’homosexualitat que els “rufianes y proxenetas”, la Llei sobre perillositat i rehabilitació social la considerava com a una categoria diferenciada. No fou fins al desembre de 1978 que es va produir una revisió profunda dels estats de perillositat i es va suprimir, i junt amb altres reformes, la referència legal als actes d’homosexualitat.

Finalment, cal esmentar que en el context de l’exposició, Federico Vázquez Osuna (Alcaudete, Jaén, 1964), doctor en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona, va impartir el 13 de novembre la conferència «De la justícia republicana a la justícia franquista», a la sala d’actes de La Model. Federico Vázquez Osuna és l’historiador que, segurament, més ha investigat sobre l’Administració de justícia republicana i franquista a Catalunya i en la conferència va abordar els aspectes més rellevants dels canvis i vicissituds que va experimentar l’Administració de justícia durant la Segona República i el franquisme, amb especial atenció a la repressió que es va produir durant els convulsos períodes de revolució, guerra civil i postguerra, en molts casos de manera al·lusiva als continguts de l’exposició «La memòria del segle XX des dels arxius judicials». Més enllà de la justícia republicana, revolucionària i franquista, i de la incidència de la repressió, la conferència de Federico Vázquez Osuna abastà molts altres aspectes d’interès, des de la testimonial i pionera integració de la dona en el món de la judicatura, fins a la persecució de l’homosexualitat per part de les lleis de “vagos y maleantes” i de Perillositat i Rehabilitació Social, passant pels esforços de normalització del català a l’Administració de justícia, per part del Departament de Justícia de la Generalitat republicana.