El llarg camí fins a IRMCT. Tribunals Penals Internacionals (1918-2020) i els seus arxius

IRMCT es l’acrònim en anglès del Mecanisme Internacional Residual per Tribunals Penals^[1]. És una institució sense parangó entre els arxius de les organitzacions internacionals pel fet singular que la missió arxivística és un dels seus encàrrecs fonamentals. Però per arribar a aquesta institució exemplar han calgut més de 100 anys d’evolució accidentada i freqüents retrocessos. El propòsit d’aquest petit article és fomentar el seu coneixement entre els professionals catalans i reflexionar de retruc sobre algunes fites d’aquest segle d’assajos per intentar establir una justícia penal internacional i quin ha estat el seu reflex als arxius.

Podem fixar el punt d’arrencada de la Justícia Penal Internacional en la Primera Guerra Mundial. La guerra industrial, d’una brutalitat sense precedents fins aquell moment, dóna lloc a un esforç dels combatents per documentar les atrocitats de l’adversari. És l’anomenada propaganda sobre atrocitats^[2]. L’anomenada violació de Bèlgica amb les atrocitats comeses per l’exèrcit alemany contra la població civil belga en el decurs de la invasió de Bèlgica el 1914 i que arribaran al seu punt àlgid amb el saqueig i crema de Dinant acompanyat de l’afusellament de 674 homes, dones i nens (gairebé el 10% de la població de la localitat). L’informe Bryce britànic^[3] el maig del 1915 documentarà aquests actes, donant lloc a una resposta alemanya, l’anomenat Llibre Blanc^[4]. Posteriorment un informe Francès i un Llibre Gris Belga s’afegiran al grup. L’objectiu és clar. Documentar les atrocitats de l’adversari per jutjar-les un cop acabi la guerra.

L’anomenada Gran Guerra, la guerra que havia d’acabar amb totes les altres, acaba el novembre del 1918. I ràpidament veiem com els Aliats victoriosos deixen clar que no hi haurà impunitat per les Potències Centrals derrotades. Així, el Tractat de Versalles, signat el juny de 1919, als seus articles 227 a 230, establia la intenció de processar al Kàiser així com el dret dels aliats “a portar enfront de tribunals militars a persones acusades de cometre actes de violació de les lleis i costums de guerra” amb l’obligació del Govern Alemany de lliurar-los i fornir tots els documents i informació “necessària per assegurar el ple coneixement dels actes incriminatoris, el descobriment dels perpetradors i la justa apreciació de la responsabilitat”.

Totes aquestes grans expectatives quedarien completament incomplertes. El Kàiser es va exiliar a Holanda i les autoritats holandeses van rebutjar la petició per la seva extradició. Els anomenats Judicis de Leipzig^[5]  van resultar una terrible decepció pels Aliats. El fort rebuig alemany a la llista inicial de 900 persones pendents d’extradició combinat amb la complexa situació política a la República de Weimar va portar a l’abandonament de les peticions d’extradició el febrer del 1920 i finalment a una llista provisional de 45 sospitosos de ser criminals de guerra dels quals només 12 serien jutjats pel Tribunal Imperial de Leipzig. La majoria van ser declarats innocents o van rebre condemnes molt indulgents. 

Els Consells de Guerra Turcs van ser un fracàs similar. Les acusacions van progressar gràcies al poder que l’ocupació i partició de l’Imperi Otomà atorgaven als Poders Aliats. Els anomenats Consells de Guerra van començar amb un gran impuls, encausant a líders del Comitè d’Unió i Progrés i amb més de 100 oficials sota arrest. La sentència a mort i execució l’abril de 1919 del vicegovernador de Tozgat Kemal Bei va provocar una onada d’inestabilitat nacionalista i el maig del 1919 el desembarcament de tropes gregues a Esmirna va desfermar una guerra per la independència de Turquia que duraria 4 anys.  

Després d’algunes sentències “in absentia” de prominents líders Otomans, els Britànics van decidir reunir als presoners a Malta (on els presoners havien començat a ser concentrats al març del 1919). Amb més de 140 presoners a l’illa, el govern britànic esperava dur a terme judicis internacionals. Els així anomenats Tribunals Internacionals de Malta mai van anar més enllà de la fase de projecte.

El Tractat de Sèvres (Agost de 1920) contenia provisions similars a la seva part VII (Sancions, articles 226-230) a les del Tractat de Versalles. L’article 230 fins hi tot afirmava que “el Govern Turc es compromet a lliurar als Poders Aliats a les persones el lliurament de les quals pugui ésser sol·licitada per aquests darrers en qualitat de responsables de les massacres comeses durant la prolongació de l’estat de guerra al territori que formava part de l’Imperi Turc l’1 d’Agost de 1914”.

Malgrat aquestes provisions els Tribunals Internacionals de Malta no van aconseguir aixecar càrrecs contra cap presoner otomà i van començar a alliberar-los sense ser encausats. El cop final va arribar a l’agost del 1921 quan el darrer dels exiliats de Malta fou alliberat a canvi d’hostatges britànics.

La memòria del rotund fracàs dels Judicis de Leipzig, dels Consells de Guerra Turcs i dels Tribunals Internacionals de Malta contribuirien a reforçar la noció que l’encausament per crims de guerra necessitava un fort suport i regulació internacional. Caldrien 25 anys més i un nou conflicte global amb crims de guerra a una escala mai abans vista perquè això es pogués dur a terme.

La gènesi dels Judicis de Nuremberg mereixeria un article detallat. Resumirem dient que des del 1941 els Aliats volien jutjar els crims de guerra alemanys i després japonesos, però la manera en que aquests judicis es durien a terme no estava pas predefinida i podria fàcilment haver acabat en ràpides execucions després de judicis sumaríssims, com volien Churchill, Morgenthau (Secretari del Tresor nord-americà ) i la Unió Soviètica. Finalment es va imposar la proposta de Stimson (Secretari de Guerra nord-americà i advocat de professió), partidari d’uns judicis exemplaritzants: “Es primàriament  per la complerta aprehensió, investigació i judici de tots els líders nazis i instruments del sistema nazi de terrorisme, tals com la Gestapo, amb el càstig aplicat amb tanta immediatesa, celeritat i severitat com sigui possible, que podem demostrar l’avorrició que el món sent per aquest sistema i fer entendre al poble alemany la nostra determinació d’extirpar-lo amb tots els seus fruits per sempre.

La meva objecció bàsica als mètodes proposats per tractar a Alemanya que han estat discutits aquest matí és que a banda d’un sistema de càstig preventiu i educatiu afegirien l’arma perillosa d’una opressió econòmica complerta. Aquests mètodes, segons la meva opinió, no prevenen la guerra; tendeixen a incitar-la”.

Novetats distintives dels Judicis de Nuremberg seran la utilització del Dret Internacional com a font fonamental d’autoritat (una proposta del Jutge Adjunt Advocat General Thomas H. Green) i la proposta d’encausar als criminals de guerra pel crim de “conspiració per cometre assassinat, terrorisme I destrucció de poblacions pacifiques” (una suggerència del Tinent Coronel Murray C. Bernays). “La  proposta desenvolupada pel Departament de Guerra era dur a terme un judici inicial amb un càrrec de conspiració, un concepte legal anglo-americà únic que defineix la planificació d’un crim per dues o més persones com un crim separat del que pretenen cometre. Una persona és culpable de conspiració inclús si realitza un únic acte obertament amb aquest propòsit, i l’evidència dels actes malvats d’un conspirador pot ser utilitzada contra tots els altres acusats, incloent aquells que no van participar en aquells actes o sabien d’ells, mentre que cada acusat hagi jugat un paper clar cap al compliment de l’objectiu global de la conspiració. Ningú havia suggerit abans que conspiració era un crim sota el dret internacional”.

El Secretari Stimson va adoptar ràpidament la proposta de Bernays, lligant-la amb el principi contingut al pacte Briand-Kellogg^[6] (1928) que considerava la declaració de guerra d’agressió com un acte il·legal i criminal. Stimson va afirmar: “Els individus que violen aquest Pacte iniciant una guerra agressiva cometen un acte no menys criminal que els individus que violen les Convencions de La Haia i Ginebra assassinant presoners de guerra. Simplement ho fan a una escala més gran i més destructiva”.

L’Estatut del Tribunal Militar Internacional^[7] es un breu document de 6 seccions i 30 articles, però continua avui dia com la base fonamental per a judicis de crims de guerra. 

Els Judicis de Nuremberg i Tokyo representen el primer pas decisiu cap a l’establiment de la competència de Tribunals Internacionals sobre genocidi, un primer pas on l’evidència arxivística va ser fonamental: “El judici va estar fortament basat en documents… en darrer terme, el règim Nazi va ser jutjat -i trobat clarament culpable- sobre la base dels seus documents obsessivament ben mantinguts. És dubtós que una evidència tan aclaparadora sigui mai més reunida en l’època de l’email i la destructora de paper”^[8].

Malgrat la seva importància aquest primer impuls va tenir diverses limitacions: 

*La seva curta durada (1945-1949), 

*El fet de que només jutgés crims comesos pel bàndol perdedor de la II GM, ignorant qualsevol altre possible crim de guerra comes pels Aliats (Katyn, Dresde, Hiroshima i Nagasaki, venen ràpidament a la ment) i fos per tant una clara manifestació de la justícia dels vencedors,

*Els arxius de l’Eix van ser recuperats i organitzats per personal militar, no per arxivers professionals, de manera similar a com farien règims repressius com el franquista.

*I sobretot, la manca de voluntat política per a establir un Tribunal Penal Internacional permanent a causa del ràpid canvi polític després del conflicte i l’esclat de la Guerra Freda. Les aliances d’oportunitat es van esvair rellevant velles enemistats geopolítiques i l’evidencia sobre les violacions de drets humans va romandre inaccessible en un període que alguns autors han denominat com d’arxius glaçats.

No serà fins al 1993, després de més de 40 anys, que la Justícia Penal Internacional comença a renàixer amb la creació del Tribunal Penal Internacional per l’antiga Iugoslàvia^[9]. El 25 de maig de 1993 la resolució 827 del Consell de Seguretat de l’ONU^[10] estableix el nou tribunal “ad hoc”. Es tracta de la primera vegada des del final de la Segona Guerra Mundial que un Tribunal Internacional té competència per perseguir infraccions de les Convencions de Ginebra, violacions de les lleis o costums de guerra, genocidi i crims contra la humanitat. I l’evidència arxivística jugarà de nou un paper fonamental, aquest cop de la mà d’arxivers i gestors documentals professionals.

Al Novembre del 1994, la resolució 955 del Consell de Seguretat de l’ONU^[11] estableix un segon tribunal “ad hoc”, el Tribunal Penal Internacional per Ruanda, encarregat de jutjar els instigadors d’aquest genocidi.

Ambdós tribunals lideraran aquest renaixement de la justícia penal internacional. Una altra fita fonamental tindrà lloc el 17 de juliol del 1998 quan 120 estats adopten l’Estatut de Roma^[12], la base legal per la creació d’un tribunal penal internacional permanent, confirmada quatre anys més tard amb la ratificació de l’estatut per 60 països i l’establiment de la Cort Penal Internacional^[13] el juliol del 2002.  

Aquest ressorgiment no estarà exempt de clarobscurs. La Cort Penal Internacional, no està mancada de limitacions, en concret el fet que només pot perseguir crims comesos després de l’entrada en vigor de l’Estatut de Roma, la seva manca de jurisdicció universal i el seu estatut com a tribunal de darrer recurs, investigant i perseguint només quan tribunals nacionals han fracassat, sense oblidar que només 123 estats han ratificat l’Estatut i són per tant membres de la Cort (amb absències tan importants com els Estats Units, Rússia, Xina i Índia. Cal esmentar que els dos primers van signar, però no han ratificat l’Estatut).

Les Nacions Unides, ha intentat superar aquestes limitacions mitjançant Tribunals Híbrids, no sempre amb èxit (el millor exemple es Timor Oriental, amb el fracàs dels Jurats Especials per Crims Greus^[14]). Aquests tribunals temporals presenten els seus propis problemes^[15].

Els tribunals de l’antiga Iugoslàvia i Ruanda van ser creats com a institucions temporals pel Consell de Seguretat de Nacions Unides per tractar situacions extraordinàries com el genocidi a l’antiga Iugoslàvia i a Ruanda. El Consell de Seguretat es va veure confrontat amb com preservar el llegat d’aquestes institucions temporals. Això va portar a la creació d’una institució singular: IRMCT^[16], el Mecanisme Internacional Residual per a Tribunals Penals. El Consell de Seguretat va crear el Mecanisme el 22 de desembre de 2010^[17] com una “estructura petita, temporal i eficient”. La temporalitat explica l’adjectiu “residual”: l’objectiu era una institució que gestionés les funcions rebudes d’ICTY i ICTR, des de la persecució d’acusats fins a l’execució de sentències i el pagament de pensions als treballadors dels tribunals, però IRMCT destaca entre totes les institucions internacionals pel fet únic que la funció arxivística és també una de les seves funcions principals. Així, IRMCT té la “responsabilitat de gestionar els arxius d’ICTY, ICTR i MICT, incloent-hi preservació i gestió d’arxius”. Aquesta és a més l’única de les funcions encarregades al mecanisme que amb el pas del temps es mantindrà. Això dóna una posició molt important als arxius dintre de la institució i permet un accés privilegiat a recursos.

El mecanisme va començar a funcionar l’1 de juliol del 2012 a Arusha, Tanzania, I l’1 de juliol del 2013 a La Haia, Holanda. La branca d’Arusha va heretar funcions del ICTR, i la branca de La Haia ho va fer del ICTY. De fet, durant els primers anys d’existència del Mecanisme, va operar en paral·lel amb ICTR I ICTY. Després del tancament d’ICTR (el 31 de Desembre de 2015) i d’ICTY (el 31 de Desembre de 2017), el mecanisme va continuar funcionant com a institució independent. 

Veiem una mica més en detall la funció arxivística a IRMCT:

“Article 27^[18]: Gestió dels arxius

1. Sense perjudici de qualsevol condició anterior establerta per, o acords amb, els proveïdors d’informació i documents, els arxius d’ICTY, ICTR i del mecanisme romandran com a propietat de les Nacions Unides. Aquests arxius seran inviolables on sigui que es trobin segons la Secció 4 de la Convenció sobre Privilegis i Immunitats de les Nacions Unides de 13 de febrer de 1946.

2. El Mecanisme serà responsable de la gestió, incloent preservació i accés, d’aquests arxius. Els arxius d’ICTY i ICTR es trobaran localitzats a les respectives branques del Mecanisme.

3. En gestionar l’accés a aquests arxius, el Mecanisme assegurarà la contínua protecció de la informació confidencial, incloent-hi la informació relativa a testimonis protegits i informació proporcionada sota base confidencial. Per aquest propòsit, el mecanisme implementarà un règim de seguretat de la informació i accés, incloent-hi la classificació i desclassificació segons sigui adient dels arxius.

IRMCT disposa d’una base de dades integrada entre les dues seus del mecanisme des del setembre del 2020^[19].

Al desembre del 2016 es va completar la transferència de documents d’ICTR des de la vella seu situa a la ciutat d’Arusha fins a les noves instal·lacions de Laki Laki, a uns 13 kms de la ciutat. Cal destacar que aquestes instal·lacions van ser construïdes específicament pel mecanisme, incloent-hi un modern dipòsit d’arxius, la qual cosa també és una singularitat entre els arxius d’institucions internacionals. El procés de transferència va trigar 3 anys, començant al setembre del 2013. Quan es va completar s’havien transferit 1950 metres lineals i un petabyte d’arxius digitals. 

La preservació d’arxius digitals és també una de les característiques on IRMCT està molt avançat entre els arxius de les institucions internacionals^[20]. Utilitzen Preservica^[21], applicant el model OAIS, i actualment estudien la integració del sistema de preservació digital amb el sistema de gestió d’arxius, pel qual han seleccionat el programari Axiell^[22].

Alguns recursos produïts per IRMCT:

• Tribunals Penals Internacionals: sensitivitat de la informació, classificació, maneig i accés  (juliol 2012): https://www.irmct.org/sites/default/files/documents/120720_secretary-general-bulletin_en.pdf
• Política d’accés (Gener 2019): https://www.irmct.org/sites/default/files/documents/190104-acces-policy-records-irmct.pdf
• Exposició virtual “Una ullada als arxius”: https://www.irmct.org/specials/glimpse-into-the-archives/index.html

En resum, IRMCT es tracta d’una institució capdavantera entre els arxius de les organitzacions internacionals. La seva missió és documentar i preservar la memòria d’algunes de les violacions de drets humans més brutals de la història recent de la humanitat amb l’objectiu de fomentar el coneixement de les mateixes i vetllar per tal que no es tornin a reeditar. Acabo amb una cita del Registrar^[23] John Hocking, un dels ponents principals al Congrés del Consell Internacional d’Arxius a Seül (2016): “Està en mans dels arxivers assegurar que aquest esforç és preservat i, de manera igualment important, fet accessible al món. De manera que, el “Ntibizasubire” inscrit a cada memorial del genocidi a Rwanda o el “de sa se ne ponovi, da se ne zaboravici” cridat per les mares de Sebrenica no sigui un buit “mai més”, sinó que es mantingui com un imperatiu moral que condueixi les nostres accions i les nostres creences”.

---

^[1] . International Residual Mechanism for Criminal Tribunals

^[2] . https://www.bl.uk/world-war-one/articles/atrocity-propaganda

^[3] . Report of the Committee on Alleged German Outrages appointed by His Britannic Majesty’s Government

^[4] . Die völkerrechtswidrige Führung des belgischen Volkskriegs

^[5] . https://ww1.habsburger.net/en/chapters/leipzig-trials-1921-1927-between-national-disgrace-and-juridical-farce

^[6] . https://avalon.law.yale.edu/20th_century/kbpact.asp

^[7] . https://www.un.org/en/genocideprevention/documents/atrocity-crimes/Doc.2_Charter%20of%20IMT%201945.pdf

^[8] . Ann Tusa and John Tusa, The Nuremberg Trial, Skyhorse Publishing (2010), p. 8

^[9] . ICTY – International Criminal Tribunal for the former Yugoslavia

^[10] . https://digitallibrary.un.org/record/166567

^[11] . https://digitallibrary.un.org/record/198038

^[12]. https://www.icc-cpi.int/resource-library/Documents/RS-Esp.pdf

^[13] . ICC – International Criminal Court

^[14] . Special Panels for Serious Crimes: https://www.ibanet.org/Committees/WCC_EastTimor.aspx

^[15] . Trudy Huskamp Peterson, “Temporary Courts, Permanent Records”, United States Institute of Peace, Washington DC (2006): https://www.usip.org/sites/default/files/resources/sr170.pdf

^[16] . International Residual Mechanism for Criminal Tribunals: https://www.irmct.org/en

^[17] . https://www.irmct.org/sites/default/files/documents/101222_sc_res1966_statute_en.pdf

^[18] . S/RES/1966 (2010). Cf. nota 17

^[19] . Unified Court Records database: http://ucr.irmct.org

^[20] . https://www.dpconline.org/blog/wdpd/blog-angeline-takawira-wdpd

^[21] . https://preservica.com/

^[22] . https://www.axiell.com/

^[23] . Cap del Registre i responsable de l’administració d’IRMCT