L’Arxiu Històric de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau

L’Arxiu a l’antic Hospital de la Santa Creu

L’Arxiu ha existit des de la fundació de l’Hospital l’any 1401, com fa evident una inscripció del segle XV que encara es conserva a l’escala de la Caritat de Santa Creu i que n’indicava l’entrada: “Rational e archiu del Hospital”. El primer arxiver amb aquest nom va ser Sebastià Roger, nomenat el 1596; fins llavors, la custòdia dels documents havia estat assumida pels escrivans. Les Obligacions dels Arxivers van quedar regulades a les Ordinacions de l’Hospital de 1756.

Un dels instruments de treball de l’Arxiu més antics que es conserven és el Llibre de Rebudes, començat l’any 1724 pel notari Grau Ferrusola. A través de la signatura dels rebuts d’entrada i sortida de documents, es pot fer un seguiment dels arxivers de l’Hospital fins a mitjans del segle XIX.

L’Arxiu en el projecte de Lluís Domènech i Montaner

Gràcies al llegat que el 1898 instituí Pau Gil Serra, banquer català establert a París, va sorgir el conveni entre la seva marmessoria i la Molt Il·lustre Administració (MIA) de l’Hospital de la Santa Creu per a la construcció de dos hospitals en un projecte en conjunt: el de Santa Creu i el de Sant Pau. A la memòria del projecte, Lluís Domènech i Montaner ja descriu una gran sala de 10×20 metres de planta i 12 metres d’alçada destinada a Secretaria i Arxiu, situada a ponent del Pavelló de l’Administració. El 1929, un any abans del trasllat del vell hospital al nou edifici modernista, Pere Domènech Roura, continuador de l’obra del seu pare, va habilitar l’espai, tot construint una galeria perimetral i dissenyant els armaris per la custodia de la documentació.

La venda de documents a l’Institut d’Estudis Catalans

El 1918, els Administradors de l’Hospital van acordar la venda a l’Institut d’Estudis Catalans d’alguns documents “sense interès per l’Hospital” per un import de 8.000 pessetes, a pagar en dos terminis. Des de llavors, els fons de l’Hospital de la Santa Creu està repartit entre les dues institucions, que són l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i la Biblioteca de Catalunya. El juny de 2006 es va signar un conveni entre ambdues institucions per la elaboració d’un catàleg en conjunt de la documentació de l’antic Hospital de la Santa Creu.

L’Arxiu de l’Hospital General de Catalunya

El 26 de juliol de 1936, l’Hospital canvia el seu nom pel d’Hospital General de Catalunya, i passa a ser administrat per la Generalitat en substitució de la Molt Il·lustre Administració. A finals de desembre d’aquell any, i en virtut d’un Decret del govern sobre confiscació d’Arxius, l’Arxiu Històric de la Ciutat s’interessà per fer-se càrrec de l’Arxiu de l’Hospital, però la Junta Administrativa s’hi va negar, al·legant que no hi havia perill de perdre ni de malmetre la documentació, que es trobava degudament instal·lada a les oficines de l’Administració. L’única excepció van ser els documents referents a herències i finques, que van tornar en acabar la Guerra Civil.

Gràcies a la documentació conservada d’aquest conflicte, l’Arxiu ha pogut prestar un gran servei expedint un elevat nombre de certificacions acreditatives de l’estada a l’Hospital de ferits de guerra i de bombardeig, cosa que els ha permès aconseguir les pensions creades per la Llei 5/1976 d’11 de març. També en la recerca de dades de desapareguts de guerra i presoners en camps de concentració, sol·licitades per la Direcció General de Recursos i Règim Penitenciari del Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya, com a conseqüència de la Llei 52/2007 de la memòria històrica.

La Postguerra

L’any 1940, la Diputació de Barcelona va sol·licitar a l’Administració de l’Hospital que els lliuressin els documents d’interès històric que encara es trobaven a l’Arxiu de l’Hospital. La petició venia motivada per assegurar-ne millors condicions de conservació i d’estudi. La resposta dels Administradors va ser que tot el que es demanava ja s’havia lliurat el 1919, que els documents estaven perfectament conservats en l’Arxiu, i que aquest no estava pas tancat als estudiosos que el consultaven prou sovint.

Nova Organització

A partir de la dècada dels anys 50, l’Hospital començà a viure una gran transformació degut a la manca d’espai. Es van crear nous departaments i serveis, i la sala de l’Arxiu fou molt transformada, ja que es dividí en pisos destinats a departaments administratius. La documentació de l’Arxiu es va reinstal·lar en diferents dependències del Pavelló de l’Administració. L’any 1966 s’incorporà a l’Hospital el primer Director General; aquest, preocupat per la disgregació de l’Arxiu, va sol·licitar de l’Administració la contractació d’un arxiver professional que se’n fes càrrec.

El 1972 l’Arxiu es constituí formalment com a Departament d’Arxiu Central. A més de la documentació històrica, també se li confià la custòdia de la documentació administrativa i clínica. S’habilitaren diversos espais de l’Hospital com a dipòsits documentals i s’obrí una sala de consulta per a investigadors a la tercera planta del Pavelló de l’Administració.

El volum de documentació que anava gestionant requeria la centralització en un sol espai, i a principis de 1978 fins i tot s’estudià la possibilitat d’habilitar per a l’Arxiu un pavelló d’infermeria sencer (el pavelló de Nostra Senyora de la Mercè, que fins aleshores havia acollit els Laboratoris Centrals), tot i que finalment es va destinar a Sala de Parts i Urgències Ginecològiques. Posteriorment, amb la creació de l’Arxiu d’Històries Clíniques, l’Arxiu Central es desvinculà de la documentació clínica i recuperà la seva denominació original d’Arxiu Històric.

L’any 1992, s’habilitaren unes dependències a la quarta planta del Pavelló de l’Administració, per sobre la sala de consultes de l’Arxiu, per a la preservació i exposició dels fons conservats, i que suposaren un accés més fàcil i directe per part del públic interessat. Aquell mateix any, un grup d’experts en modernisme de la UNESCO van fer una acurada visita a l’Hospital i van inaugurar oficialment les noves instal·lacions de l’Arxiu. De fet, la importància d’aquest fons documental i bibliogràfic, que es remunta al segle XV, fou una de les raons que portaria aquesta Institució a declarar l’Hospital Patrimoni Mundial l’any 1997.

Dos trasllats

Amb la inauguració del tercer Hospital, el nou Sant Pau, es plantejà la necessitat de restaurar els pavellons del recinte històric modernista, inclòs el Pavelló de l’Administració, que acollia l’Arxiu. El 2009, per acord de la Molt Il·lustre Administració, l’Arxiu Històric es va traslladar provisionalment al carrer de Sant Sever, en uns espais cedits pel Capítol de la Catedral de Barcelona. Aquella va ser-ne ubicació durant cinc anys, sense perjudici pels investigadors, que van poder seguir accedint-hi i consultant-lo.

Completada la rehabilitació d’una part important del Recinte Modernista a finals del 2013, l’Arxiu va tornar a la seva ubicació al Pavelló de l’Administració. Les dependències de la quarta planta van ser transformades en uns espais acollidors i ben il·luminats, amb llum natural tot el dia, que donen cabuda a les zones de treball tècnic i una sala de consulta amb capacitat per a deu investigadors, oberta a tothom que ho sol·liciti prèviament. Per a la custòdia de la documentació es va construir un dipòsit documental de més de 1.000 metres lineals que compta amb totes les mesures de seguretat i climatització, i que es troba aïllat de la resta de dependències per murs i terra tallafocs.

Els fons documentals

La documentació conservada a l’Arxiu Històric de l’Hospital es troba classificada per sèries documentals, cada una de elles descrita amb el seu propi catàleg. El fons, de gran varietat, segueix una cronologia que s’inicia abans del 1401, data d’unificació dels hospitals llavors existents a la ciutat de Barcelona en un de sol: l’Hospital de la Santa Creu.

D’aquesta unió se’n conserva la butlla de ratificació signada pel papa Benet XIII el 5 de setembre de 1401, document fundacional que encara preval avui en dia. El 1977, aquest pergamí va ser dipositat amb caràcter provisional a l’Arxiu Capitular, on va romandre fins el juny del 2018, data en què va tornar a l’Arxiu. Dels petits hospitals medievals es conserven documents del d’en Pere Desvilar i del de Sant Llàtzer, i un petit pergamí de 1219 del d’en Colom pel qual el Papa Honori III li’n dona la seva protecció.

Durant els segles que van seguir a la fundació de l’Hospital, i per assegurar-ne la subsistència, aquest es va veure beneficiat per diferents privilegis donats pels reis. Un dels mes característics és el conegut com Privilegi de les Comèdies, atorgat per Felip II en 1587, i pel qual donava a l’Hospital l’exclusivitat de les representacions teatrals que es feien a Barcelona. Amb aquest privilegi comença una de les sèries conservades més importants: la de la Casa del Teatre.

Al llarg dels anys l’Arxiu de l’Hospital es va anar enriquint amb l’organització de rifes periòdiques, l’activitat dels seus baciners, els testaments i les herències, els seus protocols notarials, i sobretot la documentació generada per la cura de malats i de nens de pares desconeguts i les seves criadores: els expòsits i les dides. Altres sèries importants són aquelles que fan referència a les institucions vinculades amb l’Hospital però amb vida pròpia, com la Casa de Convalescència, el Reial Col·legi de Cirurgia, l’Institut Mental de la Santa Creu, Can Masdeu- nou Sant Llàtzer, Betlem i la Granja. Amb la gestació de l’Hospital modernista, també s’hi incorporà tota la documentació del llegat d’en Pau Gil i de l’obra de construcció.

L’Arxiu també compta amb una important col·lecció de fotografies i d’objectes artístics, així com de fons personals provinents de donacions.

L’any 2010, amb motiu de la contínua consulta per part dels equips de rehabilitació del Recinte Modernista, es van digitalitzar més de 2.400 plànols d’obra de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, i el 2014, l’Institut de Cultura de Barcelona va incorporar l’Arxiu al projecte Barcelona Open Challenge per la digitalització de documents d’interès patrimonial a la fi de poder difondre’ls i poder-los consultar en línia. Al llarg de tres anys es van digitalitzar uns 3.600 documents i més de 55.000 pagines.

Reflexions d’una arxivera

L’any 1977 vaig entrar a treballar a l’Arxiu Històric de l’Hospital. A partir de la confecció dels inventaris analítics de la documentació vaig començar a estimar-ne els seus papers i la seva història. Crec sincerament que ser arxiver no es només una professió, sinó una vocació. Les situacions viscudes són moltes i de tots colors, però totes em va servir per aprendre’n més cada dia.

Una part important d’aquest aprenentatge ha vingut dels investigadors que he conegut en la meva trajectòria –alguns d’un dia, i d’altres d’anys de consulta– i que han fet que aquesta arxivera s’enriquís al llarg de quasi 42 anys dels seus coneixements i de l’esforç de la seva recerca.