Editorial 158 – És l’hora de reaccionar. És l’hora del Pla d’Arxius i Gestió Documental de Catalunya.

D’ençà que el dia 13 de març ens van confinar com a mesura preventiva pel contagi de la COVID19, sembla que hagi passat una eternitat. Tots estem vivint aquesta experiència amb molta incertesa personal i professional. Ens manquen referents vitals per comprendre la dimensió d’una acció protectora de la salut tan radical. Però molts sabeu, i ho heu vist als vostres arxius, que d’epidèmies, pandèmies, mortaldats i “morbos” n’hi ha hagut sempre. Posar en context què està succeint és també feina nostra a partir d’ara mateix, a fi i efecte de documentar un procés que en el futur haurà de ser recordat per a evitar-ne la repetició d’errors i preveure amb més solidesa rebrots d’aquest contagi i dels nous que vindran. Ens ho acaba de demanar la CNAATD i ens ho demana també l’ICA. Així doncs, el nostre primer record és per tots aquells qui hagueu viscut personalment la duresa de la malaltia, sigui individualment, sigui en els vostres familiars o amics. Cal que ens fem forts en la solidaritat i la col·laboració, i així poder seguir construint entre tots una societat millor.

Com no podia ser d’altra manera les conseqüències d’una aturada de l’activitat laboral també ha afectat al sector professional de l’arxivística i la gestió documental. I no cal dir que la crisi que s’inicia serà tan o més contundent que la que ja hem viscut els darrers deu anys. Una crisi, l’anomenada de la “Gran Recessió”, que no ha deixat de marxar mai i a la qual ara s’hi incorpora la crisi del “Gran Confinament”. Aquesta situació malauradament no ens pot atemorir i menys en un col·lectiu professional tradicionalment resilient com el nostre. El que sí que ens ha de preocupar és que al voltant de l’arxivística i la gestió documental s’instal·li el fals debat de l’estancament. I quan parlem d’estancament ens referim a la tendència política que planteja que davant les incerteses que provoquen les crisis, la impossibilitat de millorar a curt termini només ens permet “mantenir les estructures existents”. És un fals debat perquè, a la pràctica (i tenim l’experiència de la darrera crisi), l’estancament provoca una lenta però progressiva destrucció de les estructures existents. Es tracta d’un afebliment volgut, perquè l’única opció que tinguem a partir d’aleshores sigui això que ara s’anomena “la Reconstrucció”. Per tant, entenem les mesures d’estancament com a mesures ideològiques que convé combatre. N’hem après prou aquests darrers anys com per entendre que un nou afebliment en les polítiques d’arxius i gestió documental a Catalunya, provocades per aquesta crisi sanitària, no podrà ser suportat. No podem acceptar que, a partir d’ara, el relat del “rescat” s’apliqui a un sector que fa molts anys que demana mesures estructurals profundes que no van lligades purament i exclusivament a la inversió i als recursos humans, sinó a les idees. I si les idees que han predominat els darrers anys són les de l’estancament, difícilment podrem promoure les idees del canvi. Estancar-se vol dir entrar en una zona de confort que implica deixar les coses tal com estan, fins que arribi una època més expansiva, i continuar fent les coses com fins ara. Canviar, per altra banda, vol dir que les idees ens permetin fer les coses de manera diferent, perquè la professió progressi, sí, però sobre tot perquè la utilitat social de l’arxivística i la gestió documental progressi. En el debat sobre l’essencialitat, ha de predominar el retorn social de la nostra feina. I aquest retorn social no es pot limitar al mer gaudi, a la contemplació o la preservació de les essències d’algunes identitats, sinó a la participació, a la cocreació, a la col·laboració, a l’intercanvi, a l’evolució positiva en l’àmbit econòmic, a la construcció de societats més democràtiques. El canvi prové de l’arxivística social, entesa com una expansió progressiva orientada als ciutadans.

S’inicia doncs, una etapa de reflexió sobre certes coses que potser haurem de fer diferents a partir d’ara per tal d’evitar l’estancament. Un estancament que, com apuntem, ens porta a la irrellevància. Sumar-nos professionalment al relat d’una “Nova Normalitat” no és, entenem, el camí a seguir ara per ara. Bàsicament perquè portem massa anys vivint en una situació anòmala, anormal, entre dos territoris que sembla que no puguin ser mai entesos com a un de sol: el de la cultura i el patrimoni, i el de l’administració digital i el govern de les dades. És tendenciós i volgut veure’ns separats i dividits. Es vol posar carregar a les espatlles dels professionals la manca de formació específica pels nous reptes o la manca de preparació per a ser competitius en el món digital, quan el què realment cal és disposar de totes les especialitats, ampliar plantilles i poder donar resposta a tot el cicle de vida amb fortalesa, no com ara. Fins i tot és habitual carregar als professionals el jou de la poca capacitat comunicativa i de l’excés de vocabulari tècnic. No creiem que vagi per aquí la cosa. Creiem que atribuir la responsabilitat de les mancances i els defectes en els professionals és la tàctica dels dirigents, les administracions i els governs incomplidors en el desenvolupament de polítiques d’arxiu i gestió documental com pertoca. Incomplir la llei no es pot emmascarar donant les culpes als treballadors. Aquesta manera de fer no és ni pròpia ni exclusiva del nostre sector professional sinó que s’aplica a la gran majoria d’àmbits. També és ideològic el conegut paradigma de “la inutilitat” de certes tasques professionals, per amagar els incompliments governamentals. Com hem dit fa uns moments, ara el debat es troba en la separació de sectors essencials i no essencials. La trampa està en fer creure que els essencials són realment importants, tot i que se’ls retribueixi malament i no se’ls compensi com pertoca. Per tant, també el debat de l’essencialitat és especialment polèmic. 

Aquestes reflexions venen a to atès que a diferència de la crisi anterior, afrontem aquesta amb un projecte de país sobre la taula que és una gran oportunitat. Aquest projecte és el Pla d’Arxius i Gestió Documental de Catalunya que, a 2020, afronta la seva etapa decisiva. Potser ha estat fins i tot bo haver d’afrontar una prova d’estrès tan brutal i radical com la de la crisi sanitària de la COVID-19, per observar que el Pla no podrà presentar-se sense haver tingut en compte l’aprenentatge d’aquestes setmanes. I que no podrem presentar un Pla dimensionat a la baixa expressament per no poder afrontar amb “realisme” les necessitats del sector. Compte amb aquest engany. No és només el sector que demana planificació, sinó que és el propi Govern que s’ha de preguntar com vol complir amb plenitud la legislació en matèria d’arxius i gestió documental. L’AAC ha assumit la responsabilitat d’impulsar aquesta reflexió, de promoure-la, d’exigir-la fins i tot. Però ara és el Govern qui s’ha de preguntar si amb el model de governança actual pot afrontar els requeriments legislatius. Una legislació, la d’arxius i gestió documental, que és del 2001, convé recordar-ho. Però a la qual cal afegir la de transparència i accés a la informació, la de digitalització de l’administració, entre d’altres que han sobrepassat el marc mental i l’abast de la pròpia legislació del 2001. Durant l’any i mig d’elaboració del Pla hem demanat participació al sector professional i aquest ha respost amb més de 300 persones de molts diferents àmbits opinant i aportant idees. Les actes de les taules territorials i de les taules d’experts són curulles d’idees innovadores que poden permetre fer un tomb important a les polítiques d’arxius i de gestió documental dels propers anys. El Pla no pot ser concebut com un document, sinó com una decisió. I en època de decisions difícils, caldrà afrontar la dificultat d’assumir coses que fins ara no s’han aplicat en el món dels arxius i la gestió documental. Coses com un model de governança nou per a la capçalera del Sistema d’Arxius de Catalunya, com una solució sòlida pel problema de l’adscripció que ens permeti afrontar la transversalitat i la influència de la gestió documental, com l’atorgament d’un rang a l’alçada dels requeriments que la professió demana des de fa anys, com l’elaboració d’una nova llei d’arxius i gestió documental, com la definició d’una planificació a mig i llarg termini en matèria de preservació digital, com la transformació digital dels arxius públics catalans i el debat sobre una nova presencialitat, i podríem seguir. Tot plegat per a continuar construint tots junts un marc operatiu que resolgui els quatre grans reptes pels propers temps:  la provisió d’accés permanent a una informació autèntica i de qualitat; la construcció d’una memòria plural i diversa de la qual els arxius en siguin centres de referència; la participació en la continuïtat operativa dels sistemes d’informació de les organitzacions; i la posada en valor del patrimoni documental com a font de coneixement de context per a les societats presents i futures.

El Pla d’Arxius i Gestió Documental de Catalunya va endavant. Així se’ns va transmetre a la reunió que la consellera de Cultura va organitzar amb els diferents sectors vinculats a l’àmbit del patrimoni el passat 2 d’abril. Així se’ns va transmetre a la reunió monogràfica, precisament sobre el Pla d’Arxius, el dia 3 d’abril amb la Direcció General del Patrimoni Cultural, on, a més, es va pactar un calendari de presentació, noves reunions i finalització dels diferents documents a aprovar. I així ho va transmetre novament la consellera de Cultura a la seva compareixença parlamentària del 28 d’abril per parlar de l’impacte de la crisi sanitària en l’àmbit de la Cultura i per presentar les diferents mesures per a reactivar amb urgència tots els sectors vinculats. El compromís, per tant, existeix i el temor que l’AAC va manifestar a principis d’abril sobre que el Pla decaigués (recordem que és un Pla de Govern) de moment s’ha esvaït. Ara que s’apropen els mesos decisius per a la seva aprovació, del Pla en parlarem molt més sovint, el tornem a posar sobre la taula i en reclamarem la seva aprovació valenta. Reaccionar és vital per al sector de l’arxivística i la gestió documental. L’estancament no el tornarem a tolerar més. Els canvis, necessaris, són una oportunitat en època de conjuntures crítiques. La que vivim ho és, sens dubte.