Producció i gestió documental d’un monestir femení

L’arxivística, coma a ciència aplicada a la gestió i estudi de la producció documental, ens permet organitzar, gestionar i conservar fons documentals. L’aplicació del mètode arxivístic en fons de l’Antic Règim, a més, ens permet obtenir un coneixement profund de l’organització i evolució d’institucions ja desaparegudes.  

Catalunya té una llarga i antiga tradició d’estudis monàstics. Són múltiples les recerques sobre monestirs i fonts monàstiques que s’han dut a terme a casa nostra des de l’època moderna, però especialment des de la segona meitat del segle XX. La majoria d’aquests estudis analitzen les fonts monàstiques des de postulats més històrics que arxivístics, fixant-se en el contingut informatiu de la documentació per analitzar l’evolució històrica de la institució o per emprar-la per una recerca aliena a la mateixa. Fins i tot, en els casos que els autors s’aturen a estudiar la documentació, ho fan habitualment per editar-la o per analitzar tipologies documentals concretes i les seves possibilitats d’informació i recerca. Però són pocs els estudis dedicats exclusivament a l’anàlisi de l’arxiu monàstic des de l’arxivística, que analitzin la documentació en el seu context de producció i gestió per entendre l’evolució del fons documental i de la funció arxiu en el monestir. 

Aquesta mancança se’m feu ben present com arxivera del SAF a l’hora d’endegar el tractament dels fons monàstics de les benedictines de Catalunya. I d’aquesta experiència, sorgí la idea i possibilitat d’estudiar el fons del monestir de Sant Daniel de Girona des d’aquesta òptica.^[1]

En primer lloc vaig analitzar l’evolució de la funció arxiu en aquest monestir; funció arxiu entesa com la suma d’aspectes, activitats, funcions, càrrecs… relacionats amb l’existència del conjunt documental generat o rebut per una institució productora, és a dir, l’arxiu. Però també, el seu entorn i el paper que aquest desenvolupa dins la comunitat, basant-se sobretot en l’anàlisi de la història arxivística del mateix, de les pràctiques arxivístiques que s’hi han desenvolupat al llarg dels segles, de les persones que les han dut a terme i, per tant, de la figura de l’arxiver o arxivera dins la comunitat, dels instruments de descripció produïts i emprats, de l’espai destinat a conservar i custodiar la documentació del monestir, de la seva instal·lació i emmagatzematge, de les possibles normatives establertes entorn del mateix, de les mesures de conservació i restauració dutes a terme, i, òbviament, també de l’organització de la documentació, el seu ús i la seva funció en el marc comunitari. 

L’àmpli marc cronològic d’estudi, des de la seva fundació el 1018 fins a l’actualitat (aleshores 2017), em va permetre analitzar l’evolució històrica de l’arxiu en les seves diferents etapes evolutives, identificant al llarg dels segles les pèrdues documentals, els canvis d’ús i de servei del fons, les actuacions arxivístiques i de salvaguarda i conservació, o les conseqüències de processos com les desamortitzacions de la primera meitat del segle XIX o la Guerra Civil de 1936-1939. 

Així, es va poder localitzar els espais destinats a arxiu dins el marc espacial del monestir (de la caixa de les cartes a l’abadia ‒casa de l’abadessa‒ a l’edat mitjana fins a l’estança de l’arxiu del claustre superior prop dels parladors, de la sala capitular i sota la casa de la priora); analitzar les funcions desenvolupades per l’arxiu (administratives, de custòdia, tresoreria, emmagatzematge de béns nobles comunitaris ‒com l’escudella de les malaltes‒…); observar l’evolució del càrrec d’arxiver/a de la comunitat (des de la seva oficialització el 1615 com a càrrec intern associat a la priora i vinculat amb la gestió de la caixa dels diners —conservada a l’arxiu— i amb l’auxili pràctic d’eclesiàstics i procuradors externs a partir de finals del segle XVI, fins a la seva desaparició a la segona meitat del segle XIX i reaparició un segle més tard despullat de tota implicació en l’organització i gestió documental comunitària i restringit a l’arxiu històric); identificar les actuacions arxivístiques dutes a terme al llarg del temps sobre els fons (tan les actuacions generals com les parcials, concentrades entre finals del segle XVII i primera meitat del XVIII); conèixer els equipaments amb què es va dotar l’arxiu en cada època (des de les caixes medievals a les prestatgeries i armaris d’època moderna i que ens permeten observar l’evolució de la instal·lació de la documentació, però també dels seus usos ‒aparició de taula i cadires per a la consulta‒, classificació, conservació, etc.); detectar les condicions de conservació i salvaguarda (especialment en cas de guerres, que a Girona no foren poques entre finals del segle XVII i inicis del XIX, sense oblidar la Guerra Civil de 1936-39) i també les pèrdues o eliminacions de documentació (tan les degudes a causes externes ‒guerres, inundacions, expropiacions‒, com internes ‒desinterès, abandó, aplicació de normatives d’avaluació documental…‒); i finalment la normativa d’aplicació que regeix el funcionament de l’arxiu en cada època, molt especialment la procedent de la Congregació Claustral Benedictina Tarraconense i Cesaragustana.

Aquest estudi es va dur a terme no només buidant tota la informació existent en el fons, sinó també analitzant des del punt de vista formal la documentació, és a dir, els elements físics que conformen els documents i que ens parlen de la forma en què foren elaborats, gestionats i conservats. Per exemple, cobertes, retolacions i signatures arxivístiques externes que ens permeten detectar actuacions arxivístiques concretes, la cronologia en què es van dur a terme, l’abast de les mateixes (una sèrie documental, part del fons, tot el fons…) i les mans de qui les va dur a terme (el procurador de torn, un arxiver contractat expressament, la monja arxivera…); o la orientació de les referències escrites en les cobertes dels volums o en els dors dels pergamins que parlen de la disposició dels documents en el lloc de conservació (és a dir, de la seva instal·lació, i dels possibles mobles contenidors); o les patologies dels suports que ens permeten detectar episodis de pèrdua o d’intervenció a nivell de conservació-restauració. 

Durant la mateixa recerca, mentre es buidava la documentació comptable dels fons de Sant Daniel, i també com a resultat de les tasques d’inventari, ordenació i classificació desenvolupades a l’arxiu en el marc de les tasques laborals del SAF, sorgí una nova línia d’investigació: l’anàlisi de la producció i gestió documental de la comunitat entorn la seva gestió administrativa i organitzativa al llarg dels segles. Configurant-se així un segon gran objectiu d’aquest estudi: l’anàlisi de la gestió del claustre de Sant Daniel de Girona, des de la seva fundació fins a l’actualitat. És a dir, l’estudi de l’evolució organitzativa comunitària d’aquest monestir a través de la seva producció i gestió documental.

Habitualment els historiadors s’aproximen al funcionament i a l’organització de la vida d’una comunitat en el seu monestir a través de l’anàlisi de la informació continguda en la documentació pròpia o aliena, dels resultats obtinguts en intervencions arqueològiques o en l’estudi dels paraments si s’han conservat edificacions, fins i tot en l’anàlisi d’obres d’art, dibuixos i gravats… Però s’han explotat poc les possibilitats que ofereix el mètode arxivístic pel coneixement del funcionament de les institucions d’antic règim, concretament pels monestirs. I que, en el cas que ens opcupa, es va demostrar molt productiu, no només a l’hora de tractar el fons i dotar-lo d’una classificació respectuosa i acord amb la seva gènesi productiva i evoluctiva, sinó també per obtenir una visió de conjunt i extensiva de l’organització i funcionament de la vida comunitària a Sant Daniel. Una visió que es va voler complementar amb l’estudi evolutiu dels espais del monestir en l’organització i administració de la comunitat i en el desenvolupament de les funcions i activitats del productor, és a dir, de la seva gestió documental. 

Aquesta propsota d’anàlisi conjunta es va identificar amb l’expressió «gestió del claustre» per distingir què l’anàlisi plantejat anava més enllà de la gestió documental o la gestió del procurador, i s’endinsava en una anàlisi més global de la institució i la seva concretació en un espai físic determinat. En aquest sentit, la paraula claustre s’emprà com a element simbòlic i representatiu del monestir i la comunitat, car el claustre és l’element arquitectònic comunicador i distribuïdor de les diferents estances del monestir, cada una destinada a una funció concreta, així com el quadre de classificació és l’element organitzatiu i ordinatiu de la producció documental de les diferents funcions i activitats desenvolupades al monestir.  

---

Així doncs, a partir de l’aplicació del mètode arxivístic i dels seus processos i tractaments associats, juntament amb un anàlisi i estudi dels espais del monestirs, es va poder obtenir una representació espacial de la producció documental de Sant Daniel i un coneixement profund de les funcions i activitats dutes a terme per la comunitat al llarg dels segles, que ens aproxima a la gestió del claustre del monestir de Sant Daniel, entesa aquesta com el funcionament organitzatiu de tota la seva activitat.

Els resultats obtinguts permeten afirmar que el mètode arxivísitic es demostra una molt bona eina, no només per tractar la documentació d’un fons d’antic règim i donar-li una organització acord amb el seu ordre originari (sobretot quan aquest s’ha perdut), sinó també per aproximar-se al context de producció de la documentació, que en aquest cas vol dir aproximar-se al coneixement profund d’una forma d’organització de vida femenina transcorreguda al llarg dels segles entre quatre parets.  

^[1] Brugués Massot, Irene, Producció i gestió documental d’un monestir femení. Anàlisi de la funció arxiu i la gestió del claustre a Sant Daniel de Girona (1018-2017) (en línia), Universitat de Barcelona, Disponible a: <http://hdl.handle.net/10803/593505> (consulta: 18 juliol 2020).