Els arxius han de ser feministes

29 maig, 2019 - Remei Perpinyà Morera. Dra. en Història, professora de la Universitat Autònoma de Barcelona i de l’Esaged

Calen polítiques proactives per tal d’augmentar la presència de fons de dones als arxius i cal també, potenciar el paper dels arxius per a construir una memòria plural que no invisibilitzi la meitat de la població.

He adaptat el títol d’una conferència Ted de l’escriptora nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie, titulada We Should All Be Feministque en posterioritat va editar en forma d’opuscle (Todos deberíamos ser feministas, Random House, 2015), perquè crec en el potencial i en la responsabilitat dels arxius per a construir una memòria plural que no invisibilitzi la meitat de la població.

Tenim uns arxius que són el reflex de la societat heteropatriarcal en la que vivim. És per això que la memòria de les dones hi està infrarepresentada. A Arxius en Línia (que dona accés als inventaris de l’Arxiu Nacional de Catalunya i dels Arxius comarcals) s’hi troben 1007 fons personals, dels quals 76 són fons de dones, que representa un 7,55% (dades de març de 2019). En 14 arxius comarcals no hi ha cap fons personal de dona, és a dir, en comarques com Osona, el Ripollès o el Vallès Oriental no hi ha cap dona, fins ara, que hagi merescut l’honor de ser subjecte històric. 

Perquè es produeix això? Segurament les raons que ho expliquen tenen a veure amb dues qüestions: La primera és la consideració del què és arxivable per part dels arxius. La Llei 10/2001 atorga la següent funció a l’Arxiu Nacional de Catalunya ”Ingressar, conservar i difondre els fons i els documents privats que per llur valor testimonial i referencial concerneixin Catalunya i siguin d’una rellevància especial” (art.27.b). I els arxius comarcals han de rebre “La documentació d’altres persones físiques o jurídiques d’interès històric o cultural del respectiu àmbit territorial” (art. 30.3.c). Així que els criteris que s’usen per a ingressar fons privats són la “rellevància especial” i l’ “interès històric o cultural”. I exactament què significa que sigui rellevant o tingui interès històric? Que els productors siguin rellevants? Què l’arxiver els consideri rellevants? Francament és un criteri subjectiu i, a més, restrictiu. 

La segona qüestió que pot ajudar a explicar l’escassa presència de fons de dones, és la invisibilització de la dona a l’esfera social. S’omet la seva presència i se l’oculta en camps com la història, la ciència, la cultura o el pensament. Es va haver de fer una pel·lícula,Figuras Ocultas(2017), per conèixer la història de 3 matemàtiques afroamericanes que van tenir un paper clau a la carrera espacial de la NASA. Anna Maria Martínez Sagi  (1907-2000), poeta, sindicalista, feminista, periodista i atleta, va ser directiva del Barça, va aconseguir el record de Catalunya de llançament de javelina, va lluitar a la batalla de l’Ebre i a la resistència a França durant la Segona Guerra Mundial, però va morir oblidada en una residència d’ancians el 2000. I la seva història no es va conèixer fins que va ser descoberta per Juan Manuel Prada i la va explicar en una novel·la (Las esquinas del aire, 2000). Aquest 2019 s’ha fet un documental sobre la seva vida La Sagi: una pionera del Barça(2019). El 2016, un documental (Dorotea de Chopitea, una señora de Barcelona) recuperava la vida excepcional de Dorotea de Chopitea (1816-1891) impulsora de l’obra social més important de la Barcelona del segle XIX: va fundar 4 hospitals, cinc temples, quinze escoles i set residències; i cap porta el seu nom i encara continua essent una completa desconeguda pels catalans. Aquestes tres històries de dones excepcionals s’han pogut recuperar, però segurament n’hi ha moltes altres que no es coneixeran perquè han desaparegut els testimonis documentals.

El moviment feminista, en canvi, sí s’ha preocupat de conservar la documentació que ha generat. De fet, pel moviment feminista l’arxiu ha estat un arma de combat per a lluitar contra l’oblit, i ha creat centres per a conservar la memòria de les activitats dels organismes feministes i de les dones activistes. El 1935 a Holanda es va crear el primer organisme a Europa l’International Archives for The Women’ s Movement, fundat per tres feministes holandeses (Rosa Manus, Johanna Naber i Willemijn Posthumus-van der Goot) amb l’objectiu de recollir i conservar la documentació de la primera onada de feminisme. El mateix any 1935 a Nova York es va crear el Center for Women’s Archives, amb l’objectiu de recopilar el màxim de fons personals de dones. Va durar 5 anys fins que es va dissoldre el 16 de setembre de 1940 per falta de pressupost, i els seus fons van ser acollits per biblioteques universitàries. Una de les impulsores del projecte Rosika Schweimmer expressa en els següents termes els objectius del centre: “I see in this Archive Center a great inspiration to the women of the world, a source of right thinking for all who pretend to think and share in the making of public opinion, and the way to truth about the sexes”. (Kimbell Relph, A. 1979. ‘The World Center for Women’s Archives, 1935-1940’, Signs, 4(3), pp. 597–603.)

Cartell de la pel·lícula “Figuras Ocultas” (2017)

També hi ha iniciatives des del món de l’Art per tal de conservar la producció artística de les dones. Arxiu FemArtés un projecte hostatjat a Ca la Dona que treballa per a l’empoderament de les dones artistes difonent els projectes artístics que permeti una història de l’art des del feminisme. El Contenedor de feminismosés un projecte portat a terme a Galicia el 2009 d’arxiu mòbil ideat per a l’espai públic amb la finalitat de recuperar, documentar i visibilitzar les històries de les dones, els feminismes i les lluites per l’alliberament sexual dels darrers trenta anys a Galícia. 

Els arxius s’han de sumar a aquestes iniciatives i han de fer polítiques proactives per tal d’augmentar la presència de fons de dones als arxius. Per a què això sigui possible cal repensar els criteris de valoració de fons a ingressar. Potser és necessari revisar el concepte de “rellevància” i el “d’interès històric i cultural”, i afegir-hi altres conceptes com el de representativitat, diversitat i inclusió. Això implica necessàriament establir una política d’adquisicions basada en criteris professionals i plurals, i respectuosa amb la igualtat de gènere i el respecte a la pluralitat i a les minories. Hi ha dues idees força que s’haurien de tenir present a l’hora d’establir aquesta política. La primera, és que més enllà dels centres específics que conserven els arxius del feminisme, aquesta és una tasca que involucra a tots els arxius, cadascun en el seu àmbit, perquè és la única manera d’assegurar que els arxius representin a la totalitat de la població. La segona, és que cal arbitrar mecanismes de participació per tal que la ciutadania participi dels processos de valoració. És ara que s’està discutint el Pla d’arxius i gestió documental de Catalunya 2019-2020 que s’han de tenir en consideració aquests aspectes. 

És en aquest sentit que dic que els arxius han de ser feministes

Una resposta a “Els arxius han de ser feministes”

  1. Noemi Navarro ha dit:

    Fa temps que sóc feminista (crec que des de que tinc memòria*) però en fa menys que sóc arxivera. Cada dia penso que les dues coses han d’anar de la mà, però sigui per la poca experiència o per alguna altra raó he acabat cedint en aquest aspecte, tot i que sempre que puc i està a les meves mans dono veu a les dones de la història* silenciades entre els documents. Això, però, ha sigut fins ara, ja que aquest article m’ha fet veure que no anava tan desencaminada.
    Gràcies Remei Perpinyà per donar-me l’empenta que necessitava! 💜

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *