L’Arxiu des de fora: Rafel Nadal, escriptor i periodista

23 abril, 2019 - Elisenda Cristià Balsells (Arxiu Municipal de Reus)

Avui, dia de Sant Jordi, entrevistem a l’escriptor i periodista Rafel Nadal, guanyador del premi Ramon Llull 2019.

Foto: Elisenda Cristià

Rafel Nadal (Girona, 1954) és periodista i escriptor. Ha estat director del diari El Periódico de Catalunya (2006 – 2010) i en l’actualitat escriu a La Vanguàrdia i col·labora habitualment a RAC1 i TV3. És autor de diversos llibres i ha guanyat – entre d’altres- el premi Josep Pla de narrativa (2012), el Premi Joaquim Amat-Piniella (2013) i recentment, el Premi Ramon Llull 2019.

  • Què és el primer que et ve al cap quan penses en arxius?

El primer que em ve al cap quan penso en arxius és una estança antiga, vella, plena de carpetes, plena d’arxivadors… després, en segona instància, ja te n’adones que aquest és un record molt fixat en la memòria, però que en realitat tots els arxius que has conegut avui en dia, el que hi veus són cambres molt més modernes, amb molts ordinadors… No obstant, la primera imatge que un té és la de documentació antiga, delicada, ben conservada. Una imatge que ja sé que és un pèl estereotipada… però és el primer que em ve al cap.

  • Quants arxius públics coneixes de la teva ciutat? Creus que fan una bona difusió dels seus serveis?

Jo crec que els arxius – en conec uns quants, però no en sóc un expert per què no solc treballar-hi- fan una bona difusió entre la gent especialitzada, és a dir, la gent que necessita el servei dels arxius sap perfectament quins hi ha, com són, com consultar-hi la documentació. No obstant, crec que el públic en general, si sabés de l’existència dels arxius i de la facilitat de consulta i de com estan organitzats… segurament s’hi acostaria més, hi hauria més gent que s’hi aproparia… Per tant, jo crec que en aquest sentit, cal treballar més. Cal – i és del tot necessari – difondre la feina que fan els arxius entre el gran públic.

De la meva ciutat – Girona- conec els arxius fotogràfics… la veritat és que hi ha un arxiu fantàstic…Normalment hi accedeixo online sobretot per consultar imatges. Però jo sóc més d’hemeroteques digitals, dels diaris… que en definitiva és el món on em sé moure amb comoditat i sé com ho he de buscar i on he de buscar-ho… en un arxiu, per exemple, no m’hi sabria moure tan bé.

  • Has anat mai a un arxiu públic? Creus que són accessibles? Què milloraries?

Com ja he comentat, els consulto molt digitalment… ara fa molt temps que no hi vaig. A Girona havia estat al Municipal, el qual fa una gran tasca. Hi consulto tot el material que puc a través de la seva web.

Pel que fa a l’accessibilitat, crec que sí que són accessibles, però que el públic en general – reitero- els coneix poc… Tinc constància que la gent quan necessita accedir-hi, per exemple escriptors que necessiten alguna documentació o informació, sempre em diuen que n’estan satisfets…

També crec que caldria fer èmfasi en aquella documentació que encara avui en dia és poc accessible: accés a documentació de la Guerra Civil, accés als arxius militars…desgraciadament encara sembla que estiguem en temps passats i que per accedir-hi, si ho aconsegueixes, hagis de salvar grans obstacles.

  • Què creus que aporten els arxius a la societat i què més podrien aportar?

Els arxius són l’eina sobre la que se sustenta bona part de la memòria històrica del país. Només amb això ja estan justificadíssims. Jo, que sóc dels que m’agrada tant rescatar memòria i que crec que encara em sorprèn molt que costi tant de normalitzar tota la memòria dels períodes més conflictius, penso que ara, ja des de la comoditat de la nostra època, hauríem de poder parlar de tot més clarament i, per tant, accedir a tot molt més fàcilment.

Cal una feina de difusió de materials que queden relativament ocults. Desitjaria que això és democratitzés molt més, es popularitzés molt més i que hi hagués moltes més facilitats.

Des d’una perspectiva professional, en general, la gent que ocasionalment va als arxius, els del meu gremi… periodistes, escriptors que han hagut de fer consultes – potser per què les fan a través d’algun professional que els ajuda a entrar-hi… – no he trobat mai que se’n queixessin… en general la gent està satisfeta.

  • Què creus que pot aportar a la teva professió la documentació custodiada en arxius públics? 

Tot. Quan escrius novel·les en les que t’has de basar en un context històric, -encara que jo no faig novel·la històrica-, sí que m’agrada recrear, fer versemblants els paisatges tant físics com humans i llavors, crec que és fonamental acudir als arxius.

Per exemple, la novel·la “El fill de l’italià”, sense els arxius no existiria… en el meu cas he tingut la sort de trobar una persona, un Jutge de Pau de Caldes de Malavella que té accés a les dades i interès per la documentació, com a historiador aficionat. A través d’ell he accedit a la documentació que he necessitat i que ve directament dels arxius.

  • Quin creus que ha de ser el paper dels arxius en l’entorn electrònic i de dades cap al que avancem?

La funció principal dels arxius perdurarà sempre, el que no sé dir és com s’expressarà això a la pràctica. Però, com passa amb el periodisme, tinc la sensació que com més canals de difusió hi hagi, com més suports tècnics s’ofereixin i més directes, més feina hi haurà d’haver de periodistes que sintetitzin, documentin, donin context… certifiquin que exactament això és així… jo crec que en el món dels arxius passarà exactament el mateix.

Com més fàcil sigui, des de qualsevol punt de món, consultar en xarxa, qualsevol dada o informació, al ser aquestes de tal magnitud, de quantitat tan descomunal, correm el risc de morir per excés d’informació, per tant, com més es produeixi aquest fenomen, suposo, intueixo, que més necessitarem, gent que ens agafi de la mà i que ens ajudi a estalviar-nos passos, a seleccionar prèviament moltes coses i no perdre’ns alhora de consultar una gran quantitat d’informació inútil i en canvi, saber anar directament allà on hem d’anar. Però això només ho pot fer un professional, en el cas dels arxius, un arxiver.

  • Ens podries explicar alguna anècdota relacionada amb el món dels arxius i/o de la gestió documental?

Venim d’una època en que tothom a casa tenia una mena d’arxiu en “miniatura”, molt familiar, molt personal… quan hi accedim, a casa nostra, és molt emocionant perquè hi ha com un component “sentimental”… els documents, els papers, les fotografies en la seva dimensió física acaben formant un impacte emocional molt fort… que probablement no el causarien digitalment.

Quan tu ets conscient que tens a la mà una correspondència d’un avantpassat teu de fa tres generacions… jo crec que t’ajuda a entrar una mica més en l’entramat del personatge familiar o de qui sigui.

Tots tenim a casa una caixa dels tresors de quan érem petits… per què de fet, de gran, l’autèntic tresor és trobar la caixa amb tot allò que s’ha guardat.

Ara, en els nostres temps, no sé què passarà, perquè tot ho tenim digital, i en tenim tant i n’abusem tant que és molt probable que al final no guardem res… ens està començant a passar amb les fotos… arriba un dia que te’n canses de tot i en llances una bona part…i al final no les mires quan acabes el viatge per què ja les has mirat a l’instant, ja no té aquell efecte de despertar la memòria que tenia abans… i pot ser que ens trobem un dia en que tot això no ho sapiguem gestionar i ho perdem tot.

En canvi, quan era físic, hi havia molt menys material… però era un tresor que tots teníem i que realment era espectacular quan el trobaves.

Com a anècdota, puc citar per exemple, que en un llibre meu anterior, Quan en dèiem xampany, havia treballat amb arxius d’una empresa, de la fàbrica Oller de taps de xampany. En aquesta ocasió em va ser molt fàcil reconstruir la història familiar, per què, encara que en un principi no n’era conscient, amb tota la correspondència comercial que hi havia, en realitat hi havia recollit tot el context social de l’època.

Per mi va ser una descoberta, ja que jo em pensava en un inici que el correu comercial només em donaria informació puntual de l’empresa, i va resultar que em va donar molta més informació del context social i fins hi tot personal de la gent afectada.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *