L’AAC assisteix al col·loqui i presentació del documental “No estás sola”
7 març, 2024 - Aniol Maria Vallès, arxiver i membre del Grup de Treball sobre Transparència i Dades Obertes de l'AAC
L’estrena del documental “No estás sola” serví no només per poder comentar la seva producció en un col·loqui mol interessant sinó també per explicar la importància dels arxius en la memòria col·lectiva, en aquest cas de testimonis de violència de gènere.
El passat 29 de febrer, Francesc Giménez, president de l’Associació de Professionals de l’Arxivística i la Gestió de Documents de Catalunya, i Aniol Maria, membre del Grup de Treball en Transparència i Dades Obertes de l’AAC, vam assistir en representació de l’associació i del Proyecto Cuéntalo al col·loqui i estrena del documental “No estás sola“, amb una assistència de públic del voltant d’un centenar de persones de totes les edats que no es va voler perdre l’acte a Boliche Cinemes.
El documental “No estás sola: la lucha contra la manada” és obra d’Almudena Carracedo i Robert Bahar, els quals hi relaten com succeí el cas de La Manada i la resposta social posterior. Un recorregut que va més enllà de la víctima de La Manada i també la de Pozoblanco, mostrant-nos a més testimonis d’altres casos que han marcat la història de la violència de gènere a l’Estat espanyol com el de Nagore Laffage l’any 2008, el del Crim d’Alcàsser l’any 1992, i tants d’altres. Asun Casasola la mare de Nagore Laffage participa activament al llarg del documental com a testimoni i com activista contra la violència de gènere, mostrant-se com el referent històric que és i que ha mantingut la memòria de tantes d’altres casos de víctimes de la violència de gènere.
La realització del documental ha durat més de tres anys i mig, al llarg dels quals s’han fet nombroses entrevistes a tota mena de testimonis de violència de gènere, professionals de l’advocacia i del sistema judicial, d’associacions feministes, d’institucions públiques, etcètera, així com als membres del Proyecto Cuéntalo. Un periple discret, però de feina constant que va traspassar l’època de pandèmia de Covid-19 fins a arribar al 2024 amb l’estrena en cinemes de Navarra, Madrid i Barcelona i que a partir d’aquest mes de març podeu trobar a la plataforma de Netflix.
El muntatge audiovisual de No estás sola s’ha fet a partir de més de seixanta hores d’entrevistes, cinquanta hores de material audiovisual rodat, i quasi mil hores de material d’arxiu incorporat amb la màxima sensibilitat. Acompanyat de l’assessorament fonamental d’experts en violència de gènere i en processos judicials, així com en tractament mediàtic dels testimonis participants en el documental. En aquest muntatge, per tant, va ser molt essencial el tractament de les imatges, i és per això que tant les directores com el públic que va assistir a l’estrena del documental va celebrar la gran feina de les arxiveres Mar Llanas i Fernanda Adán. Ja que una de les fortaleses que té la producció és les imatges triades, les quals evoquen constantment i de forma encertada cada moment del relat. Si sou aficionats a veure documentals de Netflix segurament reconeixereu molt l’estil d’imatges potents, però sense ser explícites que també té No estás sola, i que en més d’una ocasió et mantindrà en tensió per veure fins a quin punt arriba la duresa del relat.
Posteriorment a la projecció de No estás sola es passà al col·loqui amb les assistents. Aquest col·loqui girà al voltant de l’impacte que pot tenir aquest documental per generar un debat al voltant del consentiment i de la violència de gènere. El públic va destacar molt com el documental remou consciències i el fet que el guió acompanya cap a una reflexió interna personal que ha d’empènyer al debat públic i a la conversa per posar en comú l’origen i la forma d’afrontar-ho.
En primer lloc, els directors del documental verbalitzaren l’enorme esforç d’edició del miler d’imatges i de gravacions diàries a Pamplona, de la duresa del que van haver de processar i de com van voler evitar en tot moment la morbositat i caure en el sensacionalisme. És per això que explicaren com en un primer moment abans d’iniciar la gravació parlaren amb les víctimes, tant amb la de La Manada com també amb la de Pozoblanco, els dos casos que surten al documental. Ambdues víctimes van mostrar el seu acord amb el plantejament respectuós del documental, i en veure’l acabat confirmaren de nou la seva satisfacció amb el resultat, arribant la víctima de Pozoblanco a expressar que el documental podria ser reparador per a persones en procés de superar aquesta mena de situacions profundament traumàtiques. Malgrat tot, elles van preferir no aparèixer al documental i les seves veus són interpretades emotivament per les actrius Natalia de Molina i Carolina Yuste.
El següent torn de paraula el vam agafar l’associació, explicant la recollida dels testimonis que vam fer el 2018 amb el hashtag #Cuéntalo, el seu tractament, com ens vam posar en contacte amb la periodista Karma Peiró, i com ella ens va ajudar a conèixer la periodista Cristina Fallarás, i també l’equip de Fernando Cucchietti al Barcelona Supercomputing Center que s’encarregaria de la visualització. I vam animar el públic que a més de veure el documental visités la web oficial del Proyecto Cuéntalo i la difongués, ja que el sentit d’aquest projecte és obrir el diàleg sobre els testimonis i que se’n parli per trobar vies i maneres de combatre la violència de gènere.
Tot seguit el col·loqui s’obrí a la resta del públic present, com les companyes de l’equip d’advocades de Carla Vall, les quals no es volgueren perdre l’estrena del documental i comentaren la importància que aquest visualitzi molt bé la feina del procés judicial. L’actriu Maria Molins per exemple parlà de la rellevància de tractar el cas de La Manada i de com s’havia fet també a l’obra de teatre “Jauría” generant fort impacte en el públic. Destacaren sobretot les paraules de la fiscal navarresa Elena Sarasate, que fa algunes de les intervencions més enriquidores al documental sobre el funcionament de la justícia, i arribant a un punt que remarca com “no hi pot haver canvis ni reparació de la justícia sense una pressió de la societat que vagi per davant impulsant aquests canvis que es reflectiran en sentències exemplars”. També destacaren que el relat és com una “tragèdia grega” que et fa passar per tot el procés d’emocions, des de l’encongiment per com se succeïren els fets, al terror de la fragilitat davant els abusos i la crueltat humana, passant per l’emoció de la resposta social combativa, i a la catarsi de veure com s’acaba transformant el relat de la violència de gènere i els canvis legislatius i de tractament judicial d’aquesta mena de casos. És en aquest esclat dins del relat del documental quan apareix en pantalla al documental la nostra companya Cristina Fallarás del Proyecto Cuéntalo, explicant que va veure molt clar com havia arribat l’hora de començar a narrar-se i explicar la violència que estaven sofrint les dones i que d’aquí naixeria el hashtag #Cuéntalo.
En les intervencions del públic, es parlà molt al voltant de la memòria, de com anomenar allò que volem recordar, i de la funció de recollir testimonis, és a dir de la creació de fons d’arxiu. Va ser aquí on vam poder tornar a intervenir i aportar el nostre activisme professional anant a cercar aquests moviments socials que generen fets històrics. Ja que tal com s’explica al documental “primer s’ha de moure la societat i després es mou la justícia i la reparació”.
Es remarcà molt que el documental no només vol impactar les dones sinó sobretot els homes els quals són els principals perpetradors de la violència de gènere. I, per tant, són els homes els qui haurien de fer sobretot una reflexió profunda sobre els mateixos privilegis i sobre quin respecte pels drets humans tenen cap a les dones. Destacant alguns dels homes assistents a la sala del cinema com en el documental s’expliquen realitats de les dones en perill de violència de gènere, que sovint passen desapercebudes pels homes que gaudeixen del privilegi de no estar en risc de patir aquest tipus de violència. Destacar en especial sobre aquest punt, el testimoni dins del document de Joseba Asiron alcalde de Pamplona, el qual reflexiona constantment al llarg de diverses intervencions sobre la seva relació amb el perill que la seva mateixa filla hagués pogut patir també una agressió com la d’aquell 2018 als Sanfermines, i que, per tant, és cosa de tothom actuar contra aquesta xacra.
El col·loqui acabà sent una reflexió conjunta intergeneracional, ja que el públic assistent anava des d’adolescents fins a persones d’avançada edat, i es van compartir experiències i vivències sobre com ha evolucionat i com es viu la violència de gènere. Valorant si realment s’ha avançat o no en afrontar aquesta xacra. Així, una de les curiositats que ens va compartir Almudena Caraceno és que quan van enviar el documental al Ministeri de Cultura espanyol pensaven que els posarien una qualificació recomanada de majors de 18 anys. I sorprenentment, la qualificació que ha rebut No estás sola és la de “NO RECOMENDADA PARA MENORES DE DOCE AÑOS y distintivo ESPECIALMENTE RECOMENDADA PARA EL FOMENTO DE LA IGUALDAD DE GÉNERO”. Aquesta qualificació especial creada fa poc, permet que el documental pugui ser projectat a un públic molt més ampli i facilitar així que el debat i la conversa al voltant del que s’hi explica es pugui treballar en molts més àmbits. És per això us animem que agafeu el documental i el porteu fins on us sigui possible, que es projecti, que remogui consciències, que generi converses, que s’activi l’acció, i que l’impuls generat es reflecteixi en canvis reals. La víctima de La Manda mateixa ho expressa en una de les cartes publicades i que es llegeix en el documental, en la qual aconsella que qualsevol persona que hagi patit violència de gènere en parli, que ho expliqui, en resum que segueixi l’exemple de #Cuéntalo.
Com a Associació de Professionals de l’Arxivística i la Gestió de Documents de Catalunya, voldríem aprofitar aquest article per recordar-vos, que fa uns dies es va anunciar que havíem ofert la donació del conjunt de dades del Proyecto Cuéntalo a l’Arxiu Nacional de Catalunya. Aquesta donació permetria que se’n fes una bona preservació i poder assegurar-ne la disponibilitat futura com a testimoni de la violència de gènere en els nostres dies. Així que us emplacen a què seguiu els canals de comunicació de l’associació per estar-ne informades quan se’n puguin donar noves informacions al respecte.
Deixa un comentari