L’Arxiu des de fora: Jordi Llavina, escriptor, poeta i crític literari

Jordi Llavina (Gelida, 1968) és llicenciat en filologia catalana. S’ha dedicat al món de l’edició, al de l’ensenyament de la llengua i la literatura i al del periodisme. Durant sis anys va dirigir i presentar el programa Fum d’estampa, a Catalunya Cultura. Crític literari en diversos mitjans (La Vanguardia, ARA, El Punt Avui, El Temps…). Ha publicat una vintena de llibres, principalment de poesia. Ha rebut diversos premis (el de la Crítica, el de la Crítica Serra d’Or, el Vicent Andrés Estellés, el Lletra d’Or, entre altres). Els seus darrers títols són Vetlla, Contrada, Matí de la morti Ermita.

• Què és el primer que et ve al cap quan penses en arxius? Et ve algun nom concret? Per què?

El primer que em ve el cap és l’immens tresor de la memòria, que preserva qualsevol arxiu, i la idea d’ordre. No sóc usuari de cap arxiu, malgrat que a la meva ciutat, Vilafranca, n’hi ha un que funciona prou bé. No he hagut de fer (fins ara) cap feina relacionada amb documents d’una certa antigor. 

• Quants arxius públics coneixes de la teva ciutat? Creus que fan una bona difusió dels seus serveis?

Conec l’anomenat arxiu, el municipal, però, com deia aquí sobre, de moment no n’he fet ús. Em fa l’efecte que tothom sap on és; que, a grans trets, si més no les persones que ens dediquem, poc o molt, a això de les lletres, coneixem què hi podem trobar, quins serveis presta.

• Has anat mai a un arxiu públic? Creus que són accessibles? Què en milloraries?

Fa molts anys, molts, a començament dels noranta, i per causa de l’edició crítica de la poesia de Josep M. de Sagarra, en què vaig treballar amb el doctor Narcís Garolera, vaig visitar Ca l’Ardiaca. És una visita massa esporàdica, i massa allunyada en el temps, per poder formular una opinió gaire plausible. Dono per fet que, actualment, pel que fa a la qüestió tècnica, els arxius deuen estar a l’última, per entendre’ns. En aquell moment, jo buscava uns documents que el treballador que em va atendre em va proporcionar en microfilm, si la memòria no em traeix.

• Què creus que aporten els arxius a la societat i què més podrien aportar?

En essència, aporten el valor intangible de la memòria, que em sembla fonamental: la preservació de tot allò escrit; de tot allò, per tant, que ha configurat una societat determinada. La comesa és molt important, no cal dir-ho. Transcendental, de fet.

• Què creus que pot aportar a la teva professió la documentació custodiada en arxius públics? I a l’inrevés, creus que la documentació de la teva empresa o organisme seria una font interessant de consulta a un arxiu públic?

Actualment em dedico a l’ensenyament, en un institut de Vilafranca del Penedès. Anteriorment, però, havia treballat molts anys com a periodista. Aquesta professió ha de recórrer, sobretot si es pot fer investigació (un vessant del periodisme que, per desgràcia, al nostre país es pot realitzar molt rarament), als arxius públics per trobar documents que permetin reforçar, il·lustrar, demostrar investigacions concretes.

• De l’1 al 10, quin grau d’importància creus que té la documentació generada per la teva empresa o organisme dins del vostre funcionament del dia a dia? Per què?

No puc respondre a aquesta pregunta perquè no represento cap empresa.

• Saps si hi ha arxivers treballant al teu sector/empresa? En cas afirmatiu, en què creus que consisteix la seva feina? En cas negatiu, penses que serien necessaris? Reflexiona sobre la seva importància (o no) dins del funcionament de l’organisme.

En el món de l’ensenyament tot corre molt de pressa. I no, no hi ha arxivers. L’ensenyament, en aquest sentit, té poca cura de la memòria, a parer meu. 

• Quin creus que ha de ser el paper dels arxius en l’entorn electrònic i de dades cap al que avancem?

Idealment, qualsevol arxiu públic (d’aquí, de Nova York, de Roma, de Sebastòpol…) hauria d’estar disponible a la xarxa perquè qualsevol persona interessada d’arreu del món pogués desenvolupar, sense traves, la seva feina. Entenc que això ha de ser difícil, però. 

• Ens podries explicar alguna anècdota relacionada amb el món dels arxius i/o de la gestió documental?

No sé si pot passar com a anècdota d’arxiu, però jo la serveixo. No era estrictament un arxiu, sinó la biblioteca del monestir de Montserrat. Com deia més amunt, jo treballava amb el doctor Garolera en l’edició crítica de la poesia de Sagarra, i ens calia consultar, per fer-ne la col·lació de variants, el manuscrit del reconegut Poema de Montserrat, de l’autor barceloní. Aquesta feina, que vaig fer jo mateix, es va realitzar en dues llargues sessions, a la sala de consulta de la biblioteca del monestir. Atesa la importància d’aquell document únic, vaig fer-la amb un monjo darrere meu, que no va piular durant les moltes hores en què vaig estar capbussat en el manuscrit del poema