Conversem d’arxius amb… Remei Perpinyà

Breu biografia 

Doctora en Història i professora titular de la Universitat Autònoma de Barcelona i responsable de recerca de l’Escola Superior d’Arxivística i Gestió de Documents de la UAB, on ha impartit les assignatures d’Introducció a l’arxivística i Mètodes de descripció i recuperació de la informació, i ha estat la coordinadora dels Treballs de Fi de Màster. 

Ha estat cap d’estudis de l’Escola Superior d’Arxivística i Gestió de Documents (des del 2002 fins al setembre de 2006) de la Fundació UAB. Va col·laborar amb el Servei de Documentació d’Història Local de la UAB des del 1986 fins al 1992 i des del 2012 al 2020 va ser membre del Comitè Executiu de SIBHIL· LA. Servei d’Informació Bibliogràfica i de Documentació d’Història, Llengua, Literatura i Art de Catalunya de la UAB. He estat membre igualment del Consell Nacional d’Arxius de Catalunya (2006) i de la Junta directiva de l’Associació d’Arxivers -gestors de Documents de Catalunya (1997-2001), així com del Comitè de la Section for archival Education and Training of International Council on Archives (del 2008 al 2012). 

Ha estat vinculada al Programa de Doctorat en Història Comparada, Política i Social, específicament a la línia de recerca “Història actual: història i testimonis”. I a diferents grups de recerca, l’últim dels quals ha estat:  2017-SGR0818. Política, Institucions i Corrupció a l’Època Contemporània, del Departament d’Història Moderna i Contemporània de la UAB. 

Les seves investigacions han estat vinculades al camp de l’arxivística i la gestió de documents.

En primer lloc, et volem felicitar per la teva ben merescuda jubilació. Han estat molts anys els que has dedicat a la formació de professionals en l’arxivística d’aquest país. 

· Mei, amb gairebé un quart de segle a les espatlles de l’ESAGED, tu que n’has estat una de les seves ànimes. Quina valoració en fas?

Molt positiva. L’Esaged ha estat un dels pilars de l’arxivística a Catalunya perquè ha permès dotar de formació de qualitat a tots els arxivers del nostre país. Pràcticament tots els professionals que estan en aquests moments treballant als arxius de Catalunya han passat per l’Esaged. Això ha ajudat a cohesionar el col·lectiu perquè molts es coneixen de l’Escola i es reconeixen Esaged. Segurament hi ha coses a millorar i en podem parlar després però n’hi ha que s’han fet molt bé. Una de les que valoro amb més encert és la complicitat que s’ha creat des de l’inici de l’Esaged amb l’Associació de Professionals de l’Arxivística i la Gestió de Documents i amb els arxius de Catalunya, que sempre han recolzat la idea, no tan habitual, de remunerar les pràctiques curriculars. Els arxivers i arxiveres sempre han estat disposats a col·laborar amb l’Escola tan com a professors o com a membres de tribunals de final de màster o directors de TFM. Un altre aspecte de valoració positiva és que la creació de l’Escola ha permès organitzar una formació integral i dinàmica que partint d’una formació de base -que és el Màster i que dona accés a exercir la professió- també ha pogut organitzar cursos de postgrau i d’especialització d’acord amb les necessitats d’una professió dinàmica que s’ha transformat d’una manera molt important durant els vint anys que han passat des de la constitució de l’Escola. La seva vinculació a la FUAB ha permès aquesta flexibilitat i adaptació. 

· Des del punt de vista personal com ha estat l’evolució de la formació en el nostre sector en els darrers anys?

La història de la formació dels arxivers a Catalunya comença a la dècada de 1980, quan amb l’administració autonòmica es va impulsar la creació d’arxius, es va crear l’Associació d’Arxivers i es va veure la necessitat de dotar de formació tècnica i especialitzada als professionals dels arxius, que fins llavors havien estat autodidactes. 

La primera formació especialitzada en arxius i de nivell universitari va començar en una època tan tardana com 1989. Quan jo vaig entrar a treballar a un arxiu el 1986 tenia una formació d’historiadora, com tots els meus col·legues. I vam aprendre amb la pràctica, amb una gran dosi d’entusiasme i d’estimació per la professió. 

El 1989 ja vam poder assistir al primer Màster, que va organitzar l’Associació amb la UAB. Era tal la necessitat de formació que la primera edició va tenir molt èxit i se’n van programar almenys vuit edicions fins a la creació de l’Escola el 2002. Jo vaig assistir a la segona edició del màster (1990-1992). Era ben diferent del d’ara, en el sentit que era més breu (tenia 50 crèdits) i el vessant patrimonial hi tenia un pes important. Els arxivers més veterans es van reinventar com a docents i vam comptar amb figures importants de l’arxivística internacional que van venir a fer classe. Podem mencionar, per exemple, Michel Duchein, Carol Couture o Michel Roberge. En aquell moment, com es pot veure, la influència francesa i canadenca era molt present a l’arxivística catalana.

A finals de la dècada de 1990 ja es va veure que aquell primitiu màster era insuficient i es va lluitar per aconseguir una infraestructura més potent, el que va portar a la creació de l’Esaged el 2002. En una dècada es va construir des de zero una plataforma educativa que va permetre que l’arxivística catalana creixés de manera molt important. 

· A dia d’avui en quin estat es troba la formació de professionals arxivers?

Estem ja en un període de maduresa. Els professionals que treballen als arxius tenen formació especialitzada. Disposem d’una Escola dedicada de manera exclusiva a la formació de l’arxivística i a potenciar la recerca. 

Ara bé, són moments de canvi perquè l’Arxivística ha de veure quin paper li correspon en el món de la intel·ligència artificial de la gestió de les dades. En aquest context, la formació s’ha d’anar adaptant a les funcions i competències que assumeixen i assumiran els nous arxivers.

Aquest repte no és fàcil perquè és difícil preparar als professionals que exerciran una funció que encara no existeix o que serà molt diferent de com és ara. Fins i tot, trobar personal docent que tingui prou coneixements per fer-ho és complicat. 

Per fer-hi front caldrà que els programes i metodologies docents siguin flexibles i s’adaptin als nous temps. En aquesta línia, l’Escola ha encetat un nou màster titulat Arxivística i Governança de la informació per tal d’integrar els coneixements i les habilitats sobre la gestió de les dades. Tanmateix, també els arxivers hauran d’assumir que l’exercici de la professió requereix de formació continuada al llarg de tota la vida professional. 

· Segons el teu parer, què li cal al sistema universitari per millorar?

Més que parlar del que li manca al sistema universitari en genèric, m’agradaria reflexionar sobre què li falta a la formació universitària en Arxivística. La fórmula que plasma l’Esaged ha tingut molts avantatges, com la flexibilitat a l’hora de dissenyar programes formatius i contractar professorat molt especialitzat. Això ha permès crear titulacions professionalitzadores.

El sistema universitari ha de trobar l’equilibri entre la formació bàsica i teòrica i una formació més professionalitzadora. En el cas de l’Arxivística s’ha primat l’enfocament professionalitzador i potser ara caldria potenciar la formació més teòrica i impulsar la recerca.

· Algunes veus són critiques amb la ESAGED de formar un model de professionals molt allunyat del vessant tradicional patrimonialista. Que me’n dius? Estan motivades les critiques? Caldria revertir el biaix tecnològic?  

Crec que en part és veritat. Com no pot ser d’altra manera, l’Escola és deutora del seu temps i l’arxivística a Catalunya durant aquests anys primer necessitava professionals formats en la gestió de Documents en paral·lel al naixement de l’administració autonòmica i a la consolidació de l’administració local en democràcia. I després requeria que estiguessin formats en la transformació digital i de l’administració pública i les exigències de transparència i retiment de comptes. 

Però, a més, el col·lectiu ha lligat el seu creixement a la gestió documental. D’alguna manera es donava per fet que les funcions d’arxiu històric i patrimonial les continuarien fent perquè li eren pròpies i, en canvi, calia reforçar el perfil professional de la gestió documental. Entre altres coses, això permetia ampliar la demanda. Hi ha més oferta laboral i més possibilitats d’expansió en l’àmbit de la gestió documental que dels arxius històrics, almenys així s’ha percebut fins ara.

Durant aquests vint anys aquesta preeminència de la gestió documental és a tots els àmbits: l’Associació d’Arxivers de Catalunya va canviar el seu nom per l’Associació d’Arxivers i Gestors de Documents de Catalunya el 2010; la Llei d’Arxius passa a anomenar-se el 2015 Llei d’Arxius i Gestió de Documents; bona part de les jornades i congressos han primat el vessant més de gestió documental que el patrimonial. Probablement, si fem un balanç de la situació actual dels arxius a Catalunya constatarem que som més punters en gestió documental que en inventaris en línia, atès que encara són molt precaris. 

Responent ara a la pregunta de forma més concreta, no crec que la formació de l’Esaged tingui un biaix tecnològic, però sí que el té de gestió documental. En posar l’accent en aquest darrer àmbit s’ha descuidat la part més patrimonial i aquest hauria de ser el repte a partir d’ara: atendre les necessitats dels arxius històrics per posar en valor el patrimoni documental del nostre país. 

Hi ha molts elements que empenyen en aquest camí: una teoria arxivística cada vegada més sòlida; programes europeus per impulsar la millora del tractament del patrimoni documental; la demanda del mercat; és a dir, necessitat dels arxius de disposar de professionals que coneguin el llatí i la paleografia perquè el relleu professional ha generat demanda d’aquest perfil; i la necessitat imperiosa de millorar els instruments de descripció i consulta dels arxius catalans. 

En aquest camí hi tenen molt a dir l’Escola, la Subdirecció General, l’Associació professional i els arxius del sistema. En la mesura que augmenta la demanda, l’Escola té l’obligació de pensar en la formació especialitzada de tècnics dels arxius històrics. 

· En els darrers anys t’has cuidat de l’àrea de Recerca a l’ESAGED. Segons la teva experiència es pot afirmar que tenim un model madur de recerca en l’àmbit estrictament arxivístic?

Estem als inicis i, per tant, encara li falta molt. En aquests anys s’han fet passes endavant, però cal avançar molt més. Podem posar en valor la recerca feta pels estudiants del Màster en el Treball Final de Màster que han estudiat temes originals i inèdits, alguns d’ells han estat molt innovadors. És molt interessant l’incentiu que suposa el premi al millor TFM creat per l’Associació de Professionals de l’Arxivística i la Gestió de Documents i l’Esaged. 

El 2013 es va endegar una línia d’investigació sobre Arxivística i gestió de documents en el programa de Doctorat d’Història Política, Comparada i Social de la UAB que ha permès acollir tesis doctorals sobre arxivística. També a la resta d’universitats catalanes s’han presentat algunes tesis específiques d’arxivística. Investigadors tant acadèmics com professionals participen en projectes de recerca nacionals i internacionals. Per posar un parell d’exemples, a nivell català la relació amb el CVC ha estat molt fructífera. A nivell internacional, investigadors catalans participen a Interpares i a projectes europeus.

Tanmateix, per arribar a un model madur de recerca encara falta molt. Ens caldria tenir almenys un grup de recerca específic, més professors universitaris i més projectes d’investigació. Aconseguir-ho no és fàcil entre altres coses perquè l’Acadèmia potencia els grans grups de recerca i l’arxivística encara té una presència acadèmica minsa. A Espanya deu haver-hi només una vintena de professors titulars d’arxivística repartits en diversos departaments de diverses universitats. I per formar un professor universitari es necessiten molts anys. No existeix cap Departament d’arxivística en cap universitat. No hi ha un programa de doctorat específic d’arxivística. 

A més, la normativa acadèmica no reconeix l’Arxivística com àrea de coneixement i els professors d’arxivística o bé estan adscrits a l’Àrea de Ciències i Tècniques Historiogràfiques o bé a l’Àrea de Biblioteconomia i Documentació. Com es pot veure el camí a recórrer és llarg, però no dubto, que s’aconseguirà. Confio molt en les generacions joves que pugen que ja tenen una formació sòlida en Arxivística i ambició per tirar-ho endavant.

· El 2025 celebrem el Congrés ICA a Barcelona, per la seva experiència què pot significar un congrés d’aquestes característiques per Catalunya i per als professionals catalans?

En primer lloc, significa que els arxivers i l’arxivística catalanes tenen un pes molt important a nivell internacional. Hem d’agrair la tasca que han realitzat tots aquells que han participat en el Consell Internacional dels Arxius, sense els quals això no s’hauria aconseguit. En segon lloc, és una oportunitat perquè tots els arxivers catalans puguin assistir al congrés més important de la comunitat arxivística internacional. I, en tercer lloc, permet mostrar al món la solidesa de l’arxivística catalana i el potencial de la seva comunitat tant a nivell associatiu, organitzatiu com de formació.

· Ara que tenim un Pla d’Arxius i Gestió Documental que dibuixa un horitzó el 2030. Quina és la teva opinió?

Cal felicitar els impulsors del pla tant pels resultats com pel procés participatiu d’elaboració. Els plans són molt interessants perquè permeten reflexionar sobre els encerts, mancances i les necessitats i dibuixar l’horitzó d’on es vol anar per identificar quins són els objectius i les prioritats. Per tant, benvingut sigui. De tota manera, un pla no és res si no s’executa. Per tant, el més important serà monitoritzar les polítiques i les actuacions de les administracions per veure si s’apliquen o no s’apliquen.

Pel que fa al tema de la formació, que és el que conec més i que és clau, s’estan treballant aspectes que han ocupat el debat professional els últims 35 anys i que no són de fàcil solució. D’aquesta forma, el pla parla de la necessitat de definir les funcions i el perfil professional dels arxivers. Aquest és un debat etern. Crec que de pocs temes en arxivística s’ha escrit tant com el de les competències dels seus professionals i encara no està resol, però és que s’ha de reconèixer el dinamisme i l’heterogeneïtat d’aquesta professió que s’exerceix en escenaris molt diferents. És inherent a ella (com a moltes altres) partir d’una base teòrica i metodològica sòlida que s’ha d’anar adaptant als nous reptes. En aquest sentit, al segle XX es va adaptar a la gestió documental, a inicis del XXI al compromís social i ara ho haurà de fer a la intel·ligència artificial i les dades. El tema de les funcions i les competències dels arxius serà sempre dinàmic i mai serà un tema tancat.

Això farà que la formació dels professionals hagi de ser dinàmica i continuada de manera imprescindible. No crec que la manca d’estudis de grau sigui una amenaça. Al revés, crec que degut a l’heterogeneïtat dels perfils professionals, la formació dels arxivers ha de ser a nivell de màster tal com es va dissenyar amb el Pla Bolonya. Això permet aprofitar la formació inicial de base dels professionals per tal d’especialitzar-se en un perfil determinat. A partir d’aquí, la formació de màster permet capacitar als estudiants en les bases teòriques i metodològiques de l’arxivística que són cada vegada més sòlides. Però el currículum professional se l’haurà de dissenyar cada arxiver o arxivera depenent d’on exerceixin la professió, i requerirà formació continuada al llarg de la vida laboral.

· Què n’espera l’ESAGED de la futura llei d’arxius?

L’actual Llei ha estat un bon instrument que ha permès que l’Arxivística catalana hagi avançat durant aquests anys. Les crítiques que en tot cas se li poden fer és que hi ha instruments previstos per la Llei que no s’han desplegat. Segurament ha estat una bona llei tot i que la seva execució ha estat insuficient. La transformació digital de la societat obliga a necessàriament fer una nova Llei que permeti als arxius afrontar reptes molt complexos. Des de l’Esaged ens agradaria apel·lar al consens i que es faci partícip a tota la comunitat arxivística en la seva elaboració.

· Quins creus que són els grans reptes de l’arxivística actual?

Un dels més importants és com afrontem la transformació digital. Saber quin és el paper dels arxivers en el món digital; investigar sobre les metodologies més adequades per gestionar els actius digitals. Ens hem de preguntar què pot aportar la metodologia arxivística en la gestió de les dades; i alhora ens hem de demanar també què ens poden oferir les tecnologies emergents que permetin millorar les metodologies i tècniques de tractament documental i de dades.

En aquest aspecte, un dels perills que veig en l’horitzó és que ens deixem fagocitar per les dades, els algoritmes i la intel·ligència artificial. El món de les dades és tan absorbent que correm el perill d’oblidar quina és la funció de l’arxiu. Per això, crec que l’única fórmula possible per afrontar un repte tan complex és no perdre les arrels, mantenir els fonaments de la professió i, especialment, la unitat de la professió. En paral·lel, cal construir una teoria sòlida i impulsar la recerca l’aplicada i bàsica per posar els fonaments teòrics a les metodologies i les tècniques. 

Un segon repte que m’agradaria destacar és acostar els arxius a la ciutadania. Durant els últims anys ens hem preocupat de fer créixer la professió i de ser presents a l’organització administrativa de les institucions, crec que ara ens hem de fer presents entre els ciutadans. El tema clau dels anys que venen hauria de ser com facilitem l’accés a la informació i com apropem els arxius als ciutadans: amb horaris d’obertura més amplis, infrastructures a prop del ciutadà, creació de portals d’accés simples i fàcils, augment de la digitalització i obertura dels arxius a la participació dels ciutadans.

· Mei, com van ser els teus inicis en el camp de l’arxivística? Quan va ser el primer cop que vas posar els peus en un arxiu i per què?

La primera vegada que vaig entrar en un arxiu va ser a Ca l’Ardiaca com estudiant de la Llicenciatura d’Història amb el professor Jaume Sobrequés, que impartia l’assignatura de Metodologia a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, i la màgia de l’arxiu ja em va atrapar. El 1986, ja acabada la carrera d’història, vaig guanyar una plaça de becària a l’Arxiu de la Diputació de Barcelona, que llavors estava al soterrani del Palau de la Generalitat, sota la direcció d’Assumpta Rodón. La meva tasca va ser descriure i inventariar la documentació del segle XIX i també vaig ajudar al trasllat de l’arxiu al nou edifici que es va construir al recinte de la Maternitat i que encara ara és la seu de l’Arxiu Històric de la Diputació. 

Després d’aquella tasca vaig treballar a l’arxiu de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. En aquesta feina vaig coincidir amb Mariona Corominas, que més endavant va ser la presidenta de l’Associació d’Arxivers, i amb Marta Jové, i totes tres vam muntar una empresa amb el nom de GIODA (Gestió i Organització d’Arxius). Vaig compaginar l’exercici professional en diferents arxius amb la de professora associada a la Universitat Autònoma de Barcelona des de 1992, fins que en vaig ser titular i vam crear l’Esaged, on he estat vinculada des del 2002.

Moltes gràcies pel teu temps i per les teves aportacions.