Francesc Boix: fotografies per a la memòria i la justícia

Introducció

A hores d’ara hi ha una notable unanimitat en la consideració de les imatges -assenyaladament la fotografia- com a testimonis documentals, informatius i històrics; en canvi, l’assumpció del seu valor juridicolegal és força recent i motiu d’un cert debat en l’àmbit jurídic. En aquest context, cal esmentar el Judici de Nuremberg contra els més destacats dirigents del III Reich l’any 1945 per poder constatar l’ús de fotografies i pel·lícules com a proves en un judici públic. A més de les fotografies incriminatòries aportades pel fotògraf Francesc Boix, el Tribunal Militar Internacional encapçalat pel Jutge Robert Jackson va analitzar també diverses pel·lícules com les intitulades “Els camps de concentració nazis”, el “Pla Nazi” (un muntatge de quatre hores de durada) o “Documents cinematogràfics sobre les atrocitats dels invasors germano-feixistes” integrades per Imatges confiscades a distints serveis del govern de l’Alemanya nazi. A l’ensems, el Tribunal va recórrer a la consulta de més de 3.000 tones de documents procedents dels arxius confiscats pels aliats a l’administració del III Reich. Val a dir, també, que el Tribunal era conscient del valor de la imatge com a memòria i testimoni, de manera que va fer enregistrar una part de les audiències d’aquest històric judici per part del reconegut cineasta John Ford. Aquesta filmació es pot consultar als respectius llocs web del Memorial de la Soah a París i en el Museu de l’Holocaust a Washington. 

Francesc Boix, breu semblança biogràfica

Neix al barri barceloní del Poble Sec (31/8/1920) en una família d’ideologia progressista, catalanista i laica. Als 16 anys ja militava al Partit Socialista Unificat de Catalunya-PSUC, de filiació comunista i ben aviat esdevé un pioner en l’ús de la càmera Leica; inquiet i compromès políticament col·labora com a fotògraf en el Setmanari Juliol i s’allista a l’exèrcit republicà a partir de l’any 1938 en la coneguda com a columna Macià-Companys. Amb la derrota del govern de la República, va travessar la frontera francesa i fou internat als camps de concentració de  Vernet d’Ariège i  de Setfonts al sud de França. Al mes de setembre del 1939 és enquadrat a la 28ena Companyia de Treballadors Estrangers que operava a la zona del Vosges (Alsàcia). Un atac llampec de l’exèrcit alemany el maig del 1940 el fa presoner i és traslladat, juntament amb altres 1506 republicans espanyols, al camp d’extermini de Mauthausen (Linz-Aústria) on arriben el 27 de gener de 1941. 

El seu treball al Servei Fotogràfic de Mauthausen

Boix comença a treballar al Laboratori fotogràfic del Erkennungsdienst (Servei de Reconeixement) en el mes d’agost del 1941 on ja hi treballava un altre fotògraf català Antoni García (també membre del PSUC), als quals s’hi afegirà posteriorment  (finals de 1943) José Cereceda, militant comunista madrileny.  En el cas del camp de Mauthausen, com en altres del mateix nivell (Auschwitz, Dachau, Ravensbrück) hi havia l’Oficina del Erkennungsdienst que era un servei de reconeixement i identificació per a captar els trets antropomètrics de les persones detingudes; per acomplir amb aquesta finalitat comptava amb un servei fotogràfic que no només es dedicava a la identificació dels presos sinó que també documentava l’activitat criminal que es duia a terme al camp. El fet que els nazis documentessin de manera precisa i sistemàtica la seva barbàrie, els va conduir en realitat a la condemna. Com s’ha dit, aquestes fotografies captades a causa del rigorisme burocràtic -la memòria dels guanyadors- acabarà transformant-se en el temps en la memòria dels vençuts. 

El primer republicà que va entrar a treballar al Laboratori Fotogràfic fou Antoni Garcia l’abril del 1941, al qual s’hi varen sumar ben aviat tres presos polonesos i, finalment, els esmentats Boix i Cereceda. Amb el temps Boix es va anar guanyant la confiança dels seus caps fins a assolir una posició de comandament entre els presos d’aquest Servei en els anys 1944-45. El Servei Fotogràfic tingué dues ubicacions diferents del camp, la darrera de les quals ocupava uns 210m2 i estava ben dotada tècnicament. Un dels militars que varen comandar aquest Servei, Paul Ricken, relaciona el tipus de fotografies que s’hi feien: retrats dels SS (organització militar, policial i política al servei d’Adolf Hitler),  retrats per a la identificació mitjançant la presa d’empremtes dactilars, morts per arma de foc, suïcidis, accidents, assumptes de natura mèdica i esdeveniments rellevants produïts en el camp, especialment el registre fotogràfic de les visites dels alts dignataris nazis.  

L’obtenció i trasllat a l’exterior de les fotografies 

Els presos que treballaven al Laboratori, amb la complicitat d’altres presos del camp varen aconseguir sostreure un nombre important de negatius fotogràfics de Mauthausen que posteriorment varen servir com a prova en els judicis de Núremberg i Dachau. Més enllà de la controvèrsia suscitada pel paper desenvolupat per Antoni García i Francesc Boix en el salvament i sortida de les fotografies del camp –i que ha donat lloc a sengles publicacions de l’investigador David Wingeate Pike-, sembla indubtable que l’ocultació dels negatius i la seva sortida i conservació a la llar d’una família de confiança fou una operació col·lectiva en la qual Antoni García inicialment i Francesc Boix en la seva materialització final, en foren protagonistes indiscutibles. 

L’operació s’inicia en el moment que Antoni García, a banda de les cinc còpies (18x11cm) que se li ordenen fer i que eren posteriorment lliurades al militar responsable del Servei el qual les tramet als Quarters Generals de la SS a Berlín, Oranienburg, Viena i Linz (mentre que una còpia quedava arxivada al Servei), en feia una sisena còpia que amaga en forma de “còpies de mala qualitat”, seguint una feina que ja havia iniciat el seu antecessor, el polonès Grabowski. Ben aviat les relacions entre Boix i Garcia es deterioren notablement, en bona part per les seves diferències de caràcter, però també per la seva contraposada visió de l’orientació que havia de prendre en el pla ideològic el Partit Comunista. L’ascens de Boix a Kapo del Laboratori fotogràfic i la baixa per malaltia de Garcia el febrer del 1945, permet a Boix erigir-se en referent pel que fa al “salvament” de les còpies fotogràfiques. Així, les 200 còpies que s’havien anat acumulant foren traslladades i es decideix amagar-les darrere de l’armari on es guardaven tots els negatius, fet que només era de coneixement de Boix, García i Cereceda. 

La sortida de les còpies i els negatius del Camp de Mauthausen fou una operació en la qual varen intervenir múltiples protagonistes, més enllà de l’indubtable lideratge que exercia Boix pel seu bon posicionament jeràrquic dins el Servei. En aquest sentit, sembla haver-hi consens en el fet que la col·lecció fotogràfica que es va treure fora del Camp era formada per la majoria de còpies que havia guardat Garcia (unes 200) i uns 2.000 negatius que Boix va robar dels arxius de la SS. El trasllat de la col·lecció fora del camp es va dur a terme mitjançant el Komando de joves republicans que sortien cada matí per anar a treballar a la pedrera Poschacher. Al tenir llibertat de moviments a l’entrada i sortida i la seva capacitat per confraternitzar amb els veïns propers a la pedrera, va propiciar que fessin una bona amistat amb Anna Pointner, persona propera als socialistes austríacs, la qual es va fer càrrec de les imatges i les va amagar a l’interior d’un mur de pedra de casa seva. 

El robatori dels negatius per Boix es va veure afavorit pel fet que després de la derrota de l’exèrcit nazi a Stalingrad (febrer de 1943), el Departament Polític a Berlín va ordenar la destrucció de les fotografies que hi hagués als camps d’extermini, decisió que varen tornar a refermar a finals del 1944 davant el gir negatiu de la guerra per al govern del III Reich.  En el cas de Mauthausen, el militar responsable del Servei va començar a fer personalment aquesta tasca de destrucció, però al cap de poc se’n cansà i va delegar la feina a Francesc Boix. És versemblant que en aquest context Boix va poder guardar molts negatius, pel cap baix uns 2.000, encara que en les seves declaracions  en el judici de Núremberg Boix parla d’uns 20.000 negatius salvats de la destrucció.  

Els judicis de Nuremberg i Dachau

En el moment de la sortida el juny del 1945 del camp de Mauthausen Francesc Boix es va traslladar a París i va començar a publicar moltes de les imatges a la premsa aconseguint una àmplia difusió i un notori ressò mediàtic per l’impacte que va suposar per a la societat francesa la visualització de la barbàrie nazi. Fruit d’aquest reconeixement, Boix fou cridat a declarar com a testimoni en els  judicis de Nuremberg i Dachau. Entre finals de 1945 i finals del 1948 es va celebrar, d’una banda, un procés principal contra els criminals de guerra més destacats i de l’altra dotze processos secundaris contra altres membres del III     Reich. Les vistes del Tribunal Militar Internacional a Nuremberg es varen desenvolupar en 403 sessions (entre el 20/11/1945 i l’1/10/1946) amb la presència de 94 testimonis, dels quals 33 foren cridats per l’acusació i 61 per part de la defensa. Com a aportació documental es varen seleccionar 2.360 documents per a la seva presentació pública com a elements probatoris.

Boix fou cridat a declarar per part de l’acusació i les seves intervencions foren el dilluns 28 i dimarts 29 de gener del 1946. La declaració de Boix i l’anàlisi minuciosa de les fotografies que va aportar com a prova estan transcrites de manera literal en nombroses publicacions (Vegi’s Benito Bermejo, Francesc Boix. El fotògraf de Mauthausen. pp. 185-214, David Wingeate Pike, Dos fotógrafos en Mauthausen: Antonio García y Francesc Boix, pp. 98-117 i Jorge Rodríguez Derecho a la verdad y Derecho Internacional en relación con graves violaciones de los Derechos Humanos, pp. 55-60). Boix, després del jurament de rigor, va anar contestant a les preguntes del fiscal Dubost  mentre s’anaven projectant algunes de les 30 fotografies que va aportar com a prova. Així va poder proporcionar informació substancial referida a la presència de Heinrich Himmler, Ernst Kaltenbrunner i Albert Speer al camp de Mauthausen, i més concretament a la pedrera Poschacher, estades que la defensa d’aquests dos últims acusats negava categòricament. Posteriorment, Boix fou convocat a declarar en el Procés de Dachau (abril 1946) promogut per la Secció de Crims de Guerra americana en el qual es va jutjar a seixanta-un membres destacats de la SS de Mauthausen. En aquest cas va aportar també 30 fotografies com a prova documental de l’acusació.

Finalment, cal assenyalar que Boix, un cop alliberat de Mauthausen i davant la impossibilitat de tornar a Espanya, es va instal·lar a la ciutat de París on va treballar com a reporter gràfic en diverses revistes de l’òrbita del Partit Comunistas Francès-PCF com “Regards”, “Le Soir” i “L’Humanité”. Va viure humilment a unes golfes del nº 14 de la Rue du Duc, a Montmartre, que li va llogar el seu company Waldeck Rochet del PCF. Al capdavall, Boix va tenir un final trist i solitari. Les privacions sofertes i una latent tuberculosi posaren fi a la seva vida quan només tenia 31 anys. Va morir a l’hospital Rothschild (7/7/1951) sol i en una situació de penúria econòmica. Fou enterrat en la més absoluta soledat al cementiri de Thais.

Passat el temps, i amb la voluntat de recuperar la seva memòria, el 16 de juny de l’any 2017, els Ajuntaments de París i Barcelona  varen organitzar un acte d’homenatge i les seves despulles foren traslladades de manera solemne al cementiri de Père-Lachaise, en una cerimònia multitudinària. Cal remarcar que en aquest cementiri hi ha soterrades les restes de grans celebritats franceses i també dels herois de la resistència contra el nazisme. Com a corol·lari, significar que en els darrers anys l’atzarosa vida de Boix i el seu protagonisme en el salvament de les fotografies de Mauthausen ha generat la publicació d’un ampli conjunt de llibres, novel·les, així com de pel·lícules. També l’Ajuntament de Barcelona ha posat el seu nom (2001) a una Biblioteca Pública situada al barri del Poble Sec amb la voluntat de perpetuar la seva memòria. 

Bibliografia

• Alberch i Fugueras, Ramon: “Francesc Boix: la fotografía como testimonio”, Del hilo al ovillo. Poder y resistencia de los archivos. Gijón: ediciones Trea, 2021, pp. 59-70. 
• Barbal, Maria et alii: Els primers trets de Francesc Boix. Barcelona: Ara Llibres, 2016. Hi ha traducció al castellà: Los primeros disparos de Francesc Boix. Now Books, 2016.
• Barnadas, Ramon: “Genealogia de les fotografies de Francesc Boix”, Lligall. Revista catalana d’arxivística, 42 (2019), pp. 98-115.
• Bermejo, Benito: Francesc Boix. El fotògraf de Mauthausen. Barcelona: La Magrana, 2002. 
• Bermejo, Benito: El fotógrafo del horror. La historia de Francisco Boix y las fotos robadas a los SS de Mauthausen. Barcelona: RBA Libros, 2015. 
• Hispano i Vilaseca, Marià: “1920-1951: el secreto de vivir en tiempos modernos. Francesc Boix i Campo, un fotógrafo de las Juventudes Socialistas Unificadas en Mauthausen”, Nacht und Nebel. Fotografía y testimonio (Marià Hispano, Ramon Alberch, Coords). Barcelona: Fundació Nous Horitzons, 2011, pp. 75-104. 
• Palazón, Oscar: El fotògraf. Barcelona: Ara Llibres, 2008, 205 pp. Hi ha traducció al castellà: El fotógrafo. Barcelona: JP Libros, 2010, 360 pp.  
• Pike, David Wingeate: Dos fotógrafos en Mauthausen: Antonio García y Francesc Boix.  A Coruña: ediciones del Viento, 2018.
• Rubio, Salva; Colombo, Pedro; Landa, Aintzane: El fotógrafo de Mauthausen. Barcelona: Norma editorial, col·lecció Cómic europeo, 2018. Hi ha traducció al francès: Le Photographe de Mauthausen, Bèlgica, editorial Le Lombard. 
• Soler, Llorenç: Francisco Boix, un fotógrafo en el infierno/a photographer in hell”, L’agenda de la imatge, 21 (3er trimestre 2000), pp. 16-29. 
• Torán, Rosa: Més enllà de Mauthausen: Francesc Boix, fotògraf. Barcelona: Museu d’Història de Catalunya. Catàleg de l’exposició juny-setembre 2015 (textos en català, castellà, francès i anglès). 

Filmografia 

• Sella Montserrat, Joan (Dir): Las dos guerras del fotógrafo Boix. 2015 (disponible a: http://www.rtve.es/alacarta/videos/cronicas/cronicas-dos-guerras-del-fotografo-boix/2971747
• Soler, Llorenç (Dir): Francisco Boix, un fotógrafo en el infierno. 2000.
• Targarona, Mar (Dir): El fotógrafo de Mauthausen. 2018.

Webgrafia

• Enllaç a les actes del judici de Núremberg: http://avalon.law.yale.edu/subject_menus/imt.asp