La UNESCO (2003) alerta en la seva “Carta sobre la preservació del patrimoni digital” que el patrimoni digital es troba en perill de desaparició i que la preservació d’aquests objectes digitals requereix un treball específic en els processos de producció, manteniment i gestió.
De manera similar s’expressa la “Declaració de Vancouver” (UNESCO/UBC, 2012) en assenyalar que grans quantitats d’informació digital es perden per diversos motius, com el desconeixement de la seva importància, la falta de capacitació, la falta de recursos econòmics o l’existència de marcs legals i institucionals incomplerts.
Per part de la professió arxivística hi ha una clara consciència sobre la importància d’establir polítiques, estratègies, processos, instruments i col·laboracions per a la preservació dels actius digitals; és més, alguns d’aquests objectes, pel seu valor perdurable, esdevindran patrimoni cultural i digital per a les generacions futures. Aquesta consciència es vincula a la funció social de l’arxivística en tant que salvaguarda de la “memòria” (Mancipe-Flechas & Vargas-Arbeláez, 2013) i s’emmarca en un horitzó ètic i polític envers la societat i els actius digitals que, en el cas català, s’il·lustra en el codi deontològic dels arxivers catalans (AAC, 2002).
No obstant, existeixen una sèrie de reptes i problemàtiques entorn al manteniment i la preservació del patrimoni digital que van més enllà de l’obsolescència tecnològica, tot i que també constitueix un desafiament. Reduir el problema a la tecnologia ens impedeix veure que existeixen altres àmbits com les persones, processos i actius digitals que participen dins un context relacional on es generen diverses dinàmiques de col·laboració però també de poder.
Així doncs, en l’actual era líquida i canviant coexisteixen una pluralitat de perspectives i dinàmiques entorn de la gestió dels objectes digitals (manteniment, preservació, etc), amb especial èmfasi en allò que guardem, com ho guardem i qui ho guarda.
Fins a quin punt els i les professionals tenim poder sobre els documents que custodiem? De què parlem quan parlem de públic i privat? En aquest context líquid, on les fronteres entre el que és públic i el que és privat es difuminen existeixen dependències tecnològiques i perduren vells hàbits. En quina posició deixa a les institucions públiques les relacions canviants dels proveïdors tecnològics? Existeixen alternatives als monopolis tecnològics de determinades empreses? En un medi on els marcs institucionals i legals aposten per la configuració d’espais de cocreació público-privats (Estratègia europea de dades; Agenda Espanya Digital 2026) i es propugna la necessitat d’establir marcs de cooperació i col·laboració per al futur del patrimoni digital (UNESCO, Agenda Espanya Digital 2026), es fa necessari reflexionar entorn de les dinàmiques horitzontals i verticals que es generen i sobre l’articulació entre allò privat i allò públic en un context d’interacció de múltiples actors.
La Jornada, que s’estructura a l’entorn de tres línies de debat, pretén reflexionar sobre el futur del patrimoni digital i les dependències i cooperacions que germinen a l’era líquida des d’una perspectiva científica, social i humanística, tot transitant entre la reflexió teòrica i l’anàlisi de la pràctica:
En darrer terme, la Jornada vol fer-se ressò de les preocupacions teòriques, i preocupacions pràctiques i polítiques, i donar resposta -o almenys reflexionar- sobre les qüestions plantejades. És per aquest motiu que la JEiD es planteja com un espai de debat entre àrees de coneixement tan diverses com l’arxivística i la gestió de documents, l’economia, la comunicació o el dret. Només una conversa i reflexió multidisciplinària ens pot ajudar a entendre les transformacions i les dinàmiques socials i polítiques que es generen i les afectacions que aquestes dinàmiques poden tenir en el futur del patrimoni digital.
Paraules clau
MEMÒRIA DE LA XV JORNADA D’ESTUDI I DEBAT 2024