L’esperanto i els arxius

El 14 de juliol del 1887 (26 de juliol segons el calendari gregorià vigent fora de l’Imperi Rus) la censura tsarista de Varsòvia va autoritzar la publicació d’un llibret titulat Llengua internacional. Pròleg i manual complet i signat pel pseudònim «Doctor Esperanto». Aquest va ser l’origen de l’única llengua planificada a ser adoptada mai per una comunitat internacional d’usuaris encara existent. El primer esperantista català va ser Josep Vidal Llopart, que morí a Vilanova i la Geltrú el 1905, i el 1909 l’esperantisme català ja era tan potent que va hostatjar el 5è congrés mundial a Barcelona.

Fins fa poc l’esperanto era un tema tabú entre els acadèmics, sobretot els lingüistes, però darrerament els prejudicis s’han anat esvaint entre els historiadors, que han descobert en l’esperantisme una mina d’or per estudiar els aspectes més diversos de la història del segle XX, o també els sociòlegs, que l’utilitzen com a model en miniatura per investigar la globalització. El setembre de l’any passat, per exemple, vaig assistir a un taller de recerca al Centre Marc Bloch on es presentaven tot de projectes relatius a l’esperanto, i poc després vaig ajudar una estudiant de doctorat de l’Institute for Transnational and Spatial History de la Universitat de Saint Andrews que venia a Catalunya a investigar els debats interns de l’esperantisme català i espanyol sobre el nacionalisme. Alguns investigadors arriben a fer el pas extra de fer retorn i informar els esperantistes en la seva llengua dels resultats de la recerca que han extret de les seves fonts, com ara el grup de recerca sobre la Segona Guerra Mundial a Hypothèses.

Tots aquests observadors externs estan alarmats pel perill imminent que corre aquest patrimoni tot just descobert. L’esperantisme tradicional es fonamentava en les associacions, però el trànsit al món d’Internet ha fet entrar aquest model en crisi. Encara que l’esperanto, com a llengua, floreix més que mai en el medi virtual, la majoria de les associacions no s’han sabut adaptar als nous estils de socialització i estan en vies de desaparició. Fins i tot l’Associació Mundial d’Esperanto o UEA, la més gran i diversa del món, està al caire de la bancarrota i l’octubre passat va votar donar la seva biblioteca i el seu arxiu al Departament de Llengües Planificades de la Biblioteca Nacional Austríaca, que té la col·lecció més gran del món sobre esperanto i altres llengües construïdes i funciona, de manera extraoficial, com a biblioteca nacional esperantista. La donació i l’ingrés de l’arxiu-biblioteca s’ha efectuat tot just aquest juliol.

El problema es repeteix a petita escala a tot Catalunya. Els clubs locals pràcticament han desaparegut, mentre que els seus membres més actius van morint i el seu patrimoni acaba a les escombraries. Per la seva banda, els nous esperantistes, educats en la cultura alhora individualista i global d’Internet, no mostren gaire interès per la història del moviment organitzat. Quan les famílies dels pioners els lleguen aquests fons, només mostren interès pel patrimoni bibliogràfic i literari, llençant la resta.

Sovint els esperantistes intenten preservar i donar estabilitat a aquestes col·leccions donant-les a biblioteques públiques. La Biblioteca Nacional Hongaresa, per exemple, no sols alberga la important Col·lecció Fajszi, un fons tancat donat per l’esperantista del mateix nom, sinó també una col·lecció encara creixent de llibres i periòdics d’esperanto a la seva secció de llengües estrangeres, i a la ciutat suïssa de La Chaux-de-Fonds, la biblioteca pública té una col·lecció de 20.000 unitats en i sobre esperanto. D’altra banda, les biblioteques tenen limitacions pressupostàries i poc interès a mantenir materials en una llengua que el seu públic normal no pot llegir, i, per tant, purguen periòdicament els volums poc llegits, i no són un repositori segur per als fons d’esperanto. Per exemple, el llegat que Josep Vidal Llopart va donar a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer (una col·lecció molt completa de la literatura esperantista més primerenca) ha desaparegut totalment i n’han pervingut només dos llibres. Fa pocs anys la biblioteca pública de Kortrijk (Bèlgica) va decidir desfer-se del Fons Cesar Vanbiervliet, que hostatjava des del 1973 sota un acord de protecció legal. Els esperantistes locals s’han organitzat per crear una nova forma institucional, l’Arxiu Esperantista Internacional, per preservar aquest fons i d’altres en perill de dispersió, però només compten amb el suport intern de la comunitat i cap subvenció pública.

És interessant remarcar com els esforços van virant de la fixació en les biblioteques a un descobriment del concepte i la funció dels arxius. Els esperantistes més clarividents constaten cada vegada més que, per molt que digitalitzin llibres i revistes per fer-los accessibles a les noves generacions, no tot es pot escanejar i en qualsevol cas sempre caldrà conservar almenys un exemplar original de cada llibre o revista per a la posteritat. Això ajuda a prendre consciència que també és possible conservar documents pròpiament d’arxiu, per salvar la història interna de la comunitat i no tan sols la pública. El primer contacte dels esperantistes amb els arxius encara sol provocar una impressió negativa, i l’aparent inaccessibilitat dels documents tancats en dipòsits i caixes impacta bastant. Tanmateix, els arxius ofereixen més oportunitats a la llarga per a l’esperanto que no les biblioteques. Mentre les associacions esperantistes no descobreixin i confiïn en els arxius públics, intentaran aferrar-se als seus fons més enllà dels límits en recursos humans i financers, com passava a UEA fins a l’any passat. Afortunadament, comencen a fer-se passes en aquesta direcció: una altra organització internacional, Esperanta Civito, està canviant la normativa sobre la seva xarxa de biblioteques per incloure-hi arxius.

També per la banda dels arxivers podem topar amb prejudicis i malentesos. Primer de tot, hi ha la barrera infranquejable de l’idioma, ja que la majoria d’aquests documents estan només en esperanto i són, per tant, inaccessibles al públic general i als mateixos arxivers, que no els poden interpretar. A més, al contrari que el llatí, en la mentalitat de la majoria de la gent l’esperanto és una llengua estrangera (si no és que li neguen directament l’estatus de llengua, que també passa) i per definició restaria fora del camp d’acció dels arxius catalans. Aquestes barreres són comunes als bibliotecaris i al públic general, però hi ha altres motius de sospita més específics de l’estament arxiver. Per començar, els arxivers solen tenir uns interessos força localistes, en què la història de la globalització no té cap lloc si no és a l’hora de tractar els fons de grans empreses, de polítics, d’intel·lectuals o de celebritats.

Una segona barrera més greu és la metodològica. Des d’un punt de vista ortodox, la major part d’aquests fons consisteix de fet en col·leccions, tant de llibres i revistes com d’altres materials impresos que no són, estrictament parlant, documents d’arxiu de producció pròpia. Tanmateix, si, com diu la Llei d’arxius, un fons és «el conjunt orgànic de documents aplegats en un procés natural que han estat generats o rebuts per una persona física o jurídica, pública o privada, al llarg de la seva existència i en l’exercici de les activitats i les funcions que li són pròpies», haurem d’acceptar les següents premisses:

1. Fins fa poc, l’única manera de participar en una comunitat internacional com l’esperantisme era abonar revistes i encarregar llibres; aquestes són, per tant, activitats orgàniques i funcions pròpies de tots els esperantistes com a tals, i els materials rebuts han de ser considerats documents d’arxiu.
2. La comunicació és una altra activitat orgànica de l’esperantisme que es vehicula per les mateixes vies de publicacions impreses, de manera que la producció activa dels esperantistes sol revestir una forma bibliogràfica destinada a la reproducció múltiple, més que no la de document únic típica del document d’arxiu.
3. Com ja he explicat, la immensa majoria d’aquests materials bibliogràfics no trobarà mai el seu lloc en les biblioteques públiques, ni a Catalunya ni a l’estranger, de manera que si els arxius no els custodien es perdran irremeiablement.

L’acceptació d’aquestes premisses és suficient per trobar natural que el butlletí d’un club esperantista d’Oslo, per exemple, trobi el seu lloc en un arxiu català. En tot cas, els arxivers catalans podrien acceptar la conservació d’aquest patrimoni com un compromís de col·laboració solidària. Sovint l’internacionalisme del nostre gremi s’ha expressat en iniciatives com Arxivers Sense Fronteres que actuen en ubicacions remotes, sense tenir en compte que a casa nostra mateix hi ha un patrimoni internacional que requereix la nostra atenció, en el qual allò local i allò forà són indivisibles; o potser no ens agradaria que la correspondència i l’obra de l’esperantisme català es conservés als països on va ser enviada?

De fet, l’esperanto ja ha trobat un lloc en els arxius catalans, tot i que encara invisible. Per exemple, l’Arxiu Comarcal del Vallès Occidental sembla tenir el fons/col·lecció més important, almenys dels que es poden trobar en línia. Tanmateix, una cerca bàsica a la nova interfície d’Arxius en Línia amb el mot «esperanto» només revela 262 unitats documentals, de les quals tan sols 3 a l’ACVOC; una cerca avançada amb el descriptor «Esperanto» tan sols retorna 60 unitats, només una de les quals a l’ACVOC: ben poca cosa d’una col·lecció d’11,80 metres lineals enterament dedicada a aquesta llengua.

Sembla evident que la direcció que ha pres Arxius en Línia, en el sentit de donar accés a unitats documentals digitalitzades al nivell més granular possible, entra en conflicte amb la descripció arxivística tradicional, molt més succinta. El catàleg més precís del fons «Esperantisme terrassenc», que l’ACVOC només envia sota demanda, es queda a un nivell de detall de, per exemple, “Obres de narrativa (1908-1976)”.

La gran tragèdia dels fons i col·leccions esperantistes als nostres arxius és que precisament la riquesa del seu component bibliogràfic permetria descriure’ls amb la precisió desitjada i esperada pels potencials usuaris: autor, títol, any d’edició, llengua, descriptors temàtics… Podem comparar aquesta invisibilitat i inaccessibilitat amb l’estratègia de l’Arxiu Històric de Sabadell, que també té una col·lecció esperantista important i ha preferit entrar la descripció dels seus elements bibliogràfics al Catàleg Col·lectiu de les Universitats de Catalunya; la sola contrapartida d’aquesta aproximació és el desdibuixament de l’origen de les peces i de la visibilitat del fons. En tots dos casos, però, l’accés és gairebé inviable per a esperantistes estrangers que no entenguin el català.

El maig del 2021 la presència de l’esperanto en arxius catalans va créixer enormement amb la donació del fons de l’antic Hispana Esperanto-Muzeo a l’arxiu municipal de Subirats (Alt Penedès). Aquest museu privat, creat pel col·leccionista Lluís Hernández Yzal (1917-2002) és la col·lecció més gran del sud d’Europa i una de les més grans del món: 250 ml (entre ells 104 de llibres i 78 de revistes). L’ingrés en un arxiu públic és una bona notícia, ja que la conservació queda ara garantida, però també planteja reptes d’un altre ordre. Encara que l’ajuntament projecta una sala d’exposicions i rutes guiades d’esperanto, al poble no hi queda cap esperantista actiu, cosa que limita la viabilitat del projecte de convertir el fons en el nucli d’una futura biblioteca pública. L’hereu del productor no ha continuat les activitats del seu pare com la propietària de la Biblioteca Molera de Moià, ni sembla que després de la cessió pugui fer un rol de contacte amb la comunitat com la que té la filla del fundador del Museu Nacional d’Esperanto a Gray (França), de manera que no hi ha les possibilitats obertes a Herzberg am Harz, una petita ciutat alemanya que des del 2006 s’anomena oficialment “la ciutat de l’esperanto”, on el Centre Intercultural Herzberg participa activament en la vida cultural local i facilita agermanaments internacionals. El museu esdevindrà una agradable sorpresa per als turistes desconeixedors de l’esperanto, però l’ús de la llengua per promocionar el poble a l’estranger (i de pas fer accessible el fons a la seva comunitat productora) sembla de moment impossible. A més de la falta de recursos humans locals, de moment l’obstacle principal és la falta d’un catàleg accessible en línia que mostri tota la riquesa del fons. Paradoxalment, el fundador ja va crear un catàleg informàtic exhaustiu en el programa dBase, que el 2011 ja es va posar en línia en un servidor OpenBiblio. Més tard es va repetir el bolcatge en el catàleg de l’Associació Catalana d’Esperanto; encara que la importació es va fer amb molts errors que no han estat corregits, ha demostrat que el problema no és insuperable. Els arxivers catalans sabrem aprofitar l’oportunitat per explorar noves aproximacions a la catalogació i l’accés?