‘El rol de la sèrie documental en entorns de gestió dadificats’, una tesi doctoral que pot canviar la disciplina i la professió

Pot semblar un títol agosarat per a un article, però precisament aquesta va ser la impressió que el tribunal va tenir després de llegir la tesi doctoral defensada pel Dr. Jordi Serra i Serra el 2 de febrer del 2024 a la Sala de Juntes de la Facultat d’Informació i Mitjans Audiovisuals de la Universitat de Barcelona. Una tesi dirigida pel Dr. Miquel Térmens i Graells que esdevé una enorme reflexió entorn de les oportunitats, desafiaments i riscos que té la ciència arxivística davant l’univers de les dades.

El tribunal, format per la Dra. Núria Jornet Benito, de la Universitat de Barcelona, pel Dr. Vicenç Ruiz Gómez, del Parlament Europeu, i per un servidor, de la Universitat Autònoma de Barcelona, va deixar clar en la seva intervenció que el Dr. Serra havia presentat una investigació que pot remoure els fonaments metodològics i fins i tot teòrics de la disciplina. Que situa l’arxivística al bell mig de la seva anàlisi i en tensa les costures amb la crítica a un model docucèntric en crisi i amb una proposta sobre les possibilitats arxivístiques de l’entorn datacèntric. Una contribució que sens dubte és un gran reforçament de la nostra disciplina.

Per fer-ho, el doctor Serra centra la seva reflexió a un dels conceptes més sòlids i estàtics que ha aportat la gestió documental als darrers temps, com és el de sèrie documental, encara amb poca doctrina científica segurament de tan assumit que es té. A la tesi se’n fa una definició i caracterització pròpies, fet que condiciona tot el model de governança de dades plantejat i la seva aplicació pràctica, i fa que el mite arxivístic de la immutabilitat de la sèrie es replantegi tant per la seva funció com per la seva utilitat.

Ara bé, no es tracta només de posar en dubte un dels fonaments del nostre sistema documental amb elucubracions valentes sustentades en una extensíssima i potent bibliografia sinó que, tal com va valorar molt positivament el tribunal, el plantejament teòric s’acompanya d’una metodologia avalada per la pràctica professional. Una metodologia que permet al nou doctor basar-se en un mètode empíric que fa que les aportacions conceptuals puguin aplicar-se i comprovar-se en un cas real, en una mena de banc de proves. D’aquesta forma, el treball esdevé un primer intent de dur a terme la dissecció de tot el substrat informacional d’una organització fins al nivell més atòmic -les dades- i veure’n les implicacions, les relacions, les equivalències arxivístiques i les possibilitats de transformar-lo en dades estructurades.

La tesi, de lectura amena i amb intenció divulgativa, fa senzilla una realitat complexa, i a més és escrita en català, detall no menor, ja que ajuda a situar la llengua com a instrument de producció científica, reforça el paper de l’arxivística catalana i en fa visible la seva aportació i potència. És més, es fa un esforç de normalització terminològica amb exemples com dadificació -el principal- però d’altres com dada elemental, instanciació, substrat informacional, ocurrències, índex de ròssec o ontologia administrativa. La innovació també rau en la incorporació d’elements d’altres disciplines com ara la metodologia APS, i en la interacció amb àrees com l’enginyeria de processos, l’arquitectura de sistemes i la ciència de dades.

El marc teòric és de gran qualitat i es converteix en una molt interessant radiografia de l’estat de la ciència arxivística actual, però el treball encara va més enllà. Aporta una metodologia inèdita per a la construcció d’un model de governança de les dades amb dues guies de treball. Per una banda, la guia per a l’inventari i mapatge de dades i processos (GMAP), és a dir, com fer la recollida d’informació per copsar la situació informacional d’una organització; i de l’altra, la guia per a la dadificació de processos (GDAD), això és, com dur a terme la transformació a dades de les evidències detectades. Guies que són fruit de l’experiència professional i esdevenen un primer intent de dur a la pràctica una transformació d’aquestes característiques, tantes vegades vista en models conceptuals però amb massa pocs intents de posar-la realment en pràctica.

Però això no és tot, sinó que, vist el plantejament teòric i la seva translació en un entorn real, la tesi també incorpora el disseny de mètriques i d’indicadors per avaluar la metodologia proposada. De fet, aquest és el nucli dur de la recerca i la més complexa -dur també de comprensió i lectura- i una tasca d’enginyeria extraordinària. Els indicadors definits permeten vincular el model i avaluar-ne els resultats sobre l’estudi de cas, fet que obliga a manejar alhora tots els elements que conformen el plantejament global de l’anàlisi (sèries documentals, sistemes d’informació, processos, agents, objectes, dades i les seves relacions), ja que les mesures validen o no els plantejaments teòrics.

I és precisament aquesta avaluació mitjançant les mètriques el que permet al Dr. Serra extreure’n les conclusions pertinents. Com ara les dificultats existents a l’hora d’assolir la completa dadificació d’una sèrie documental, o la possible equivalència entre una sèrie i el sistema d’informació que en recull les evidències, i veure si això implica significació arxivística. O si, en última instància, el concepte clàssic de sèrie documental encara és útil al nou entorn dadificat i, per tant, si és vàlid allò que se’n deriva, com és la creació d’un sistema de classificació funcional-jeràrquic o bé cal anar cap a noves formes de classificació.

Finalment, no es pot passar per alt el que van concloure els membres del tribunal. La Dra. Jornet apel·lava a la capacitat transformadora del treball, que obre la porta a un camp d’exploració teòrica i metodològica que l’arxivística catalana no pot deixar escapar. I el Dr. Ruiz feia un toc d’alerta a tota la comunitat arxivística, que no pot permetre’s el luxe de desentendre’s dels plantejaments de canvi que es fa en aquesta brillant tesi doctoral, que marcarà un abans i un després. Esperem que així sigui.