Qui té por dels arxius sonors i AV?

Quantes biblioteques, arxius, museus, emissores de ràdio i televisió, centres educatius i, fins i tot, herències particulars no han ignorat documents sonors o audiovisuals per desconeixement de com els havien d’identificar,  manipular, descriure, valorar econòmicament, conservar o digitalitzar per poder-hi accedir o per a ser reutilitzats? 

Els professionals de la documentació i de la informació sovint ens enfrontem a reptes per als quals no hem rebut prou formació. Generalment, aquests reptes estan relacionats amb el tractament documental de nous formats, de nous tipus de continguts, o amb  l’aprofundiment de coneixements en la conservació d’un suport que té poca trajectòria històrica si la comparem amb la del document paper. Un bon exemple el trobem en el tractament de fons sonors i audiovisuals. Malgrat que la seva existència es remunta a finals del segle XIX, encara tenim la necessitat de dotar-nos d’eines per avaluar-los, tractar-los, conservar-los i difondre’ls. No ha estat fins a l’aparició de la ràdio i de la televisió al primer terç del segle passat, o de noves disciplines de l’àmbit de la recerca -com la de captura i creació de paisatges sonors-  que s’ha generalitzat la consciència que ens cal preservar i fer accessible el patrimoni sonor audiovisual si volem entendre i explicar la història més recent de la nostra civilització.

A Catalunya, diverses propostes del Col·legi Oficial de Bibliotecaris i Documentalistes, de la Facultat de Documentació i Mitjans Audiovisuals o, més recentment, de l’Escola Superior d’Arxivística de Catalunya, han intentat donar resposta a les necessitats de formació del sector. Pel que fa a experiències, però, cal recórrer a les organitzacions professionals  internacionals que, en l’entorn que ens ocupa en aquest text, tenen com a referent la IASA (International Association of Sound and Audiovisual Archives). Aquesta organització es va crear el 1969 a partir d’un grup de professionals vinculats a la IAML (International Association of Music Libraries), i no va incorporar el mot “audiovisual” a les seves sigles fins al 1999. Els fundadors de la IASA consideraven que el concepte de document sonor anava més enllà de l’expressió sonora musical, i que requeria la complicitat d’altres professionals -com els enginyers de so, els col·leccionistes o els historiadors de la ciència- per arribar a comprendre’n la naturalesa. Segons el seu parer, la paraula (arxius orals i de la ràdio), els sons de la natura (principalment, del món animal en els seus inicis) o qualsevol manifestació sonora susceptible de ser enregistrada, havien de ser considerats com a objecte potencial d’estudi i recerca.   

L’estructura de la IASA respon als interessos d’una gran diversitat d’activitats al voltant dels arxius sonors i audiovisuals, i es va ampliant a mesura que els mateixos socis expressen nous reptes als quals s’enfronten. Però també ofereix espais oberts a la comunitat que no n’és membre, com la IASA-List^[1], el “IASA Journal”^[2] o totes les publicacions del seu Comitè Tècnic^[3]. Durant molts anys, aquest Comitè ha dut a terme una tasca editorial que ha dotat d’eines bàsiques un sector absolutament erm. Entre d’altres, cal esmentar-ne tres de fonamentals^[4]:

• IASA-TC03. La salvaguarda del patrimonio audiovisual: ética, principios y estrategia de preservación (4a ed., 2017, traducció castellana de la Comisión de Sonoros de l’Asociación Española de Documentación Musical)
• IASA-TC04. Directrius per a la producció i preservació d’objectes d’àudio digital (2012, 2a edició, traducció catalana de la Biblioteca de Catalunya)   
• IASA-TC05. Manejo y almacenamiento de soportes de audio y de video (2015, traducció castellana de la Fonoteca Nacional de México)

Tot i no ser un organisme normatiu, les seves publicacions han estat pioneres en el tractament de la problemàtica de la preservació digitalització i, sobretot el document IASA-TC04, tenen la consideració de norma per la majoria d’institucions patrimonials del món. També són una eina fonamental per dur a terme la tasca del seu Comitè de Formació i Educació, que ha confeccionat una llista llarga de cursos, tutorials i tallers pràctics a l’abast de qualsevol organisme que sigui membre de la IASA i que es vulgui beneficiar dels coneixements dels experts que els imparteixen, tots ells de reconeguda vàlua internacional. Entre altres eines que han de permetre donar resposta a les necessitats de formació del nostre sector professional, el Comitè de Formació i Educació ha confeccionat el Preservation Training Programme, un programa formatiu fet a mida per a cadascuna d’institucions membres de la IASA que s’hi presenten per ser-ne beneficiàries. La primera edició es va dur a terme de forma virtual i híbrida a la Biblioteca de Catalunya, la primera beneficiària, entre el 16 de juny i el 16 de juliol del 2021. A més de permetre formar el personal de la biblioteca nacional catalana, i donat que el programa preveu un impacte regional, les inscripcions es van obrir a qualsevol persona o institució de la península Ibèrica que hi tingués interès.  

El programa es va desenvolupar en tres cursos:

• Gestors de col·leccions (3 matins virtuals, centrat principalment en principis fonamentals de gestió física i digital del patrimoni sonor i AV) 
• Documentalistes (3 dies, 2 virtuals + 1 visita, basat en el contingut del document IASA-TC03 i IASA-TC05)
• Tècnics de so i de vídeo (4 dies, 1 virtual, basat en el contingut del document IASA-TC04, ampliat)

Un dels principals atractius del programa fou el professorat, entre el qual es va comptar amb el Dr. Dietrich Schüller -un dels fundadors de la IASA- i Nadja Wallaszkovits -expresidenta de l’Audio Engineering Society-, tots dos vinculats al Phonogrammarchiv de Viena, un dels arxius sonors patrimonials més antics del món. També hi van participar  com a professors Étienne Marchand, de l’INA de París, Pio Pellizzari, exdirector de la Fonoteca nazionale Svizzera, Annemieke De Jong, del centre Sound and Vision de Hilversum, Holanda, Mick Newnham, del National Film and Sound Archive d’Austràlia, i M. Teresa Ortiz, de la Fonoteca Nacional de Mèxic.

La Biblioteca va comptar amb la col·laboració de l’Arxiu Nacional de Catalunya i del Centre de Conservació i Restauració de la Filmoteca de Catalunya per al programa de Documentalistes, i amb l’enginyer de so Enric Giné per al de Tècnics. Quant als assistents, hi van estar representades la major part de les institucions catalanes, espanyoles i andorranes que gestionen fons sonors, a més de membres portuguesos molt interessats pels continguts d’aquesta primera edició.^[5]

Tenint en compte que era la primera vegada que es duia terme un programa d’aquestes característiques, que les circumstàncies de la COVID-19 van obligar a utilitzar un format híbrid virtual-presencial i que els cursos  es van impartir en diverses llengües (anglès, francès, castellà i italià), els excel·lents resultats de l’enquesta de satisfacció van demostrar tant la pertinència de l’oferta com que la llengua emprada no era un entrebanc.

En l’àmbit econòmic, el model va equilibrar les aportacions de la IASA (que paga el professorat), les de la institució receptora (que hi posa la infraestructura de gestió i el personal), el mecenatge (que pot ser en una suma pactada o en espècie)  i les quotes d’inscripció. En la primera edició, aquest balanç va permetre a tots els implicats recuperar part de la inversió, tot oferint un producte formatiu d’una altíssima qualitat. 

El procés d’avaluació del PTP de la IASA, però, no es tanca fins que no es pot constatar la repercussió que els seus cursos han tingut sobre els professionals a mig o llarg termini, ja que aquest és un dels seus objectius principals. Tot i no comptar amb patrons d’avaluació donats, hem pogut constatar la implicació d’alguns dels alumnes d’aquests cursos en programes formatius per a joves, o un creixent interès per les activitats de la IASA per part dels assistents^[6].  En qualsevol cas, és innegable que ha contribuït a dotar d’eines per al coneixement de l’entorn sonor i AV dins les organitzacions de caràcter patrimonial, més enllà del que ens aporta l’experiència del dia a dia. 

La pertinença d’una institució com la Biblioteca de Catalunya, responsable de la gestió d’un fons sonor i audiovisual patrimonial, a un organisme com la IASA ha estat beneficiosa també en altres sentits. El 2005, la biblioteca nacional de Catalunya va ser seu de la Conferència anual de l’associació, fet que va significar tenir un contacte més estret amb tot el col·lectiu que la conforma i compartir la responsabilitat de l’èxit de l’esdeveniment. Uns anys més tard, amb la creació de CoFRE^[7], els documents sonors i audiovisuals a preservar dins la Biblioteca de Catalunya entraven en una nova fase dins del procés de tractament bibliogràfic i documental d’aquests suports. Amb l’aparició de la segona edició del IASA-TC04 el 2010 -una eina imprescindible per afrontar la preservació digital de l’àudio- el compromís de la Biblioteca amb la traducció d’estàndards va permetre disposar-ne de la versió en català, traduïda per Enric Giné i Marc Sueiro^[8]. Finalment, i just abans del període de pandèmia per COVID-19, en les eleccions per a nomenar un nou Executive Board de la IASA la Biblioteca de Catalunya va assumir la responsabilitat de la sotspresidència de l’entitat per als socis. El fet d’entrar a formar part d’un consell executiu dins  d’un organisme internacional permet ampliar la visió de quines són i de com es planifiquen i es duen a terme les accions per posar el patrimoni sonor i audiovisual dins el focus de la professió arxivística.  

Són moltes les organitzacions esmentades a l’inici de l’article que se senten incapacitades per arribar a l’excel·lència per manca de preparació. En aquests casos, està demostrat que pertànyer a un organisme professional específic i treballar de forma cooperativa contribueix decididament a fer perdre la por a actuar davant els reptes que presenten la gestió dels arxius sonors i audiovisuals, en totes les seves atribucions. 

---

^[1] https://www.iasa-web.org/mailing-lists

^[2] http://www.journal.iasa-web.org/pubs

^[3] https://www.iasa-web.org/iasa-special-and-technical-publications

^[4] Una quarta publicació, encara en curs, és el document IASA-TC06, presentat en dues parts, la primera de les quals ja té una segona revisió del 2019, i la segona és un treball encara en progrés: https://www.iasa-web.org/tc06/guidelines-preservation-video-recordings

^[5] La segona edició ja s’ha anunciat i es resoldrà els propers mesos. https://www.iasa-web.org/preservation-training-programme

^[6] A l’Estat espanyol hi ha 7 membres de la IASA, gairebé la totalitat dels quals van formar part de l’alumnat d’aquests cursos

^[7] CoFRE (Conservem per al Futur Recursos Electrònics) és el repositori de preservació digital de la Biblioteca de Catalunya, es va dissenyar el 2008 i va ser operatiu el 2010.

^[8] Enric Giné (Tasso Laboratori de so ) i  Marc Sueiro (Arxius de la New York Public Radio) són enginyers de telecomunicacions i membres actius de IASA des de fa anys.