Tancar arxius

Semblava que no ho hauríem de veure mai en democràcia, però està passant. L’accés a la informació dels arxius s’està posant en risc a partir de decisions que no podem batejar simplement com d’arbitràries, sinó de ideològicament dirigides a la protecció de la seguretat “d’alguns”. Ho hem vist les darreres setmanes amb el tancament de la documentació que rebia la classificació de “secret” o de “reservat” de l’Archivo General Militar de Ávila. Els arguments que van emprar els responsables del Instituto de Historia y Cultura Militar (IHCM) es fonamentaven en una interpretació per la qual qualsevol document que portés el segell de “secret” o “reservat” i no indiqués cap data decidida d’obertura, hauria de ser tractat com a document classificat. Aleshores entraria suposadament en aplicació la Ley de Secretos Oficiales de 1968, encara vigent, que, en realitat, no es podia aplicar de manera retroactiva. La documentació que va ser objecte de tancament era del període de la II República i de la Guerra Civil espanyola, és a dir, de trenta anys abans de l’aplicació de la Ley. Un despropòsit fruit de l’arbitrarietat, de la interpretació poc mesurada i, com diem, d’una ideología proteccionista a favor només dels interessos de l’Estat i no dels seus ciutadans, que cada vegada es fa més evident. ¿Qui se sent insegur? L’Estat i els seus aparells. I la seva inseguretat es transforma en una regressió important en la qualitat democràtica del país. Per sort, tant la professió com la societat civil fortament compromesa amb l’obertura informativa, han aconseguit que aquesta decisió fos revertida amb la presentació d’excuses per part, ni més ni menys, que de l’Estat Major.

Altres arxius però, encara romanen tancats almenys des del 2010. L’Arxiu del Ministerio de Asuntos Exteriores, pel què fa als fons posteriors a 1931 i fins el 1968 roman inaccessible des d’un presumpte acord del Consell de Ministres del 15 d’octubre del 2010 que hauria portat per títol “Acuerdo sobre política de seguridad de la información del Ministerio de Asuntos Exteriores y de Cooperación por el que se clasifican determinadas materias.” Segons aquest acord s’haurien reclassificat com a “secretes” catorze matèries que tenien a veure amb les relacions diplomàtiques exteriors d’Espanya. L’acord no es pot consultar enlloc, no va esdevenir decret i, per tant, no es va arribar a publicar mai al BOE. Sorprenentment des d’aleshores és vigent, negant l’accés a molts usuaris, els quals han rebut respostes per escrit apel·lant a un acord que no està publicitat enlloc. No és gratuït aquest tancament. El mes de juliol de 2010 és quan Wikileaks destapa els diaris de guerra de la intervenció nord-americana a l’Afganistan i al Iraq. El mes de novembre d’aquell any, es publicaran els cables diplomàtics de l’administració nord-americana. Vivíem un dels actes d’obertura de dades “reservades” i “secretes” més massiu dels darrers anys i l’administració espanyola va ensumar el perill de la filtració d’informació sensible. El no-decret otorgava la classificació de secret amb caràcter genèric a qualsevol document que pogués posar en risc la seguretat i la defensa de España, i els seus interessos polítics, socials, econòmics i comercials. El tancament doncs, era d’una arbitrarietat absoluta i mostrava tics d’autoritarisme d’Estat. ¿Qui i com es defineix la inseguretat d’un Estat, si no ho fan els seus propis aparells? En aquesta presa de decisió ni investigadors, ni professionals, ni ciutadans hi participem. El 2012, el no-decret es tornà més rigorós encara al tancar qualsevol accés als fons històrics de l’Archivo del Ministerio de Asuntos Exteriores, enviant els fons anteriors a 1931 a l’Archivo Histórico Nacional i els posteriors, fins a 1980, al Archivo General de la Administración. Els arguments donats per no permetre l’accés a aquesta documentació, a part de no tenir clarificades les ordres pel que feia al “nou” règim d’accés, també van ser perquè la documentació no es trobava ben descrita ni inventariada. Un altre lloc comú de l’opacitat és apel·lar al “no sé on ho tenim” i al “ho tenim encara en fase d’inventari” per impedir qualsevol tipus d’accés. Tant la Ley de Secretos Oficiales de 1968 com el no-decret del 2010, están actualment en fase de revisió, però molt ens temem que la modificació que en pugui sortir será d’ordre polític i no tècnic. ¿I si la decisió sobre la classificació d’una documentació i dels seu règim d’accés es definís en una taula col·legiada com les juntes o comissions d’accés, avaluació i tria documental? ¿I si tot no ho deixéssim a la discreció d’una elit interpretadora de dubtosos i opacs criteris? ¿I si, en aquestes comissions també hi introduïssim la participació de col·lectius ciutadans que poguessin participar en la determinació dels règims d’accés a la documentació i a la informació pública?

Hi ha formes més subtils de tancament, com és la infradotació econòmica dels arxius i la no disposició de personal professional. Això ja li ha passat a altres arxius militars com ara el Archivo General de la Marina “Pardo Bazán” o encara li passa a l’Arxiu del Govern Civil de Barcelona. Passa, de tant en tant, de manera sibil·lina. O els tanquen argumentant manca de recursos o, directament, no els acaben d’obrir al públic com caldria. Sembla que tancar arxius sigui una de les formes més indolores de “tancar la boca” a la memòria, al patrimoni i a l’accés de qualitat a la informació. No hi ha mobilitzacions massa sonores a no ser que l’escàndol sigui molt gros, tal com ha passat amb el tema de l’Archivo Militar General de Ávila. Però, compte amb aquestes derives. Ho hem sentit a dir moltes vegades, la qualitat democràtica d’un Estat es pot mesurar pel grau d’obertura i la quantitat de recursos que reben els seus sistemes arxivístics. La qualitat democràtica del nostre Estat, està en dubte, minvant, fent passos cap enrere en molts aspectes. Quan un Estat se sent insegur, tendeix a prendre mesures delicades. En el cas de l’accés a la informació, el més habitual és que es comenci tancant arxius (històrics), la baula més feble de la cadena de confiança dels ciutadans. A continuació es posaran límits als arxius administratius i als centrals. Finalment, es qüestionaran les polítiques de govern obert. La mentida interesada prevaldrà per assolir els objectius polítics desitjats, no hi haurà marge per negociar cap tipus de veritat. L’Estat s’imposarà. Els arxius començaran novament una etapa obscura. En fi, potser ens hem posat una mica apocalíptics. Sempre es pot evitar. L’acció col·lectiva d’associacions d’arxivers i de la Coalición Pro-Acceso ha permès que tot un Estat Major demanés disculpes. És a les nostres mans, si efectivament ens creiem això de l’accés a la informació pública, denunciar i frenar qualsevol deriva antidemocràtica i, també cal dir-ho, per evitar qualsevol corrupció possible, per petita que pugui semblar. No ens podem rendir davant el progressiu deteriorament de la democràcia en aquest país. Desterrem les excuses barates per no donar accés a la informació dels arxius, no apel·lem al mal estat o a la manca d’inventari, no ens amaguem en aquestes actituds impròpies d’un estat modern. Però anem més enllà encara, denunciem les males pràctiques, l’ocultació, la manca d’ètica dels nostres dirigents i l’opacitat en l’acció de govern. Si diem que els arxius són una de les baules de la cadena de confiança dels ciutadans, ho diem perquè al seu capdavant hi ha arxivers i arxiveres que això ho fan possible. No ho oblidem i revindiquem-ho. No volem arxius tancats.


Notice: ob_end_flush(): failed to send buffer of zlib output compression (0) in /home/arxivers/public_html/ladada/wp-includes/functions.php on line 3743