No ens coneixem, ni ens coneixen

Doncs sí, perdoneu, però es tracta d’una maniobra d’estratègia que té per objectiu fer que llegiu aquest article. Enteneu-me, ha estat del tot necessària, davant l’evidència de què si des del títol us hagués dit que tracta el contingut del present escrit, no hauríeu passat de la lectura en diagonal del dit títol.

Moltes han estat les trobades amb companys de professió que han acabat sent una teràpia en grup, on posem de manifest totes les carències de la professió, entre d’altres la no dotació de recursos, la falta de mitjans, la soledat institucional i la manca de reconeixement del servei que donem per part de la ciutadania.

Però, suposo que el que a tots ens colpeix més, és veure com passen els anys, i tot i l’esforç permanent que fem i els canvis que s’han produït en la professió: tot el tema de gestió de documentació electrònica, portals de transparència, accés a la informació i un llarg etcètera, la nostra realitat diària i la percepció general cap als arxius continua sent exactament la mateixa. 

Us convido a buscar aquesta imatge en el vostre subconscient, ja que estic totalment segura de cada un de vosaltres la té, em refereixo a aquella escena, amb cert aire cinematogràfic, on durant una conversa, a vegades amb coneguts i amics, d’altres amb gent casual i desconeguda, surt a relluir a què us dediqueu i plens de joia dieu: treballo a un arxiu, i tot seguit se succeeix un llarg i incòmode silenci. Alguns valents i agosarats s’atreveixen a preguntar-te què és això i que fas, però la majoria assenteixen i  canvien de tema.

Tenim el poder de la invisibilitat, i no només vers l’exterior, malauradament, aquesta també ens afecta dins del mateix col·lectiu. Tots tenim punts forts, som realment bons fent tasques concretes de les nostres feines i moltes vegades realitzem cursos, articles, conferències,… en un intent de poder aportar la nostra experiència, o bon fer, als altres. 

No sóc ingènua, la resta de tasques que potser no ens van tan bé, també s’han de fer i el dia a dia se’ns menja i es fa gairebé impossible saber que estan fent els companys en els seus respectius arxius.

Sincerem-nos, quants teniu una imatge clara de les habilitats que tenen la resta i us hi heu adreçat per demanar ajuda abans d’iniciar un projecte.  O pensem a la inversa, quants teniu una habilitat i us heu ofert a un company quan heu estat sabedors que aquest estaven iniciant un projecte i els podíeu orientar.

I ara és quan descobrireu finalment de què va aquest article, de la meva habilitat i del meu oferiment.

Ja fa anys que defenso la importància de donar a conèixer els arxius a la ciutadania i més concretament a les escoles i instituts. Si d’adults sabem que és un museu i una biblioteca és perquè de petits, o no tan petits, ens ho van ensenyar i hi vam anar, així de simple.

I igualment simple és el vincle que creàrem amb aquest record, si va ser una experiència agradable i de descobriment, la recordarem positivament, però si va ser avorrida i basada en el discurs inacabable d’un adult, la recordarem negativament. 

Doncs sí, us vull parlar de didàctica als arxius, i ja sé que no és dels temes predilectes dins del col·lectiu, ni un dels nostres serveis destacats. Justament, per aquest fet vull tornar a encoratjar-vos a trencar aquesta dinàmica, sent plenament conscient que molts esteu fent una feina fantàstica en aquest tema, però malauradament continueu sent una minoria.

He pogut comprovar, com no sóc l’única del col·lectiu que ha incorporat la necessitat d’insistir en aquest viratge cap a unes propostes didàctiques de qualitat, sé d’alguns companys i companyes que ja estan fent coses realment interessants en aquest aspecte i ja estan recollint els fruits de la feina ben feta. Com a exemple, amb gran alegria vaig llegir com la Coia Escoda Murria de l’Arxiu del Port de Tarragona el 2019, a la mateixa DaDa, també reivindicava el paper tan important que té la divulgació en l’àmbit de les escoles “Potser aquest ha estat l’error dels arxivers i les arxiveres: viure d’esquena a gran part de la societat i treballar només per un sector intel·lectual i professional elaborant productes de difusió adaptats només a les seves necessitats; oblidar-nos de les bases, de les escoles i els instituts on sens dubte hi ha la matèria primera que un dia pot esdevenir el gruix dels nostres usuaris i usuàries.”^[1]

El 2010 vaig tenir el privilegi de poder crear un taller didàctic per l’Arxiu Comarcal del Baix Ebre, en aquell moment va ser un projecte pioner, ja que no existien tallers d’aquesta mena a cap altre arxiu i l’èxit va ser rotund. Les diferents escoles i instituts de la comarca van apostar per incloure aquesta activitat dins les seves programacions i durant anys va suposar l’increment exponencial de visites d’escolars i de nous usuaris, vinculats als treballs de recerca dels alumnes i posteriorment alumnes universitaris.

Ja el 2017 em va donar per analitzar, dins del context del meu treball de final de màster a l’ESAGED^[2], què estàvem oferint els arxius en l’àmbit didàctic, i sento dir que el panorama no va ser gaire encoratjador. Tot i que l’increment d’activitats d’aquesta mena que s’estan oferint als arxius ha anat en augment, vaig poder comprovar que la manera en què s’estan oferint a les escoles i instituts, així com la forma en què es realitzen, han quedat obsoletes.

M’explico, ja des de finals del segle XVIII en l’àmbit pedagògic es van introduir canvis substancials en els mètodes educatius, analitzant i estudiant quina era la manera més efectiva de crear nou coneixement en els infants, em refereixo a grans pedagogs com Jean-Jaques Rosseau^[3] (Escola Nova); Pestalozzi (Mètode intuïtiu) o Friederich Froebel^[4] (l’infant com a centre del seu aprenentatge). Teories que van ser implementades i ampliades al segle XIX per pedagogs tan reconeguts com la mateixa Maria Montessori^[5] (Mètode Montesssori d’aprenentatge) o a casa nostre Francesc Ferrer i Guàrdia^[6] (Escola Moderna). Teories i praxi que van posar la base a la pedagogia actual, i que feien una aposta decidida per trencar a les aules amb mètodes alliçonadors i coercitius.

Inclús a  les lleis d’educació i decrets d’ordenació dels ensenyaments, ens parlen de què ensenyar ja no ha de ser fer aprendre uns temaris o lliçons, sinó que hem d’ensenyar a saber fer i incentivar als alumnes a aprendre per si mateixos. 

M’agrada utilitzar aquesta cita per explicar quin paper hauríem de jugar els arxius en l’àmbit didàctic, és d’Andreas Schleicher, físic i investigador alemany en l’àrea d’educació, responsable de PISA (Programme for International Student Assessment): “L’educació avui va molt més sobre maneres de pensar que impliquen aproximacions creatives i crítiques a la solució de problemes i a la presa de decisions. També va de maneres de treballar que inclouen la comunicació i la col·laboració, així com els instruments que es requereixen, tals com la capacitat de reconèixer i aprofitar el potencial de les noves tecnologies o, per descomptat, d’evitar els seus riscs. I igualment, l’educació va de la capacitat de viure en un món multifacètic com a ciutadans actius i compromesos. Aquests ciutadans contribueixen a determinar què volem aprendre i com volen aprendre-ho, i és això el que dóna forma al paper dels educadors”.^[7]

Actualment a la majoria d’arxius es continua apostant per fer sessions merament transmissores, on el grup d’alumnes escolta passivament com l’arxiver, o la persona encarregada de fer l’activitat, realitza una dissertació sobre els serveis que ofereix l’arxiu, les tasques que realitzen els arxivers, la documentació que hi ha a l’arxiu o les diferents sales que conformen la institució. Davant d’aquest transmissor uns alumnes endormiscats que fan veure que prenen apunts o que van omplint un quadernet amb preguntes, i que rarament són interpel·lats. 

Tampoc s’acostuma a demanar suport a altres ens, com els Centres de Recursos Pedagògics, que fa anys que donen suport a les escoles i instituts amb tot el que són materials i activitats fora dels centres educatius.

No anem bé, i no es tracta de donar a fer les activitats didàctiques a “professionals” d’ensenyament, o tenir materials didàctics més ben elaborats, va més enllà, es tracta de saber com hem de dur a terme les activitats, com ens hem d’adreçar als alumnes, com fer que participin de forma activa durant la sessió.

He tingut la sort de poder compartir vàries converses sobre aquest tema amb la Pilar Reverté, a qui considero pionera i referent en matèria de didàctica i arxius. Fruit d’aquestes, hi ha una reflexió que va marcar-me especialment, la Pilar defensava que fins i tot la típica visita a les instal·lacions de l’arxiu pot ser una experiència en la qual els alumnes siguin subjectes actius de l’aprenentatge, l’important és que ells siguin els protagonistes, els descobridors, i la nostra funció ha de ser la de l’acompanyament, guiant i convidant a la reflexió. Tot i que continuo defensant que l’estimulació a través dels sentits, l’experimentació, fomenta la llibertat personal, també reconec que no es tracta exclusivament de què l’activitat compti amb materials de qualitat  que  puguin permetre als alumnes manipular i tots sols extreure les seves pròpies conclusions, sinó que aquest aprenentatge actiu és la descoberta i això ho podem aconseguir també a través d’una visita o un PowerPoint.

I ara vindria la pregunta clau, i això com es fa?

Doncs això es fa aprenent, formant-se, com fem per saber com funciona una aplicació, com digitalitzar la documentació, com crear un sistema de gestió, com descriure la documentació, i tantes i tantes coses que necessitem aprendre a la nostra professió.

I si no podem arribar a tot, preguntant, assessorant-nos i sabent que hi ha gent al nostre col·lectiu que ens pot donar un cop de mà sobre aquest tema. Però tenint consciència que no és un tema menor, ni un servei addicional de segona, és la manera de què ens coneguin i per la meva part de conèixer-vos.

---

^[1] Escoda Murria, Coia. Els arxius i la difusió en el segle XXI. https://arxivers.com/ladada/els-arxius-i-la-difusio-en-el-segle-xxi/

^[2]Tienda Martínez, Laura; Mauri Martí, Alfred (dir.) Escola Lliure i Arxiu: un debat pendent. https://www.recercat.cat/handle/2072/335953

^[3] ROUSSEAU, Jean-Jacques. Emili o de l’Educació. Barcelona: Eume. 1990.

^[4] FROEBEL, Friederich. L’educació de l’home i el jardí d’infants. Barcelona: Eumo, 1989.

^[5] MONTESSORI, María. La Mente Absorbente. Madrid: Editorial Diana, 1998.

^[6] ESTERUELAS, Albert. Cent anys de pedagogia llibertària: el deixant de Francesc Ferrer i Guàrdia. Barcelona: Temps d’Educació, 2009, núm. 37.

^[7] http://www.oecd.org/general/thecasefor21st-centurylearning.htm