Aquest és el lema triat per al divuitè Congrés d’Arxivística i Gestió de Documents de Catalunya. Pot semblar una mica xocant, però si fem un repàs a les últimes edicions (“Preservació Digital. Accés permanent”, Lleida, 2015; “La gestió documental: el futur (és) ara!”, Reus, 2017; “L’arxiu social: de servei a comunitat”, Sant Feliu de Guíxols, 2019), tant als enunciats com, sobretot, als continguts, veurem que segueix una mateixa línia de debat sobre les potencialitats i l’abast de la nostra disciplina.
No cal dir que vivim uns anys convulsos a nivell social, econòmic i polític. Una prova més d’aquest escenari és la nova convocatòria d’eleccions al Parlament de Catalunya. Com cada vegada que es produeix aquesta situació, avaluem des de l’AAC els temes que el nou govern haurà de tractar en relació a l’àmbit dels arxius i la gestió de documents.
El Pla d’Arxius i Gestió Documental de Catalunya va endavant. Ara que s’apropen els mesos decisius per a la seva aprovació, del Pla en parlarem molt més sovint, el tornem a posar sobre la taula i en reclamarem la seva aprovació valenta.
Entre els passats dies 21 i 25 d’octubre, l’Associació d’Arxivers-Gestors de Documents de Catalunya va assistir a la Conferència del Consell Internacional d’Arxius celebrada a Adelaide sota el lema “Dissenyar l’Arxiu”. Són diversos els motius que ens impulsaven a no faltar a aquesta cita. D’entrada, les obligacions derivades com a membres del comitè executiu de la Secció d’Associacions Professionals (ICA-SPA), també la presentació d’una ponència sobre el projecte #Cuéntalo que, de fet, va donar títol a la sessió en què s’hi encabí. Però, sobretot, l’AAC hi va ser perquè es tractava d’una Conferència dedicada fonamentalment a repensar la funció i l’estructura dels arxius en el marc de l’actual societat digital.
Pocs motors de canvi s’observen en l’àmbit de l’arxivística catalana que no vinguin per la via de l’activisme dels nostres professionals o pel procés inexorable de digitalització de les nostres tasques ordinàries. Evidentment que hi ha causes conjunturals de primer ordre que ens fan veure les coses amb més ombres que certeses, però no ens podem tancar en nosaltres mateixos tot esperant una esperança que desbloquegi una situació socioeconòmica ben complexa a Catalunya. Cal continuar amatents als sectors més dinàmics.
Com han de ser els arxius del segle XXI? Aquesta és la interpel·lació que ens fa l’ICA aquest any 2019. La funció arxivística té una vocació clarament orientada al futur i dissenyar com ha de ser el futur dels nostres arxius és cosa de tots i totes: professionals, Govern i ciutadania hauran de ser-ne corresponsables.
Els arxius han entrat, en aquests primers mesos de l’any, a l’agenda parlamentària catalana, i des de l’AAC-GD s’ha vist la necessitat de fer-los visibles a les més altes autoritats del país, abordant amb elles la situació actual del Pla d’Arxius i Gestió Documental, la situació dels arxius al país i la necessitat d’una voluntat política de dotar-los d’una autoritat i d’un rang que avui no tenen.
El Consell Nacional d’Arxius i Gestió Documental de Catalunya ha aprovat aquest mes de desembre l’impuls al Pla d’Arxius i Gestió Documental de Catalunya. Disposar d’aquest pla, llargament reivindicat per l’AAC-GD, permetrà revisar en profunditat el Sistema d’Arxius de Catalunya i avançar en l’establiment de noves estratègies en polítiques d’impacte social de l’arxivística del nostre país.
El primer contacte amb la nova direcció general responsable del Sistema d’Arxius de Catalunya (SAC) ja s’ha realitzat. La disponibilitat ha estat òptima des de bon principi i hem pogut creuar ja les primeres impressions sobre els problemes de país que el SAC ha d’afrontar.
Com cada any els serveis d’arxiu i gestió documental de Catalunya (i de tot el món) commemoren el Dia Internacional dels Arxius el 9 de juny. Dins de les estratègies de posada en valor dels actius d’informació que gestionen, aquest és un dia més que significat.
Semblava que no ho hauríem de veure mai en democràcia, però està passant. L’accés a la informació dels arxius s’està posant en risc a partir de decisions que no podem batejar simplement com d’arbitràries, sinó de ideològicament dirigides a la protecció de la seguretat “d’alguns”.
