L’Arxiu des de fora: Santi Suárez Baldrís, guionista i productor de cinema

17 febrer, 2020 - Andrea Regadera López (Tècnica de la Unitat de Gestió Documental del Govern d'Andorra)

Avui entrevistem a Santi Suárez Baldrís.

Santi Suárez Baldrís. Foto: Jaime Rojas

Santi Suárez Baldrís, guionista, productor de cinema i soci fundador d’Un Capricho de Producciones. Recentment, ha estrenat un llargmetratge de ficció titulat ‘La Innocència’ i un documental sobre contaminació atmosfèrica d’origen industrial titulat ‘És a l’Aire’.

  • Què és el primer que et ve al cap quan penses en arxius? Et ve algun nom concret? Per què?

El primer que em ve al cap és “nosaltres”. Crec que els arxius són els dipòsits on acumulem, de manera més o menys endreçada, el que hem estat com a col·lectiu, ja sigui en l’àmbit familiar, d’una entitat, d’un municipi, d’un territori o d’un país. El primer nom que em ve al cap és el de l’Arxiu Municipal de Reus, per una qüestió d’afinitat local, però també penso en el Centre de Lectura de Reus, en Carrutxa, en el Centre de la Imatge Mas Iglésias, en la Filmoteca de Catalunya… Són els llocs amb què, per motius d’estudis o de feina, he tingut més relació.

  • Quants arxius públics coneixes de la teva ciutat? Creus que fan una bona difusió dels seus serveis?

Conec uns quants arxius. He esmentat l’Arxiu Municipal de Reus. Ara, que visc a Barcelona, també conec l’Arxiu Nacional i, és clar, l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Aquests, però, no he tingut oportunitat d’utilitzar-los professionalment. Sí he pogut utilitzar l’arxiu de l’Associació de Mestres Rosa Sensat, i els estic molt agraït perquè va ser-me de moltíssima utilitat. Respecte a la difusió… Com a guionista, sempre he pensat que un arxiu és, en el fons, un dipòsit d’històries amb un enorme potencial. És evident que la feina dels arxivers no és explicar històries, però crec que si s’explotés una mica més aquest potencial, creixeria la seva capacitat d’atracció d’investigadors ocasionals o aficionats, així com el coneixement que en té la ciutadania. Per tant, la difusió dels serveis és bona, però la difusió sobre el potencial de la informació que contenen encara pot millorar. El fet de trobar una història desconeguda oculta en un arxiu i donar-la a conèixer, per a mi, és una experiència fantàstica. Seria bonic que molta més gent s’hi aficionés.

  • Has anat mai a un arxiu públic? Creus que són accessibles? Què milloraries?

Sí, he anat a un arxiu públic i penso que acostumen a ser accessibles. També depèn molt del professional que t’atén. N’hi ha que s’interessen pel teu objecte d’estudi i et posen la feina molt fàcil, fins al punt de convertir-se en autèntics aliats de la recerca. N’hi ha que es limiten a donar-te el que vols i tornar a les seves obligacions. Suposo que això és com tot a la vida… Estic convençut que la nostra relació com a ciutadans amb els arxius comença massa tard (generalment, quan estudies a la universitat) i és encara massa limitada a uns perfils molt específics de gent (bàsicament, investigadors). Hi ha molts arxius que ja estan fomentant les visites d’escoles i les visites en família. Però cal que no es quedin aquí: els nens i els joves haurien de veure l’arxiu com un autèntic cofre del tresor al qual poden accedir no només quan fan la visita guiada amb l’escola o la família.

  • Què creus que aporten els arxius a la societat i què més podrien aportar?

Els arxius aporten, sobretot, coneixement sobre nosaltres mateixos: sobre els nostres interessos com a comunitat, sobre la nostra història i sobre les nostres neurosis i paranoies. Són eines de coneixement. I, com qualsevol altra eina, necessiten de persones que les facin servir. Per aportar més, cal que hi hagi més persones interessades a exprimir-los. I com més fàcil els ho posem, més interessant i rellevant serà el seu paper en la nostra societat.

  • Què creus que pot aportar a la teva professió la documentació custodiada en arxius públics? I a l’inrevés, creus que la documentació de la teva empresa o organisme seria una font interessant de consulta a un arxiu públic?

Com deia, els arxius són mines d’històries i de testimonis. Per als documentalistes, són una font de material de primer ordre. És clar, tan bon punt la informació ha estat processada i dóna lloc a una pel·lícula documental, aquesta pot passar a formar part d’un arxiu i pot ser d’interés per a algú. Com a documentalista, la meva aportació als arxius és rellevant en tant que recopilador de fons que estan escampats. No fa gaire vam fer una pel·lícula sobre la història d’una escola catalana: vam recollir un munt d’arxius i d’imatges que diferents individus tenien a casa seva, en armaris i caixes. Ho vam endreçar i, posteriorment, ho vam entregar a l’escola per tal que formés part del seu arxiu. D’allí, també va sortir-ne un munt d’informació que va incorporar-se a un llibre. Sense la feina prèvia d’investigació i recopilació, això no hagués estat possible.

  • De l’1 al 10, quin grau d’importància creus que té la documentació generada per la teva empresa o organisme dins del vostre funcionament del dia a dia? Per què?

Per a nosaltres, com a empresa, un 10. És importantíssima. I tenir-la ben endreçada i accessible és un maldecap i una lluita constant. Però ho necessitem per viure. En canvi, per al públic en general, crec que la importància del nostre arxiu és minsa.

  • Saps si hi ha arxivers treballant al teu sector/empresa? En cas afirmatiu, en què creus que consisteix la seva feina? En cas negatiu, penses que serien necessaris? Reflexiona sobre la seva importància (o no) dins del funcionament de l’organisme.

A l’empresa, no hi ha la funció específica d’arxiver. Som pocs i ens ho fem nosaltres mateixos tant bé com bonament podem. Al sector de l’audiovisual, sí que hi ha arxivers, i són essencials. Sense ells, no tindríem Filmoteca. No hi hauria Centre de la Imatge Mas Iglesias. No hi hauria el fons documental de TV3, ni el de Canal Reus TV. Els moments que aquestes imatges contenen s’haguessin perdut… com llàgrimes a la pluja

  • Quin creus que ha de ser el paper dels arxius en l’entorn electrònic i de dades cap al que avancem?

En realitat, Internet és bàsicament això: un enorme arxiu. I crec que la feina a fer en la digitalització de documents és ingent. Avui, la cerca a través d’Internet és la primera que fas. Respecte al contingut audiovisual o fotogràfic, que és el que em toca més de prop, cal un esforç especial en l’àmbit local. Encara són pocs els recursos que s’han abocat a la Xarxa. I, en relació amb això, hi ha una qüestió rellevant: la dels drets sobre aquestes imatges. Crec que cal establir mecanismes fàcils i simples per accedir-hi i obtenir-ne els drets d’ús. De vegades, quan unes imatges estan en dipòsit, has d’esperar que l’arxiu gestioni els drets amb els propietaris, cosa que implica un procés un pèl feixuc. Hi ha exemples de fons documentals d’imatges (penso, per exemple, en archive.org o en el fons de la Llibreria del Congrés dels EUA) on pots accedir a material meravellós i molt ben catalogat amb un parell de clics, i amb unes especificacions molt clares sobre el tema dels drets.

  • Ens podries explicar alguna anècdota relacionada amb el món dels arxius i/o de la gestió documental?

Fa uns anys, vaig tenir l’oportunitat d’entrevistar un home que havia estat a Mauthausen. Va tenir l’amabilitat de deixar-me un munt de documentació personal: la seva fitxa d’intern, uns salconduits que li havien fet mentre treballava a França, abans de l’ingrés al Camp de Concentració, fotografies… Malauradament, aquesta persona es va morir mentre jo encara estava treballant el reportatge i no vaig tenir l’oportunitat de retornar-li els documents. No tenia fills, ni família propera a la qual pogués entregar-los. Jo sentia que tenia en el meu poder una informació rellevant, però que no em pertanyia. Per què enganyar-nos? Em sentia una mica culpable. Finalment, se’m va encendre la llumeta: vaig dur-los a l’Arxiu Municipal de Reus, on van interessar-se pel material i em van assegurar que el conservarien i catalogarien pertinentment. Pot semblar una tonteria però, per a mi, és important saber que estan allí i que qualsevol que ho desitgi pot accedir-hi. I m’agrada pensar que el seu legítim propietari hauria estat d’acord amb la decisió que vaig prendre.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *