Literatura d’arxius en temps de confinament

La literatura és un edifici gros i gran, robust, sòlid, intangible i universal, i pot contenir tanta riquesa com interès i capacitat nosaltres tinguem de cercar. Voleu accedir als dipòsits? La porta és oberta i disposem d’un quadre de classificació, una versió moderna del fil d’Ariadna. Si voleu us puc fer de guia, però compte, perquè haurà de ser amb caràcter virtual, per raó de la covid-19.

Els guies estem acostumats que ens preguntin, què és un arxiu?, i jo responc: una aspirina. Les aspirines van bé per a tot, i els arxius també: donen fe judicial, són història, fan cultura, creen llocs de treball… S’hi guarda la memòria, com diu Renada Portet a Rigau&Riaud (2002): “Arxiva, arxiva, i en el graner de la teva memòria, fes entrar tot aquell gra que un dia sortirà, bondat obliga, fet farina blana…”. I són “una assemblea de moltes veus”, com diu Martha Cooley a L’Arxiver (2000). Ara bé, no tothom hi està d’acord, en els arxius, perquè segons diu Borges a El Aleph, (1949), afebleix la memòria oral. 

També explico que hi ha distints models d’arxiu, els tangibles i els intangibles. Ara anem cap a l’univers digital, guardat en el Núvol. Arxivers i informàtics es deleixen per aquesta joguina nova que sembla que hagin inventat ells, pobres innocents indoctes! Que llegeixin L’Alcorà i sabran que va ser Mahoma el creador d’aquest espai, com recull la sura LVI, 77.

Però què té d’interès un arxiu? Responc amb paraules d’Issac Paulovski a Un rus a Catalunya (1989): la riquesa de la vida “com en una selva davant d’un jove explorador”. El jove explorador ja s’haurà entès que és l’investigador. Ara bé, caldrà saber poc menys que paleografia per entrar a l’infern. Grand, un personatge de La Pesta (1947) d’Albert Camus, invita el doctor Rieux a pujar a casa seva i “a seure davant una taula plena de papers atapeïts d’una escriptura microscòpica i farcida d’esborralls”. Paperots i cal·ligrafia que sedueixen, tanmateix. 

Bé, els clínics diuen que un document tant ens pot seduir per fília com per fòbia. La raó es troba en la seva naturalesa sagrada, baixat directament del cel (L’Alcorà V, 49) i per això irradiant de bellesa suprema. El cant IX del poema Canigó (1886), de Verdaguer, també parla d’aquesta fascinació: “vells pergamins que el cor no oblida”, i Ross King li ha donat relat a Ex libris (1998).  

Com a patologia, la fília té un símptoma, tocar. Borges hi té dèria, en això. Un personatge del seu conte “La busca de Averroes”, inclòs a El Aleph, ens fa saber d’aquest plaer. Ara bé, compte a tocar, perquè ens hi pot anar la vida. D’Eros a Tànatos en un tres i no res! Recordarem, és clar, El nom de la rosa (1980) d’Umberto Eco i el verí posat en els extrems dels fulls… A Les mil i una nits ja es parla d’aquest mètode d’enverinament: “Aleshores el rei va obrir el llibre, però va trobar les pàgines enganxades. Es va posar el dit a la boca per humitejar-lo de saliva i, fent un cert esforç, va anar passant full rere full, fins a sis, sense trobar-hi res escrit (…) Tot just acabà de recitar els versos, el rei va caure mort a l’acte: el llibre estava enverinat”.

Cal parlar de l’edifici, encara que avui no hi puguem entrar. Els arxius solen trobar-se en immobles antics, sovint reumàtics i laberíntics, però també en humils residències, polígons industrials i fins i tot en cases de putes. Ep! Ho he llegit a El Llibre de les Mosques (2000), d’Emili Teixidor. Però no us deixeu portar per l’erotisme, companys, perquè la primera i més fiable descripció arquitectònica d’un dipòsit documental es troba a la Bíblia, quan fa referència a la tenda o tabernacle on es guarden les Taules de la Llei (Èxode, 26). És doncs, un arxiu sagrat, poca broma. No és estrany que atès que els primers dipòsits es troben en tendes o envelats per raó del nomadisme, ens hagi restat el gust de viure-hi dins. Mary Renault se’n fa ressò a la novel·la sobre Alexandre el Magne, The Persian Boy (1972): “el meu llit es trobava en la tenda dels arxivers”.

Els bons autors també parlen dels clients. Un bon arxiver/a ha de saber clissar ràpidament el caràcter dels visitants. Martha Cooley ho fa a L’Arxiver. Diu que mai no posa restriccions als seus investigadors “llevat d’uns quants manuscrits molt antics i fràgils, deixo llegir el fons a tots els que reben la meva aprovació. No acaparo el tresor”. Tanmateix, si algú es vol sobrepassar o apareixen erudits prepotents, aleshores “els adreço una mirada esquerpa i de fàstic i els explico que hi ha llegats que ens arriben amb unes restriccions molt clares pel que fa a la seva accessibilitat. Violar aquests límits és com profanar tombes”. Qualsevol arxiver sap que davant d’una persona sospitosa o maldestre sempre podrà utilitzar el recurs de dir que els materials demanats estan en restauració o en inventari. Això ho argumenta Teixidor a El llibre de les Mosques: “només un bibliòfil mig grillat havia demanant veure’l, però el bibliotecari tenia ordres de dir que certs documents eren privats, matèria reservada o en procés de restauració, i que es necessitava permís especial per consultar-los, que fes una petició formal amb nom i adreça i títols acadèmics i motius i ell faria les gestions per veure si un exemplar com aquell havia existit mai”. 

No tots els documents es conserven, en un arxiu, també se n’eliminen. Les Taules d’Accés i Avaluació Documental més antigues que conec es troben a la Bíblia. Vegeu què diu el llibre dels Salms, 69,29: “esborra’ls del llibre dels vivents, no els inscriguis en el registre dels justos!” i com es prenen les taules de la Llei i es llencen contra el poble idòlatra esmicolant-les com una pedra de granit (L’Alcorà, sura VII, 149). William Shakespeare rebla el clau en el sonet XXV: “i, dels seus èxits, ja ningú no en guarda esment,/i del gran llibre de l’honor queda esborrat”. Altres fórmules d’eliminació, que la Comissió de Tria i Avaluació corresponent potser hauria de repescar, és la de Jeremies, 36,23: “Cada vegada que Jehudí acabava de llegir, amb el ganivet del canceller, tallava el bocí ja llegit i el tirava al foc del braser i d’aquesta manera tot el rotlle va quedar consumit pel foc”.

I sobre el Núvol, què en diuen els escriptors? Ras i curt, que són els espais més propers al cel, d’on provenen els papers divins i on caldrà retornar-los al final de la seva vida activa. D’aquí que el Núvol esdevingui un arxiu intermedi! Ho diuen la Bíblia i l’Alcorà. 

I no parlarem dels arxivers o, com ara en diuen, gestors documentals? Encara duen bata gris i maneguins, són malcarats i una mica tenebrosos, posen els ulls en blanc quan arriba un passerell que demana això i allò? La literatura guarda moltes i variades imatges d’aquests funcionaris. Marcel Proust, a Pel cantó de Swann, fa aparèixer un arxiver tímid i singular; Cooley, el fa polivalent: “Per als estudiants de primer curs de la universitat on treballo, només sóc el Sr. Lane, el guardià de bigoti gris de la misteriosa Sala Manson. Però per als estudiants de postgrau sóc una mena de déu, indispensable, inevitable, guardià d’incomptables objectes de desig. I en realitat? En realitat sóc l’arxiver d’una de les institucions nord-americanes d’estudis superiors més prestigioses…” També hi ha arxiveres, com la mestressa de la casa de barrets d’El llibre de les Mosques o la noia a la que “le sienta bien eso de los legajos”, segons Carmen Martín Gaite a Lo raro es vivir (1996). I per reblar el clau, Quim Monzó a El perquè de tot plegat (1998): “Cada vegada que l’arxivera decideix que es fiquin al llit, el futbolista es posa tan content que no acaba de creure-s’ho i plora d’alegria, com amb cap altra dona”.

Bé, com que la visita ha estat feta a corre-cuita i amb mascareta per allò del coronavirus, pot ser que m’hagi enredat una mica i ara us restin més dubtes que aclariments, raó per la qual, a més de demanar-vos disculpes, us insto a llegir virtuals instruments de descripció de Vanderberg, Pelisek i Saramago perquè en aquest Sant Jordi pugueu anar matant el drac de la ignorància.

Espero no haver-los avorrit. Fins la propera!