La fotografia que no es veu

La fotografia familiar^[1] constitueix un excepcional suport per la Memòria. Al seu voltant s’articulen relats en la trajectòria oficial de la història escrita. El treball que desenvolupen els ciutadans sobre els seus propis fons, està (re)escrivint aquesta història. 

Les múltiples capes d’una fotografia familiar 

La capa de l’escenificació

Des del moment en què es va popularitzar, amb càmeres més econòmiques i la simplificació dels procediments tècnics, la fotografia conviu en la quotidianitat de molta gent. És la fórmula perfecta per registrar els principals “moments feliços” de l’àmbit familiar, i d’aquesta forma, solemnitzar i alhora eternitzar aquells instants, on les persones es preparen, s’arreglen en escenaris “ideals”, aquells que es vol siguin recordats. Ni els esdeveniments escollits, ni els escenaris a fotografiar es deixen a l’atzar. Parteixen d’una concepció del món i de la pertinença a un grup familiar, per construir realitats. A partir de l’instant en que es fan aquestes fotografies comença la seva guarda, que garanteix que un dia es tornaran a mirar. Aquesta retrobada convida a rememorar les històries de les fotografies. La (re)escenificació que hi brolla és una valuosa informació del context d’aquestes fotografies. La intimitat de les fotografies familiars emergeix narrada pels seus protagonistes, deixant al descobert tota aquesta teatralitat i donant a conèixer una realitat que fa úniques i excepcionals aquestes imatges.

La capa dels usos de la fotografia familiar

Tothom té fotografies familiars. No importa la quantitat, sí, en canvi, el que es recorda de cadascuna d’aquestes imatges. Quan tornem a mirar-ne una, la nostra, la seva història ens fa sentir únics en l’espai i el temps. Constitueix un senyal d’identitat personal i social, respecte al grup al que es pertany. Les imatges ens protegeixen del flux del temps i de la pèrdua de l’espai.

A la capa informativa que ens aporten les imatges familiars, cal afegir un nou estrat dipositat arran del seu ús. Com a objectes que es prenen amb les mans, les fotografies vernaculars s’escriuen, es dibuixen, es marquen, ratllen i tallen … Aquestes accions deixen cicatrius, restes d’una convivència íntima, perquè més que viure amb les imatges, hi vivim a dins. Les fotohabitem i hi deixem empremtes, que no són gens diferents de les que hi ha a una casa viscuda. Fotografies marcades que donen testimoni del seu ús, de la seva vida social.

La capa dels silencis o absències

Les fotografies familiars sovint remeten en el seu relat a l’existència d’unes altres imatges, del que -per diverses circumstàncies- no se’n disposa, d’un suport fotogràfic. Es tracta de fotografies que es recorden, però que no es tenen. Sovint destaquen en el relat de les fotografies familiars que formen part d’un àlbum familiar. Dins aquesta línia estarien també aquelles fotografies que expliquen absències, persones que no hi són i que no apareixen en les imatges, però que estan presents en el record. Aquestes imatges formen part del context de les fotografies familiars que només poden ser recuperades des de la tradició oral. 

Aquí radica la importància i la necessitat que el treball realitzat amb les fotografies familiars sigui iniciat pels propis autors i productors dels fons. Només ells, a partir d’una cadena de custòdia inter-generacional, coneixen l’entramat informatiu que ha donat origen a cadascuna de les imatges que – possiblement- custodiaran en un futur els Arxius. 

Comunitats de treball participatiu,“Arxivística Domèstica”

Totes aquestes capes es conjuren quan comença la construcció narrativa de la memòria. Les fotografies familiars son el bitllet per viatjar al record. Però cal potenciar aquestes activitats de reminiscència, no es tracta tant sols d’evocar la memòria d’una imatge, cal sumar-hi la base metodològica professional dels arxivers en el tractament dels fons fotogràfics. Fa més de 10 anys que com Activista d’Arxiu Familiar em dedico a la creació de projectes de formació on apropo la metodologia arxivística a la societat. Treballo dins l’àmbit universitari, entitats públiques, centres socials, i agrupacions cíviques per donar a conèixer com treballar els arxius a aquelles persones que volen tenir un paper actiu en la gestió dels seu propi fons. Acosto la metodologia professional dels arxivers al servei de la ciutadania. És menester formar un equip de treball amb la societat, ja que són els ciutadans els qui conserven i coneixen la informació que fa únics els seus arxius familiars, els guardians de la seva unicitat. Cal anar més enllà de propostes en les que s’ensenyin les diverses fases de tractament arxivístic dels fons familiars. Convé avançar cap a la memòria que guarden les imatges. Per aquest motiu, he creat tallers com Del Record a la Mirada. Organitza i Refotografia el teu Arxiu Familiar amb el fotògraf especialista en Refotografia Ricard Martínez, d’Arqueologia del Punt de Vista, en el que a partir d’unes nocions bàsiques d’arxivística s’introdueix als participants en l’experiència de la Refotografia. Arxivística Domèstica és una altra proposta que permet anar més enllà, doncs incorpora la figura de l”Arxiver Domèstic”, aquell qui pren un paper actiu, juntament amb els professionals, en l’organització, descripció i conservació preventiva dels seus propis fons. De forma que les imatges familiars incorporen una informació precisa i rellevant que fa d’aquestes imatges unes instantànies singulars. Recentment he creat la proposta docent Family Photo Talks, un taller sobre la conservació i la memòria col·lectiva de les fotografies familiars. Un treball en que es posa en valor l’exercici de l’escolta activa de les imatges vernaculars. Els participants donen contingut i presenten l’experiència de les fotografies familiars pròpies, en un procés que construeix el territori específic de les subjectivitats, fent aparèixer la multiplicitat on fins el moment es creia que totes les imatges eren iguals. Quantes vegades hem sentit allò que les fotografies de casaments, batejos i comunions son totes iguals. Aquestes afirmacions es queden en la superfície, sense aprofundir en les capes de significat que hem referit. 

Era de la postarxivística. La materialitat de la fotografia fotoquímica del segle XIX constitueix un marcador contra l’oblit, com ho són les històries incrustades en cadascuna de les fotografies familiars que custodiem a casa. En l’era de la postarxivística els professionals podem (i devem) transferir una part dels processos del treball a la societat en les seves primeres fases, tot construint una comunitat de treball participatiu, conjugant diferents recursos per crear un nou Arxiu que sàpiga capturar a qui s’hi apropa

---

https://susannamuriel.com/

^[1] Aquestes reflexions fan referència principalment a la fotografia familiar fotoquímica, que forma part de la memòria tangible dels nostres pares, avis i avantpassats, avui tot això està canviant per la ubiqüitat de la càmera fotogràfica.