Una bifurcació en el camí: és veritat que tanquen Twitter?

Aquests dies hem vist com la compra de Twitter per part d’Elon Musk portava també a tota una onada de topades i exabruptes entre treballadors més experimentats i el nou amo de la companyia. Hi ha hagut dimissions en viu i en directe per la xarxa social a la vista de tothom, però també qui es va acomiadar via interna a través del Slack propi de Twitter. Tot plegat començà amb un correu electrònic amb l’assumpte “Una bifurcació en el camí” que el mateix Elon Musk va enviar a tots els treballadors i en el qual informava el personal de la companyia sobre l’ultimàtum de si acceptaven el formulari on es comprometien a augmentar les hores i càrrega de feina o serien acomiadats. Anteriorment, el nou amo de Twitter ja havia acomiadat 7.500 treballadors de la companyia just quan en va prendre el control. Per si voleu veure els missatges més rellevants dels treballadors de Twitter els trobareu al hashtag #LoveWhereYouWorked.

En tota aquesta voràgine informativa hi va haver previsions de tota mena. N’hi havia que argumentaven que era una catarsi necessària per a esbrinar quin valor tenia realment salvar Twitter, a costa d’empènyer bona part dels treballadors a arribar al seu límit, i si podien seguir les exigències dels grans canvis que promet Elon Musk en aquesta xarxa social. D’altres especularen sobre les relacions de Musk i la Xina, que podria derivar en una intrusió xinesa dins la informació interna que Twitter té dels seus usuaris, en una mena d’intercanvi de favors pels marges de benefici que Tesla aconsegueix fabricant a la Xina. Com no, tampoc hi va faltar l’anàlisi anticapitalista que teoritzava sobre les possibles conseqüències de la caiguda d’un gegant tecnològic. I també ens vam trobar grans esglais de com es podria perdre un dels arxius de fons socials més important de la història contemporània, que és el que més em va cridar l’atenció a mi.

Per si us dura la inquietud, sapigueu que també n’hi ha que s’han aventurat directament a publicar un protocol sobre com abandonar Twitter i no perdre reputació d’usuaris en el procés. El meu consell personal? Calma i perspectiva, perquè diria que encara tindrem l’oportunitat de saturar de nou Twitter amb els bons desitjos pel pròxim Cap d’Any almenys. Però abans, aprofitaré que els arxius de xarxes socials poden ser novament actualitat mediàtica, i acceptaré la proposta d’escriure novament sobre la preservació de xarxes per si us ve de gust llegir-ho.

Procuraré no caure en la síndrome de Cassandra, però al sector professional de l’arxivística catalana ja fa un lustre o més que anem tractant la temàtica de preservar les xarxes socials per si mai apareixia l’amenaça que tanquessin. De fet, divendres passat 25 de novembre, feia 4 anys que obríem el perfil a Twitter de Proyecto Cuéntalo on vam explicar el propi projecte i seguim difonent testimonis de violència de gènere. Així que més que posar-me a malparlar contra els oportunistes que no fan res més que xerrar en la teoria i no actuen a la pràctica, faré una cosa que diria que no he fet mai encara i és narrar com comencen realment els projectes de preservació de xarxes socials en què he participat fins ara.

Un 17 d’agost de 2017, arriba a les pantalles dels nostres mòbils la notícia que una furgoneta està atropellant gent Rambla de Barcelona avall. Aquella tarda recordo passar-la contactant per WhatsApp amb la família que encara resisteix vivint al barri del Raval i Ronda Sant Antoni. De cop veiem que a Twitter apareix l’etiqueta #NoTincPor i que figures com Míriam Hatibi s’erigeixen en pont de diàleg perquè aquell atemptat no faci saltar pels aires la convivència social. Se succeiran els actes commemoratius posteriors en record de les víctimes i els arxius de Barcelona i Cambrils recullen els testimonis que la població ha anat deixant al lloc dels fets, recordant també la campanya de l’AAC-GD #ArxivemElMoment. Al grup de conversa interna del Grup de Treball en Transparència i Dades Obertes de l’Associació Arxivers, el Vicenç Ruiz ens parla de Documenting the Now i que ells ja tenen eines per arxivar hashtags, així que em disposo a descarregar Twarc i a provar-lo. Però de seguida m’adono que no serà tan fàcil, ja que hi ha limitacions temporals i de capacitat del meu sistema a casa que m’impedeixen poder capturar tota la informació dels hashtags del moment com #NoTincPor. Però, tot i això, aquell va ser una primera vegada i com acostumen a fer les primeres vegades, ens ensenyaria que les coses importants s’han de preparar amb previsió i coneixent molt bé com funciona tot plegat abans de posar-s’hi. Però mira, per fi descobria una aplicació pràctica de captura i preservació de xarxes socials, ja que fins llavors només havia pogut elucubrar amb suposicions i casos hipotètics.

Passen les setmanes, i per si aquell mes de setembre de 2017 no tinguéssim prou emocions amb la campanya electoral d’un referèndum d’independència, va i comprovo com a l’Estat espanyol, crear un repositori obert a GitHub per arxivar el codi de la web del referèndum d’independència que se celebraria a Catalunya l’1 d’octubre, et podia portar a ser citat a comissaria i també als jutjats, perquè un fiscal va creure que se t’havia d’investigar a tu i un grapat de persones més per sedició, desobediència, organització criminal i malversació de cavals públics. A males podien caure de 15 a 25 anys de presó segons el Codi Penal espanyol de llavors. Però tampoc ens lamentarem massa ara quan finalment mesos més tard, un jutge va entendre el raonament d’aquella acció i va arxivar el cas, com havia de ser. Doncs va i enmig d’aquella voràgine no se’ns acut res més que contactar amb Documenting the Now perquè hem de capturar els hashtags del debat a Twitter al voltant del referèndum d’independència. És així com iniciem una conversa més estable amb l’Ed Summers i el seu equip en la que nosaltres aportaríem el coneixement informatiu sobre quins hashtags eren més rellevants i ells s’encarregarien de la captura tècnica. Aquella captura tindria el seu moment més emotiu quan l’Ed ens visitaria al Congrés d’Arxivística de Catalunya de l’any 2019 a Sant Feliu de Guíxols, fent-nos entrega física d’aquella captura que fins llavors s’hostatjava per seguretat als Estats Units.

Dijous 26 d’abril de 2018 cap al migdia. M’assec per dinar a una terrassa de l’edifici on té les oficines Agbar on jo treballava llavors. De cop al mòbil surt la notícia que s’ha publicat la sentència del Cas de la Manada. Mentre vaig llegint preocupat la notícia, les noies de la taula del costat acaben de rebre la notícia també i es posen a relatar experiències on s’han vist assetjades arreu, i m’adono que d’aquella notícia del dia en sortiran hashtags. El dia es farà llarg, però encara se’n faran més les setmanes posteriors. Si aquell dijous em preocupa saber si #NoEsAbusoEsViolación serà definitivament el hashtag més actiu, la cosa es complicarà quan vegi que apareix aquell cap de setmana un hashtag amb testimonis en primera persona molt més directe i que va agafant un volum encara més alt: ha nascut el hashtag #Cuéntalo. I el que m’esperarà seran dies i nits en vetlla veient un terminal de l’ordinador de casa on l’aplicació Twarc estarà oberta dies i dies seguits, amb mi davant seu mirant que el cursor del terminal amb GNU/Linux no deixi de parpellejar perquè si es para llavors podria ser que el meu per llavors modest ordinador de sobretaula s’hagi saturat. Si el sistema de captura es bloqueja, em quedo sense espai al disc dur o se’n va la llum de casa, puc perdre ves a saber quina quantitat de testimonis al llarg d’aquelles hores, dies i setmanes. Alguns d’aquests problemes no els podria resoldre fins molt temps després amb un ordinador de més capacitat i instal·lant un sistema d’alimentació ininterrompuda a casa. La resta és història i la teniu explicada a la web de Proyecto Cuéntalo, un projecte que ens portaria durant anys a recórrer les principals capçaleres informatives tant de Catalunya com de l’Estat espanyol.

Arribem a un 28 de juny de 2019. Estic de vacances a Madrid, i penso passar tot aquell cap de setmana de concert en concert al Download Festival, veient un munt de bandes de la meva adolescència que tenia pendents. Però el que havia de ser un divendres matí a l’habitació de l’hotel dormint totes les hores possibles per poder aguantar despert el màxim d’hores la nit pròxima, no serà ben bé així. Ja fa uns dies que uns incendis estan arrasant la Ribera d’Ebre, i tot i que a Madrid allò no és l’actualitat informativa de la setmana, alguna cosa havia anat rebent pel meu compte. Doncs bé, aquell matí de finals de juny, a les 9:51 em desperta la trucada del Gerard Mercadé, director de l’Arxiu Comarcal de la Ribera d’Ebre, que disculpant-se per trucar-me en plenes vacances, em consulta la possibilitat de si m’interessaria dur a terme una captura dels testimonis i fotografies que s’estan publicant aquells dies a Twitter sobre els incendis. Agafo el meu portàtil que sempre duc als viatges per consultar coses i planificar visites per l’indret on em trobi, i faig una primera cerca de hashtags del moment que ja capturaré quan torni a casa. És així com neix el projecte de fons #ArxivemElFoc que vam poder presentar l’any 2020. Aquell projecte potser no va tenir el gran impacte mediàtic dels anteriors, però va demostrar que també es podien contemplar projectes de captura i preservació a nivell molt més local sobre memòria social concreta d’un territori de Catalunya en un moment i fets molt determinats.

No voldria deixar-ho només en la meva experiència personal i també anomenaré la campanya de l’Associació d’Arxivers de Catalunya que l’any 2020 impulsà amb el nom #ArxivemLaCovid19, i que es capturaria també focalitzant-ho al cas de Reus a partir de la proposta que se’m va fer des de l’Arxiu de Reus a partir d’una proposta que em va fer l’Elisenda Cristià arxivera de Reus. Aquell any no només faríem captures del hashtag sinó que també participaríem en xerrades i conferències, com per exemple una del Consell Internacional d’Arxius dins de la Setmana Internacional d’Arxius sobre com havíem treballat tots aquests anys amb dades obertes i arxius socials.

I per trobar una aportació final, explicar que el 2021 decideixo que és hora de recopilar anys d’experiència, així que en uns dies lliures, vaig dur a terme un projecte ambiciós que feia anys que em rondava pel cap cada vegada que em preguntaven “i tot això que expliques com ho podem fer nosaltres?”, així que vaig crear el portal How To Archive It. Un lloc on podeu trobar xarxa social, servei per servei, aplicació per aplicació, de quina manera podeu exportar les vostres dades, arxivar-les i després ja decidireu com les preserveu abans que tanquin.

Segur que m’he deixat molts més projectes, i us animo que si us sembla bé, els comenteu al llarg d’aquests dies a les xarxes socials i acabem d’evidenciar que l’arxivística catalana sí que ha parlat de com capturar i preservar xarxes socials. Una altra cosa és si s’han trobat orelles que escoltessin i entenguessin el que explicàvem. Perquè a la pregunta de “s’està preservant el que es publica a Twitter?” la resposta és sí. Però s’està fent des de l’activisme tant d’arxius públics com privats, de forma puntual i amb mitjans que s’aconsegueixen sobre la marxa. Tot i que hem d’agrair que hi ha hagut projectes que sí que han rebut gran finançament i amb els quals s’han pogut publicar moltes dades i informació arxivada en obert per a ús públic en forma de fons d’arxius socials i datasets. També és cert a més, que al cap dels anys hem assolit grans fites dins de Twitter com que ens aprovessin l’accés Twitter Academic l’any 2021, que ens permet fer captures des dels inicis d’aquesta xarxa sense limitacions de temps ni mida, però pel camí no sabem quants perfils i missatges rellevants s’hauran perdut.

I no us ocupo més temps. Només he volgut aprofitar l’oportunitat de desfogar-me i explicar un grapat d’anècdotes casuals d’aquests anys sobre dur a terme projectes pràctics de captura i preservació de xarxes socials. Perquè a vegades tan sols cal una trucada, un missatge o un correu electrònic per respondre amb un: Fem-ho.