El camí social dels arxius. Convergències amb els museus.

20 Novembre, 2019 - Montse Peris Giner, tècnica d’arxiu a NUBILUM. Carlota Royo Mata, consultora i gestora de continguts digitals per a museus, arxius i biblioteques a Coeli i NUBILUM.

Arrel de la jornada MuseumNext d’aquest passat estiu (juny de 2019), ens van arribar idees molt interessants sobre el camí social al qual tendeixen les institucions museístiques, que podem confrontar amb el que s’està discutint en el món dels arxius.

Arrel de la jornada MuseumNext d’aquest passat estiu (juny de 2019), ens van arribar idees molt interessants sobre  el camí social al qual tendeixen les institucions museístiques, que podem confrontar amb el que s’està discutint en el món dels arxius.

Situats en algun punt del procés d’evolució conceptual des d’institucions culturals a institucions de la ciutadania, els arxius van albirant noves maneres d’actuar i concebre’s a si mateixos. De totes les dimensions en que operen, tant les tradicionals com les més novedoses (com a gestors de documents, governants d’informació, organitzadors de processos documentals, recol·lectors i preservadors de documents, difusors del patrimoni, tècnics de transparència…), ara ens centrarem en la difusió. 

Tradicionalment els arxius han assumit com una raó de ser pròpia el fer accessibles els documents que custodien, utilitzant les accions de difusió clàssiques: publicació d’instruments de descripció, atenció a la consulta i la recerca, exposicions, publicacions, actes culturals, suport a la docència…  Es tracta d’activitats que segueixen un eix unidireccional, des dels arxius cap als seus usuaris: els primers recollint i conservant el patrimoni documental i els segons utilitzant allò que l’arxiu ha posat a la seva disposició. 

Ja fa temps que ha començat a posar-se en qüestió aquest esquema d’actuació dels arxius, debatent sobre quins documents els han de bastir i qui ha de prendre part en la decisió de què guardar. La idea de que no només cal guardar els documents des de la perspectiva dels seus productors sinó també de les persones concernides per ells és qualitativament de gran transcendència. Al redós de la incorporació de noves pràctiques al voltant de les actuacions de transparència de les administracions públiques, el govern obert o la participació ciutadana, s’ha arribat a definir conceptes com el de comunitat d’arxiu, plantejada com un espai de participació democràtica mitjançant l’accés a la informació pública a través dels arxius.

Amb aquesta aproximació social es trenca la concepció vertical de l’arxiu i apareixen unes noves premisses per al funcionament de les institucions-arxiu i per a la conformació i delimitació dels fons d’arxiu, basades en l’horitzontalitat. La concepció horitzontal es  fonamenta en la participació de la comunitat, en el treball col·laboratiu amb els usuaris o amb experiències d’obertura dels arxius assajant la bidireccionalitat en l’elaboració de continguts arxivístics. 

En definitiva, implica acostar-se als usuaris en una posició d’igualtat, situar els documents en el cor de la societat, utilitzar els fons per a la creació de serveis especialitzats, tant pels usuaris externs com per a l’ens en la que està inserit.

Aquesta direcció cap a la funció social ha estat empresa també per altres institucions com són les biblioteques i els museus. Les biblioteques estan immerses en una direcció que supera el vell objectiu de garantir l’accés universal a la cultura i el coneixement. El seu horitzó s’amplia per ser també un espai de socialització, de cohesió social i de recursos per a la ciutadania més enllà dels llibres.

I els museus, cap a on caminen? Podem extreure’n pautes que siguin inspiradores per a la funció de difusió portada a terme pels arxius? En la darrera edició de les jornades Museum Next, El futur dels museus, es presentaren algunes idees interessants al respecte. 

Malgrat la seva tradició com a institucions abocades a l’exterior, els museus volen evitar caure en el parany de mostrar de manera passiva llurs col·leccions, per atreure el ciutadà amb nous discursos i propostes. La comoditat del vell esquema “el museu col·lecciona, ensenya i l’usuari ho rep”, es superaria per sortir a interpel·lar directament els ciutadans, oferint-los-hi els seus fons i recursos per facilitar la construcció o el reforçament d’objectius comunitaris. S’apostaria per centrar-se en les persones i empoderar la comunitat, més que no competir per aconseguir un prestigi com a institució. No es vol tant ser més gran, com ser més rellevant, més influent en el seu entorn, connectant  amb temes i accions d’interès i establint canals que permetin vehicular l’experiència i el coneixement del ciutadà.

A MuseumNext es van veure exemples creatius i exitosos, com el cas del Museum of Contemporary Art Toronto, on es va reconvertir el museu en un espai d’expressió per als artistes locals, aconseguint popularitat gràcies a la participació natural en xarxes socials dels propis artistes i usuaris. O bé el centre de ciències We The Curious, on es va fer una remodelació completa de la seva marca (fins i tot canviant el nom de la institució!), i van focalitzar el seu discurs a partir de les preguntes dels usuaris. Podeu veure un resum d’aquestes i altres  experiències innovadores que es van presentar a El futur dels museus? Socials, col·laboratius i rellevants.

Actualment ningú discuteix que les eines digitals són unes aliades indispensables per anar en aquesta direcció i els canals virtuals es sumen als físics per oferir noves opcions de col·laboració, comunicació i retroalimentació. És important, doncs, construir una arquitectura tecnològica sòlida que ho possibiliti. Cap institució ha de quedar exclosa de la capa digital, tots podem ser tecnològics gràcies a la gran quantitat d’opcions que existeixen en el mercat. Solucions com les Plataformes com a Servei (PaaS, SaaS), que permeten la creació de manera senzilla d’aplicacions en el núvol i la disminució de les necessitats d’externalització, o la intel·ligència artificial, estan augmentant la sostenibilitat de la tecnologia dins de les organitzacions. 

Però la tecnologia només és una branca i per complementar-la calen altres actuacions de gestió, com tests d’usuaris, accions de comunicació i màrqueting per al llançament de nous projectes, o l’avaluació dels resultats obtinguts front als seus objectius. Els arxius tenen clarament un públic convençut, principalment de base investigadora, però per arribar a nous públics calen estratègies diferents.

A l’àmbit català podem veure com està creixent l’interès no només per publicar i fer accessibles els fons online, sinó també crear noves narratives en suport digital. Per exemple, en el cas de la xarxa de museus de l’Institut de Cultura de Barcelona estan naixent projectes innovadors per centralitzar els diferents fons documentals (museu, arxiu, biblioteca) i fer-los accessibles de manera integrada, a través d’infraestructures tecnològiques basades en la interoperabilitat, com Coeli Platform.

Aquestes idees discutides en els fòrums dels museus fàcilment poden ser inspiradores per a les institucions d’arxiu. Ens enfrontem a reptes similars quant a la difusió: difondre els fons, crear coneixement en base als documents que custodiem i complir amb la missió social a la que ens devem. Escoltar-les no fa mal…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *