Els valors del cinema familiar

Des del moment que la tecnologia va fer possible conservar en imatges els records de la vida en família, aquesta activitat es va estendre fins a esdevenir una necessitat humana no vital de primer ordre. Pel que fa a les imatges en moviment, el punt de partida cronològic el situem l’any 1923, moment en què van aparèixer al mercat dos sistemes que permetien fer pel·lícules en l’àmbit domèstic: el Pathé Baby, en format de 9,5mm, i el de la companyia Eastman Kodak, en format de 16mm. Tots dos tenien en comú que feien servir pel·lícula en base d’acetat de cel·lulosa, un material segur, exempt del risc d’inflamabilitat que patien les pel·lícules de nitrat que es projectaven a les sales de cinema. Aquests sistemes es caracteritzaven també per emprar càmeres i projectors de petites dimensions, molt més manejables que els equips de 35 mm i  d’un cost més assequible.

Podem afirmar, doncs, que fa aproximadament un segle que el cinema es va endinsar a l’interior de les llars. No només el cinema que es podia adquirir a les botigues especialitzades com els curts còmics de Charlot o Harold Lloyd, els documentals geogràfics o els dibuixos animats, sinó també aquell que els mateixos usuaris filmaven amb les seves càmeres. L’aparició d’aquesta tecnologia va dur als amants del setè art a realitzar les seves pròpies pel·lícules, en alguns casos amb una intenció creativa o artística i, en altres, només per a preservar els records de la vida en família. En aquest sentit, diferenciem l’anomenat “cinema amateur” del “cinema familiar o domèstic” en tant que en el primer hi és present la voluntat de realitzar obres de creació. En les pel·lícules de ficció hi ha un argument o un guió més o menys elaborat, una caracterització dels personatges i un muntatge, mentre que en el cinema documental existeix el propòsit de reflexionar al voltant de qualsevol aspecte de la realitat i deixar-ne testimoni. Donar a conèixer les creacions dels primers cineastes amateurs a Catalunya és precisament l’objectiu de l’exposició “Fora de casa. Cinema amateur a Catalunya 1924-1940…” que es pot veure aquests dies a la Filmoteca de Catalunya i que s’emmarca en els actes de commemoració del centenari del cinema amateur al nostre país.

En les pel·lícules familiars, per contra, no acostuma a haver-hi una planificació ni un discurs narratiu. L’objectiu de la càmera es deixa emportar per l’atenció espontània d’aquell que mira. La intenció creativa es restringeix pràcticament a l’enquadrament i la composició dels plans, i no hi ha una voluntat explícita de documentar uns fets concrets. Quant als aspectes tècnics, no acostuma a haver-hi un muntatge i en la majoria dels casos no estan sonoritzades. 

Els consumidors d’aquestes pel·lícules solen ser les mateixes persones que les protagonitzen, els mateixos familiars que en un determinat moment es reuniran a casa i faran una sessió de cinema on es projectaran aquelles imatges. Roger Odin, en el seu article El cine doméstico en la institución familiar defineix aquest tipus de cinema com aquell realitzat “(…) por un miembro de una familia a propósito de personajes, acontecimientos u objetos ligados de una u otra manera a la historia de esa familia, y de uso preferente por los miembros de esa misma familia”^[1].

En un fons de pel·lícules familiars no sempre hi trobem un únic autor. Habitualment és el pare de família qui filma les imatges, però en ocasions ell mateix apareix a la filmació, per la qual cosa són altres membres de la família els que agafen la càmera. Per exemple, en aquesta pel·lícula familiar del fons Antoni Varés, ell mateix apareix amb un nadó en braços. (Al fons veiem el campanar de l’església de Sant Feliu i la Torre de la Francesa avui desapareguda).

Tot i que cada fons de pel·lícules familiars reflecteix els interessos particulars dels seus autors, en totes elles hi ha un objectiu comú: preservar els records de la vida en família. Com dèiem al principi d’aquest article, existeix una necessitat humana de conservar els records en imatges motivada per certs aspectes de la nostra psicologia. Aquests records reforcen el nostre sentiment de pertinença a una família. Són el nostre passat, però també el llegat que deixarem als nostres descendents. L’aparició dels avis, de nosaltres mateixos quan érem nens, d’un entorn geogràfic i social que ha canviat, ens ajuden a visualitzar el pas del temps i a reforçar la nostra identitat.

És obvi que aquest tipus de filmacions se segueixen fent avui dia amb altres tecnologies diferents de la pel·lícula cinematogràfica. Ja a mitjans dels anys 80 del segle passat les càmeres cinematogràfiques (en format Super-8) començaren a desaparèixer i a donar pas a les càmeres de vídeo en formats domèstics com VHS o Video-8. A partir del canvi de segle començà a introduir-se el vídeo digital i avui dia moltes d’aquestes gravacions es realitzen amb un telèfon mòbil, per a un consum immediat i sense una consciència clara del temps que puguin perdurar. Podem pensar que l’interès que posem en la conservació d’aquestes imatges és directament proporcional a l’esforç que ens suposa captar-les. Avui dia gravem vídeo i imatges de forma compulsiva i no ens preocupem massa del destí que puguin tenir.

Pel que fa als arxius, cal dir que l’interès pel cinema domèstic ha crescut en els darrers anys i s’han fet campanyes a les filmoteques per a la seva recuperació. El cinema domèstic ha estat inclòs en molts documentals, sobretot biogràfics, però també d’altre mena i, per citar només un exemple, Televisió de Catalunya va fer un programa titulat “Material sensible” on es traçava un recorregut per la història del segle XX utilitzant diverses col·leccions de pel·lícules familiars. Però el cinema domèstic està molt lluny encara d’estar ben conservat als arxius. A l’article Evolución histórica y temàtica del cine doméstico espanyol^[1], de Pedro Nogales Cárdenas i José Carlos Suárez Fernández es dibuixava un panorama (l’any 2010) on la preocupació institucional per aquests documents era encara bastant incipient: “La recuperación y catalogación del cine doméstico no es una prioridad de las filmotecas, que en muchos casos ya están desbordadas con el trabajo diario de recuperación y restauración del cine profesional. (…) Pero es cierto que muchas filmaciones domésticas se conservan en archivos locales, museos o centros de investigación locales. Centros para los que estas filmaciones son verdaderas joyas documentales porquemuestran imágenes inéditas de sus localidades; però en muy contadas ocasiones estos lugares reúnen las condiciones necesarias para la conservación de estos materiales o tienen el personal adecuado para el tratamiento de las mismas. En Cataluña encontramos dos ejemplos como el CRDI (Centre de Recerca i Difusió de la Imatge) de Girona o el recientemente inaugurado Centre de la Imatge Mas Iglesias de Reus que son más una excepción que una norma habitual, aunque el ejemplo parece que empieza a cundir en otros lugares de España”.

Al CRDI conservem 700 pel·lícules familiars de distintes èpoques repartides en diferents formats (9,5 mm: 177, 8 mm: 35, S8: 453, 16 mm: 35). La més antiga data del 1926, es a dir, dels inicis del cinema familiar, i la més moderna del 1987, quan la cinta magnètica de vídeo substituïa la pel·lícula cinematogràfica com a principal suport per a l’enregistrament d’imatges en moviment. La més antiga pertany al fons Josep Pérez Tolsanas, es titula Borrassà i està datada el 17 de maig de 1926. De fet, és la més antiga que podem datar amb precisió, perquè hi ha altres pel·lícules d’aquest mateix fons de l’any 1926, en les quals no consta el dia i el mes. Els rètols que en alguns casos s’incloïen a manera de títol ajuden molt en la datació i també en la identificació de llocs i persones.

Pel que fa als valors del cinema familiar, el primer que podem dir i resulta bastant obvi, és que les pel·lícules familiars són un testimoni immillorable per conèixer com era la vida de les famílies en una època determinada. Ara bé, cal tenir en compte que aquestes imatges no ens dibuixen la realitat sencera. El que veiem són només els aspectes feliços d’aquestes vides, ja que (com passa també avui dia) la duresa i les contrarietats de la quotidianitat no acostumen a immortalitzar-se. És a dir, que el que mostren aquestes pel·lícules no és la realitat, sinó una recreació fictícia de la vida familiar construïda a partir d’elements reals. En el mateix article citat abans, Roger Odin ho expressa d’aquesta manera: “La diégesis del cine doméstico es una recreación mítica del pasado vivido. Una ficción familiar nacida del trabajo de los destinatarios sobre elementos que no poseen por sí mismos ese carácter ficcional.” 

És difícil trobar pel·lícules familiars que mostrin quelcom diferent d’aquests moments feliços. Les filmacions se centren en els moments de celebració i de lleure que s’allunyen de la rutina quotidiana: el Nadal a casa, els batejos i les comunions, les excursions a la platja, els viatges a l’estranger, les festes majors o les festivitats religioses com la Setmana Santa o el dia de Corpus. L’única rutina que apreciem és la que afecta als infants nadons, als quals veiem en el moment de menjar i dormir, durant el bany o mentre es desplacen a dins del cotxet. Aquests pocs moments de quotidianitat a l’interior de la llar es tradueixen en situacions d’intimitat. Per a l’arxiver audiovisual que contempla aquestes imatges és inevitable experimentar en certes ocasions un sentiment d’intromissió en la intimitat de les persones, i alhora un reconeixement, de vegades nostàlgic, de la pròpia vida en família.

Podem afirmar, doncs, que existeixen uns interessos que són inherents a la condició humana, per exemple, la filmació insistent d’un nadó durant els seus primers mesos de vida, i d’altres que són un reflex dels costums i les modes de cada època. En aquest sentit, resulta rellevant que en diversos fons familiars trobem els mateixos viatges al santuari de la Mare de Déu de Lorda, al parc zoològic de Barcelona, a l’abadia de Montserrat o a Andorra. 

El cinema familiar com a document

Abans hem esmentat que el cinema familiar no té normalment la intenció de documentar un esdeveniment històric, però això no sempre és així. Hi ha alguns autors que són més o menys conscients que amb la seva càmera poden deixar testimoni del seu entorn en transformació. Al CRDI en tenim alguns exemples, com les imatges de la construcció de la presa de Susqueda, el darrer viatge del carrilet de Sant Feliu o la inauguració de l’aeroport Girona Costa Brava, entre altres. També trobem personatges rellevants de la vida pública com el president Josep Tarradellas, en la seva visita a l’Exposició de Flors de Girona l’any 1978, o el president del Govern espanyol Adolfo Suárez a la platja de Sa Riera (Begur) l’any 1977. En el fons Família Aguilella Ribot, per exemple, apareix el músic i compositor català Eduard Toldrà. En el fons Ramon de Batlle de Cal Ros (actualment en procés de catalogació) apareixen els artistes Modest Cuixart i Josep Guinovart; en el fons Família Pardàs Roig el músic Xavier Cugat. 

Una altra característica destacable d’aquestes pel·lícules familiars és la presència d’indrets habitualment poc filmats. Si fem un cop d’ull al conjunt de fons audiovisuals del CRDI, veurem que, pel que fa a la ciutat de Girona, hi ha espais que estan molt ben representats, com la catedral, el passeig Arqueològic, la Rambla de la Llibertat o la Devesa, mentre que gairebé no existeixen testimonis gràfics de determinats barris. Un bon exemple el trobem en les pel·lícules del fons Família Pardàs Roig que contenen imatges inèdites del barri de Santa Eugènia als anys 60 del segle passat.

Les pel·lícules del fons Josep Pérez Tolsanas ens mostren les primeres colònies de vacances a les platges de Llançà. Les nevades més importants del segle XX al nostre entorn han quedat documentades en les pel·lícules de Francesc Solà Camps, Jordi Bosch Mollera, Josep Maria Terés Grau o Joan Mellado Campmajor. Les filmacions de Diumenge de Rams o del dia de Corpus dels fons Francesc Solà Camps, Antoni Varés Martinell o Jaume Curbet Boj són un reflex de la religiositat de l’època. Els rols de gènere en la societat queden reflectits en els vestits i les joguines dels nens. En tots aquests exemples (i en molts altres que no podem aquí analitzar) es fa palès el valor documental del cinema familiar per a la recerca en àmbits com la història, la història de l’art, la sociologia o l’antropologia, per citar-ne alguns. 

---

^[1] Nogales Cárdenas, Pedro; Suárez Fernández, José Carlos. Evolución histórica y temática del cine doméstico espanyol. A La casa abierta: el cine doméstico y sus reciclajes contemporáneos / coord. per Efrén Cuevas Álvarez, 2010, ISBN 978-84-96582-63-7, p. 89-120

---

^[1] Odin, Roger. El cine doméstico en la institución familiar. A La casa abierta: el cine doméstico y sus reciclajes contemporáneos/ coord. per Efrén Cuevas Álvarez, 2010, ISBN 978-84-96582-63-7, p. 39-60